Poesia trobadoresca en occità a Catalunya: trobadors i joglars

Poesia en occità als territoris catalans

Les raons per les quals les primeres manifestacions de lírica culta als territoris de la Corona Catalanoaragonesa foren en llengua occitana i no en català són diverses:

• La poesia trobadoresca va assolir un gran èxit arreu d'Europa occidental i els poetes d'altres terres (sobretot del nord d'Itàlia i de Catalunya) van copiar no només el model poètic, sinó també la llengua.
• La proximitat geogràfica va afavorir les relacions polítiques, comercials, culturals i econòmiques entre Occitània i els comtats catalans.
• Les relacions polítiques entre Catalunya i Occitània havien estat sempre molt estretes i es van consolidar amb el casament del comte Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença l'any 1112.
• La similitud entre les llengües catalana i occitana va afavorir que aquesta última pogués ser usada pels trobadors catalans i entesa a la Corona d'Aragó.

Els joglars

Recitaven en públic els poemes compostos pels trobadors. Eren d'estament social baix i es dedicaven professionalment a aquesta activitat. Els joglars especialitzats en la recitació de la poesia trobadoresca s'anomenaven joglars lírics, mentre que els que es dedicaven a la recitació dels cantars de gesta rebien el nom de joglars èpics.

El trobador

Anomenem "trobadors" exclusivament als autors de la poesia lírica provençal que creen les seves obres entre els segles XII i XIII, primer al sud de la Gàl·lia, i després a Catalunya i al nord d'Itàlia.

El seu nom deriva del verb "trobar (invenire)", en el sentit de "crear literàriament". Durant aquests segles, la paraula "poeta" estava reservada per als autors de poesia culta en llatí. En contraposició, els trobadors escrivien les seves composicions en llengua vulgar.

La poesia trobadoresca es recitava acompanyada de música i en públic. El trobador era l’autor tant de la lletra com de l’acompanyament musical. Per tant, havia de ser un home culte, ja que sabia llegir i escriure i, a més, música.

Molts trobadors eren nobles o, fins i tot, reis. També hi havia trobadors de condició social més baixa. Podien ser de classe alta (reis, senyors feudals...) o baixa. En el segon cas, es convertien en professionals i vivien d'aquest art (per exemple, Bernat de Ventadorn). Per als trobadors nobles, en canvi, trobar era una distracció, un complement per a la seva personalitat (és el cas de Guillem IX d'Aquitània).

La poesia dels trobadors ens ha arribat recollida en “cançoners”. En els cançoners també s’hi incloïen les “Vidas” (biografies dels trobadors, que de vegades són textos literaris, invencions, llegendes, etc.) i les “Razós”, petits textos on s’explicava el perquè de la composició de cada poesia. El trobador, doncs, escrivia la lletra de la poesia i en composava la música per tal que la recitació anés acompanyada pel so d’un instrument.