La Poesia Trobadoresca i la Literatura Medieval Catalana

Poesia trobadoresca: Primera mostra d'expressió literària en llengua romànica (occità), conreada per autors de procedències molt diverses. La lírica és cantada i amb música, culta (exigència formal mètrica) i profana (no religiosa). Expressa temes com l’amor, el lament fúnebre o l’escarni (burla). L’occità es converteix en una llengua literària de gran prestigi, utilitzada per tots els autors trobadorescos, ja fossin de procedència francesa, catalana o italiana. Conviu amb altres manifestacions artístiques poètiques, d'una banda la poesia culta en llatí i de l’altra la poesia popular oral, anònima i no escrita.

Els trobadors i les trobairitz: El trobador és el poeta de la cort que componia i cantava poesia culta en occità. El joglar cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia llengua o interpretava. El poeta escriu poesia culta en llatí. Principals trobadors catalans: Guillem de Berguedà (autor de Cançoneta lleu i plana), Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona. Les trobairitz eren dames nobles que també conreaven poesia amorosa, com la Comtessa del Dia, Clara d’Anduza o Tibors. Les seves composicions tenien preferència per un discurs conversacional, situacions quotidianes i menys al·legòriques.

Els gèneres: Cançó: Temàtica amorosa que seguia els preceptes de l’amor cortès, gènere més conreat. Sirventès: Poema moralitzador, atac personal o defensa d’atac. Plany: Lament fúnebre per la mort d’un personatge. Característiques formals: Cobla: Estrofa sovint de 8 versos, cobles unisonants (repeteixen rimes) o singulars (canvien). Tornada: Estrofa final breu (sovint 4 versos) en què apareix a qui se li dedica el poema. Rima: Acostuma a ser consonant. Mètrica: Versos heptasil·làbics o octosil·làbics isosil·làbics (= núm de síl·labes).

L’amor cortès o fin’amors (occità) és una filosofia de l’amor que significa ‘amor pur’ i s’expressa de manera cortesa i cavalleresca. Idealització de la dama: Canten a una dama idealitzada, noble, bella, normalment casada, i l’anomenen amb un senyal per tal que no se la reconegui. Personatges: hom (el trobador) o midons (dama a qui canta el trobador), gilós (marit enganyat) i els lausengiers (espies que informen el marit). L’actitud de vassallatge: l’actitud del trobador envers la dama és de súplica i voluntat de servei, semblant a la dels vassalls respecte dels senyors feudals.

Narrativa historiogràfica: Textos historiogràfics: Els textos historiogràfics de l’edat mitjana es classifiquen en 3: Annals i repertoris cronològics: Enumeracions dels fets en ordre cronològic. Historiografia de plantejaments universals: Històries universals de l’origen fins al present. Les cròniques: Informes d’uns fets puntuals, aptes per tractar qualsevol tema.

Les cròniques: En els segles XIII i XIV, l'expansió de la corona d’Aragó pel mar Mediterrani va donar lloc a un període d’eufòria en els àmbits polític, econòmic i cultural. Es va produir una literatura: les cròniques, textos històrics en prosa que reflecteixen l’època de màxima esplendor de la corona catalanoaragonesa, narren les gestes heroiques com les conquestes de Mallorca, València, Sicília i Cerdanya, així com les expedicions al nord d’Àfrica. Aquest període va abastar des del regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) fins al de Pere el Cerimoniós (1336-1387), autors de dues de les quatre cròniques, mentre que els altres dos autors són Ramon Muntaner i Bernat Desclot. En línies generals, les quatre cròniques comparteixen aquest tret: Fervor monàrquic i patriòtic envers la corona catalanoaragonesa, intencionalitat política de justificació de les decisions i accions dels reis catalans, voluntat didàctica de deixar constància d'uns fets, el fet de ser el retrat d’un moment històric, encara que sigui subjectiu i idealitzat, els trets d’oralitat i la utilització d'en molts casos d'un llenguatge viu i directe. Les quatre grans cròniques: Jaume I-Llibre dels fets: (Montpeller 1208-1276), narra en forma autobiogràfica els seus records personals, sobretot els referents a les conquestes de València i Mallorca. Bernat Desclot-Llibre del rei en Pere: (Segle XIII) parla sobre el regnat de Pere II, fill de Jaume I, de qui fou contemporani. Ramon Muntaner-Llibre: Tracta d’un llarg període històric, es destaca per les seves experiències entre els almogàvers en les conquestes de Sicília i Calàbria, el menys imparcial de les 4. Pere el Cerimoniós: (1319-1387) obra autobiogràfica, dirigida pel monarca i tracta del seu propi regnat i el regnat del seu pare, l'autor és guiat per una voluntat de justificació.

La didàctica religiosa: A l'edat mitjana, el teocentrisme va ser fonamental en el pensament. La influència poderosa de l'Església va reforçar aquesta perspectiva centrada en un Déu omnipotent. Al mateix temps, el cristianisme coexistia amb dues altres religions que es basaven en textos sagrats: el judaisme i l'islam. Des d'una perspectiva religiosa, la literatura va ser un mitjà per difondre la paraula de Déu, els ensenyaments de l'Església i els principis del cristianisme. Tant els clergues com Francesc Eiximenis, Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer i Antoni Canals, com els laics religiosos com Ramon Llull ho entenien d'aquesta manera.

Clergues i laics religiosos: Sacerdots i laics amb inquietuds espirituals van promoure i desenvolupar un programa racionalista d’instrucció i demostració de la doctrina cristiana. La seva tasca divulgativa es concretà en dues direccions: la missió (predicació de l’evangeli) i la producció d’obres amb finalitats didàctiques i morals. A partir del segle XIII, les llengües romàniques guanyaven cada cop més presència en la vida social i la cultura d’alta esfera, sobretot a les zones urbanes. És per això que aquests autors també utilitzaven la llengua catalana per arribar al seu públic, reflectint la voluntat de conèixer tant dels intel·lectuals laics com dels burgesos. D'aquesta manera, pretenien donar a la llengua catalana el prestigi que tenia el llatí com a llengua de cultura. Isabel de Villena: (1430-1490): Elionor Manuel de Villena va ser una religiosa, poetessa i prosista espanyola, considerada la primera escriptora coneguda en valencià.

Ramon Llull: Va néixer a Mallorca el 1232 en una família noble. Fou filòsof, teòleg, missioner i escriptor. Es va casar amb Blanca Picany i fou pare de dos fills. Va estar a la cort fins a la seva ‘conversió’ (se li va aparèixer cinc vegades la figura de Jesucrist crucificat). A partir d’aquí va dedicar la seva vida a convèncer els infidels de l’existència d'un Déu cristià. Això el porta a viatjar pel Mediterrani i divulgar el seu missatge en diverses llengües, com català o llatí. Els objectius de la missió van ser: convertir els infidels, fundar escoles i monestirs on els missioners poguessin estudiar i escriure llibres per demostrar que la religió cristiana era la veritable. També va idear l’Ars. Ramon Llull va fer a prop de 280 obres. Se’n poden destacar: Blanquerna: 365 breus reflexions místiques. Fèlix o Llibre de les meravelles: Combina narració amb el diàleg entre un mestre i el deixeble, es divideix en deu parts i la més coneguda és el llibre de les bèsties. Llibre de l’orde de cavalleria: Obra didàctica doctrinal en què s’instrueix el lector en la iniciació a la cavalleria. A més, va ser el primer autor no anònim que va escriure en prosa en llengua catalana sobre temes humanístics i científics.

Humanisme català: L’humanisme català va ser escrit majoritàriament en llatí, un llatí que vol suprimir el dels autors clàssics. Aquesta intenció dona forma a l'humanisme, és a dir, que té el seu mitjà d'expressió en la literatura llatina feta durant els segles XIV-XVI a l'àrea lingüística catalana. La prosa humanística: A partir del segle XIII, les ciutats i la burgesia són protagonistes, i tenen noves necessitats (econòmiques, burocràtiques i mercantils). Això fa necessària la renovació del llenguatge per tal que sigui més útil i adequat. Paral·lelament a l'expansió de la vida urbana, la cort i l’Església necessiten professionals especialitzats, per això s’impulsa la creació de centres de formació. En aquest context sorgeix l’humanisme, nascut a Itàlia, que mira cap a l'antiguitat (els autors de l'edat mitjana transmeten els autors de l’antiguitat) per redescobrir-ne els valors ètics i estilístics. Dona un canvi de sensibilitat, una nova visió de la humanitat i la seva situació. La situació amb el món clàssic és més parcial i interessada, els textos han de passar pel sedàs del pensament escolàstic i oferir una intenció moralitzadora. Els humanistes posseeixen una gran erudició (saber profund) dels autors clàssics (llatins i grecs) que s’havien perdut o el cristianisme havia enderrocat. La seva voluntat és fer una nova lectura i impregnar-se de valors morals i també estilístics a l’hora d’escriure en llatí o en la seva llengua. Bàsicament, l’humanisme és com un trànsit entre l’edat mitjana i el Renaixement. Diferències: Edat mitjana: Teocentrisme, societat feudal, literatura religiosa i moral, imitació dels clàssics, tempus fugit. Humanisme: Antropocentrisme, societat burgesa, literatura didàctica i d'entreteniment, redescobriment dels clàssics, carpe diem.

La poesia cortesana: La tradició lírica trobadoresca va ser mantenida per la corona catalanoaragonesa fins al segle XV. La poesia era sinònim de bona educació i distingia les classes socials altes. Els trobadors d’algunes famílies nobles de la corona d'Aragó, com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi (1396-1424, poeta més destacat entre la poesia trobadoresca i Ausiàs March) conrearen la lírica cortesana en la cort de València i reberen la influència de la poesia francesa i italiana, especialment de Dante i el dolce stil novo. Aquesta, juntament amb la poesia cortesana, són l'evolució de la poesia trobadoresca (targeta Joan Roís de Corella). El dolce stil novo va ser una escola poètica que va donar nom a l’estil de poetes italians dels segles XIII-XIV, com Guido Guininzzelli, Guido Cavalcanti i Dante Alighieri. Va ser una poesia refinada amb expressió de sentiments, més introspectiva, amb ús de metàfores, simbolismes, etc. Influirà en autors com Francesco Petrarca (humanisme).

La narrativa cavalleresca: És el gènere per excel·lència de l’Edat mitjana. Els diferents ordes de cavalleria són institucions de gran prestigi on els seus membres s’organitzen en defensa del bé, l’església o dels febles, vinculada a conceptes com l’honor, valor, justícia o generositat. La cavalleria té el seu gran mite literari en les anomenades novel·les artúriques, també conegudes com a matèria de Bretanya. Es tracta d'un cicle d'obres entorn dels cavallers de la taula Rodona, que estan sota les ordres del rei Artús i la seva recerca del misteriós Sant Graal. Aquest cicle va tenir en l’escriptor francès Chrétien de Troyes (s.XIII) el seu autor més prestigiós. Novel·les de cavalleries: Segles XIII-XIV a Gran Bretanya, novel·les artúriques, Chrétien de Troyes, personatges típics i plans, irreals, sense debilitats ni malalties. Solen ser d’una època llunyana i imprecisa, llocs exòtics, llunyans, imaginaris i fantasiosos. No hi apareixen personatges històrics, i si n’hi ha, són molt idealitzats. Elements meravellosos, com dracs o mags, amor cortès, idealització de la trama, sense elements còmics ni eròtics. Tots els personatges parlen en llengua culta.

Novel·les cavalleresques: Segle XV, a Catalunya, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, protagonistes més complexos, valents però humans. Solen ser d’una època propera i coneguda, llocs concrets i més realistes. Hi poden aparèixer personatges reals i episodis històrics, amor cortesà i també burges, aparició d'elements còmics i eròtics, sobretot en les trames amoroses, diferents registres lingüístics segons el personatge.

Ausiàs March: L'obra ausiasmarquiana té 128 poemes agrupats en cants de mort, amor, morals i espirituals. Els cants d’amor són els més coneguts, signifiquen una ruptura, tant en l’amor cortès (però de l’amor adúlter per una dama noble i per tant té un estament social particular) com el dolce stil novo, però aquest trenca amb l'esperit classista, l’amor residia en la noblesa del cor. Ausiàs March encara va un pas més enllà, es defineix com el “pus extrem amador”. L’ús de senyals de March agrupa les seves poesies en quatre cicles per l’estilística: -”Plena de seny”: 19 poemes de joventut, s’adreça a la dama (probablement Isabel de Martorell) amb aquesta senyal, expressa la voluntat d’obtenir un amor honest, basat en l’enteniment. -”Llir entre cards”: 35 poemes, adreçats a una dama noble, vídua i virtuosa concretada en la persona de Teresa d’Híxar. El jo poètic expressa amb més sentiments i es proclama a favor de l’amor espiritual i no tan sexual, recorre al tòpic de la mort per amor. -”Oh folla amor”: 10 poemes dels aspectes irracionals i contradictoris del Déu Amor: injust, cruel, arbitrari i egoista. -”Amor, amor”: 12 poemes que expressen les queixes d’un jo poètic en la seva vellesa, malgrat la seva mala experiència amb l'amor a la seva vida. Els cants de mort són influïts pel Cançoner de Petrarca, expressen dolor després de la mort de l’esposa fidel. Es diu que els versos foren escrits després de la mort de la segona esposa. A la resta de producció de March cal destacar el Cant espiritual, de 224 versos. Altres característiques del seu estil són les imatges de gran força visual, comparacions hiperbòliques, l’ús dels versos decasíl·labs (6+4) i la influència de l'escolàstica. Ausiàs March va ser: Creador de llengua: Va escriure poesia culta en català sense provençalismes per trobar una expressió més sincera, creador de llenguatge poètic (el Ramon Llull de la prosa). Mestre poètic: Exercí un mestratge, va ser de molta influència a Europa i va tenir molta autoritat en la matèria poètica des del segle XV en endavant. Intel·lectual innovador: Va trencar amb la tradició trobadoresca, va crear un estil propi únic en la tradició europea per la utilització de fonts i materials diversos.

Curial e Güelfa: És una novel·la descoberta al segle XIX per l’historiador milà i Fontanals, orientada un segle abans de Tirant. Fins ben poc ha estat considerada d’autor anònim, però estudis l'atribueixen a un camarlenc del rei Alfons el Magnànim, anomenat Enyego d’Àvalos, nascut a Toledo. Probablement va escriure la novel·la entre 1435-1462. Evidentment era un home culte amb coneixements de moltes literatures. La novel·la es caracteritza pel realisme, tot i que inclou algun episodi al·legòric i mitològic. El llenguatge aconsegueix semblar més versemblant i natural que el de les novel·les de cavalleries. La trama és ambientada al segle XIII i combina personatges de ficció amb històrics. El protagonista és el cavaller Itàlia Curial, i l’obra se centra en les seves aventures cavalleresques i amoroses. La novel·la es divideix en tres llibres: En la 1: Explica la iniciació del protagonista en la cavalleria, per Güelfa, viuda de quinze anys amb qui s’estima en secret. En la 2: Curial participa en el torneig de Melú i viatja a la cort. Güelfa està gelosa per Làquesis (dona a qui si li ofereix la mà de Tirant). En la 3: El jove viatja a Terra Santa i Grècia, naufraga a les costes del nord d'Àfrica, passa sis anys, s'enamoren unes dames mores, una se suïcidarà per ell. En retornar a Montferra, participa en un torneig i no revela la seva identitat, és acceptat per Güelfa i es casen.