La Poesia Trobadoresca: Veu, Forma i Amor Cortès Medieval

Escrito el 7 de Septiembre de 2025 en catalán con un tamaño de 5,65 KB

La Veu Poètica: Essència i Misteri

Text breu que es pot copsar d'un cop d'ull.
No s'expliquen històries, no hi ha una narració, pocs personatges.
El poema és una anècdota: un fet puntual, una imatge, una foto. El lector es replanteja la seva experiència.
La poesia és un discurs vertical, on allò que passa és ambigu, estrany, profund i complex.
Màxima complicitat entre la veu poètica i el lector.

El poema és un text el·líptic, comença sobtadament.

Com que la informació és el·líptica, el lector ha de participar activament.

Hi ha múltiples interpretacions.

Ha d'haver-hi un esforç imprescindible, ja que sense ell el plaer del lector és nul.

Mecanisme de creació de sentit a través de paraules en qualsevol llengua.

Base de les figures retòriques: la comparació i les relacions d'analogia.

La forma no s'improvitza, no és arbitrària ni gratuïta. És fonamental perquè:

Evita que el poema informi.
Ajuda el lector a experimentar allò que el poema vol transmetre, si pot ser al mateix temps i amb la mateixa sorpresa que la veu poètica.

Un aspecte bàsic de la forma és la mètrica.

En la poesia trobadoresca trobem la primera mostra d'expressió literària en llengua romànica.
Al sud de França, des de finals del segle XI fins al XIII, es va desenvolupar amb gran èxit.
Poesia lírica, cantada i acompanyada de música.
Era profana i culta (amb una exigència formal de mètrica i estilística).
Expressa temes universals com l'amor, l'escarni o el lament fúnebre.
S'escriu en una llengua artificial, basada en el provençal.
El provençal era una llengua literària de gran prestigi, utilitzada per tots els trobadors.
Convivia amb altres formes, com la poesia culta en llatí o la popular.
El trobador era el poeta que componia i cantava aquesta poesia per a un públic refinat i culte.
Diferència amb el poeta: el poeta escrivia en llatí.
Diferència amb el joglar: el joglar cantava en la seva pròpia llengua i interpretava composicions de trobadors.

Filosofia d'amor del segle XI que significa amor pur. S'expressa de manera cortesa i cavalleresca.

Té esquemes molt fixats:

Idealització de la dama: una dona noble, normalment casada, que reuneix qualitats com ser jove, bella, gentil i virtuosa. Se l'anomena amb un senyal o pseudònim per no ser reconeguda.
Personatges clau: hom (el trobador); domna (l'esposa del dominus, el senyor); midons (la dama a qui canta el trobador); gilós (el marit enganyat); lausengiers (els qui informen el marit, els espies).
Actitud de vassallatge: de súplica i voluntat de servei, com els vassalls amb el senyor feudal. El trobador està disposat a fer el que calgui per aconseguir-la.
Sofriment: aquest objectiu el pot dur a un sofriment i dolor extrem. Pot arribar a morir si no és correspost, però també a la joia si li correspon.

Es sol expressar amb la cançó, però hi ha altres gèneres:

Sirventès: De caire moralitzador. Pot ser un atac personal o una defensa. Se servia de la música d'un poema ja conegut.
Plany: Lament per la mort d'un personatge.
Debat poètic: Discussió entre dos trobadors.
Pastorel·la: Diàleg amorós entre un trobador i una pastora.
Alba: Narració de la separació de dos amants a l'alba, després d'haver passat la nit junts.
Viadera: Inspirat en la cançó popular paral·lelística, és a dir, dues estrofes de dos versos, cadascun amb la seva rima pròpia.

COBLA: Estrofa sovint de 8 versos. Destaquen les cobles unisonants (on es repeteixen les rimes en totes les estrofes) i les cobles singulars (on les rimes canvien).
TORNADA: Estrofa final breu (sovint de 4 versos). Hi apareix la persona a qui el poeta vol transmetre el poema.
RIMA: Acostuma a ser consonant.
MÈTRICA: Habitualment heptasíl·labs i octosíl·labs. Són isosil·làbics (amb igual nombre de síl·labes).

Etiquetas: