Poesia, Teatre i Autors Catalans: Anàlisi i Evolució

Poesia i Teatre Català: Evolució i Característiques

9. Característiques bàsiques de la poesia actual. L'augment de premis literaris i editorials, així com la situació de normalització de la nostra llengua, han afavorit l'aparició de generacions noves de poetes que, des dels seus inicis en les darreres dècades del segle XX. Malgrat la gran diversitat de filiacions i estils dels poetes actuals, podem assenyalar alguns trets definitoris d'aquesta poesia contemporània:

1. L'eclecticisme, la integració de totes les tendències poètiques anteriors, és la característica dominant. Hi ha autors que retornen als clàssics medievals o busquen inspiració en les mitologies, mentre que uns altres s'inclinen cap al surrealisme o l'onirisme.
2. El poeta viu per a formular les seves vivències i reflexions, sense cap aspiració d'esdevenir teòric de cap ideologia. L'experiència poètica és un factor d'enriquiment cultural personal.
3. El llenguatge es fa ric, suggeridor, metafòric, abstracte, i s'hi incorporen tota mena d'innovacions tècniques.

La nòmina d'autors actuals és ben extensa; a banda dels autors de la generació anterior que continuen publicant, podem esmentar Joan Valls, Salvador Jáfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell.

Renovació Teatral a la Postguerra (Fins als Anys 70)

11. Renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on es representa Salvador Espriu, Primera història d’Esther i altres autors coetanis. Tanmateix, a València, es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià, on el sainet era l’estrella.

Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd. En els 70 apareixen grups que oferixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que en esta època fan teatre èpic de bandolers; els Comediants, que representen teatre al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

12. Aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo. L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. La seua producció teatral consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat, plantejada des de diferents angles i amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco, que pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per mostrar la lluita de l'ésser humà, sovint inútil, per comprendre la irracionalitat que l'envolta.

Cruma (1957) és probablement la més acostada a la tendència absurdista del teatre europeu de l'època. Les coincidències formals i tècniques amb el teatre de l'absurd són òbvies: situació absurda inicial, estructura circular, nul·la acció dins una escenografia de màxima simplicitat, temps històric i espai atemporals, personatges anònims. També destaquen Homes i no, Situació bis i Darrera versió per ara, on els protagonistes aconsegueixen escapar i marxen a un món del qual poden entrar i eixir. Els personatges han guanyat la consciència per actuar contra el determinisme exterior.

Semblantment a les seues novel·les, es posa de manifest a les obres teatrals la presència d'una estructura opressora que es manifesta en diversos aspectes i que, reflectint d'una manera més o menys dissimulada una situació ben real, hi crea una atmosfera especial i de caire simbòlic, que és un dels grans encerts de Pedrolo.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

13. Característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual. Moltes de les companyies teatrals que assoliren l'èxit al llarg dels 70 i els 80 continuen en l'actualitat oferint propostes noves, investigant cada temporada noves possibilitats d'expressió teatral, com ara espectacles de massa famosos ja pel seu ressò mediàtic. Els Comediants i La Fura dels Baus participaren en les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona; Xarxa Teatre inaugurà el túnel del canal de la Mànega…

Han aparegut igualment companyies noves amb programació estable. En són exemple Moma Teatre, amb produccions en una línia d'innovació i rigor; o Albena Teatre, amb espectacles vendibles i alhora amb contingut, qualitat formal i l'humor com a protagonista.

Paral·lelament, s'obri pas una generació d'escriptors de teatre que alhora tenen un contacte directe amb les companyies i les representacions, ja que són també actors, directors d'escena… És el cas de Carles Alberola (Alzira, 1964) d'Albena Teatre o de Sergi Belbel (Terrassa, 1963), l'obra del qual arreplega èxits i premis, igual que les seues direccions escèniques. Tots dos autors es caracteritzen per una investigació del llenguatge teatral i per construir personatges i situacions que es reconeixen des del món actual.

Benet i Jornet: 50 Anys de Teatre

13. Benet i Jornet: 50 anys de teatre. És el primer representant d’una generació de dramaturgs que arranca amb la convocatòria del premi de teatre Josep M. de Sagarra. Són tots autors joves que creixen durant el franquisme. Amb 23 anys, guanya la primera convocatòria del premi amb l’obra “Una vella, coneguda olor”, en què reflecteix el drama col·lectiu de la postguerra, pastat de misèries i renúncies. El principi de la seua producció representa la introducció del realisme social en teatre. I encara que no s’hi encasella, així s’ha de considerar bona part de misèries i renúncies. El principi de la seua producció representa la introducció del realisme social en teatre. S'ha de considerar bona part de la seua producció dels 60 i més enllà: en la trilogia de Drudania (1970) presenta un fris d’un país amarg i desesperançat, i igualment realistes són Berenàveu a les fosques (1972) o Quan la ràdio parlava de Franco (1979). En el seu teatre es combina el realisme amb el didactisme narratiu de Brecht, la mitificació de la infantesa o el simbolisme.

Miquel Martí i Pol: Connexió amb el Públic

14. Miquel Martí i Pol és un dels poetes que més ha connectat amb el públic, superant amb escreix la barrera lectora d’aquest gènere minoritari. Podem classificar l’obra de Martí i Pol en dos períodes. Un, el primer, correspon als primers llibres (La fàbrica, 1958-1971, o El poble, 1966) i està marcat per una estètica més realista i amb una clara preocupació social. L’altre està format per una poesia més intimista, en què l’autor reflexiona sobre la seua situació personal, condicionada per l’esclerosi múltiple que comença a fer-se evident a partir dels anys 70. Alguns llibres més significatius d’aquest període són: Estimada Marta (1978) o Suite de Parlavà. La seua obra és fortament vital: la vida, el món actual, la societat, la malaltia, el pas del temps...