Poesia de la Renaixença: Verdaguer, Llorente i Llombart

La poesia en la Renaixença

Al segle XIX, les idees romàntiques van envair la nostra cultura i van impulsar el moviment de la Renaixença (1833-1877). Els escriptors de l'època es van disposar a recuperar les seues arrels i es van llançar a redescobrir els temps passats i gloriosos per mitjà de la literatura, la qual cosa va provocar una revifada de la producció literària en llengua pròpia.

La poesia va ser un dels gèneres més conreats gràcies a l'impuls dels Jocs Florals. La seua temàtica es va centrar en l'evocació del passat històric, l'exaltació nacional, la reivindicació de la llengua i la creació d'un paisatge rural idealitzat.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Nascut a Folgueroles (Osona), va ser un dels poetes més destacats del nostre romanticisme i l'escriptor més representatiu de la Renaixença. Va fer amistat amb els escriptors de la Renaixença. La seua poesia es pot dividir en:

• Poesia èpica: forma de fer poemes narratius amb detallades descripcions centrades en la natura. S'hi inclouen L'Atlàntida (narra la desaparició del continent Atlant) i Canigó (conta èpicament els orígens cristians de Catalunya).
• Poesia patriòtica: exalça Catalunya com a pàtria, per mitjà d'elements com la història, la llegenda i el paisatge. Destaquen les obres: Pàtria, Aires del Montseny i Barcelonistes.
• Poesia religiosa: destinada bàsicament a les classes populars. Utilitza un llenguatge quotidià i planer. Destaquen les obres: Idil·lis i cants místics i Flors de Calvari.

Les principals característiques són:

1. Mitificació de la natura, de la història i dels seus protagonistes.
2. Importància de la imaginació.
3. Incorporació d'un cert deix nostàlgic i melancòlic.
4. Interès per la cultura popular.
5. Riquesa de vocabulari i diversitat de formes mètriques.

Teodor Llorente (1836-1911)

Va ser el poeta més important de la Renaixença valenciana. Va estudiar Dret i va ser fundador, articulista i director del diari Las Provincias. D'ideologia conservadora, formà part d'un grup de burgesos que s'oposava a la politització de la Renaixença i que defensava la recuperació literària.

La seua obra està dominada pels tòpics jocfloralesos (pàtria, fe i amor), els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Hi destaca el paisatgisme sentimental (descripció idealitzada del paisatge valencià). Va publicar Llibret de versos i Nou llibret de versos, amb poemes com A mon llibre, A la mar Mediterrània, La Barraca, Vora el barranc dels Algadins i Pro pàtria.

Constantí Llombart (1848-1893)

Constantí Llombart és el pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart, representant del sector progressista de la Renaixença valenciana. Va formar part d'un grup amb idees polítiques republicanes i liberals. Aquestes defensaven l'ús del valencià que ara es parla.

Llombart s'oposava a la visió enyoradissa i merament folklòrica dels autors més conservadors, i propugnava que la Renaixença tinguera més dimensió social. Va fundar la societat Lo Rat Penat, que va organitzar a València els Jocs Florals i va servir d'estímul perquè molts joves escrigueren en valencià. Dins de les seues obres, centrades en la descripció poètica de costums i personatges valencians, cal destacar Nit d'abelles o La copa d'argent.