Poesia Postguerra a Anys 70: Tendències

Tendències de la Poesia: Postguerra-Anys 70

Enmig de l'ambient de carestia i desolació de la postguerra de la Guerra Civil espanyola, va arrelar, en un primer moment, entre els nostres poetes, l'existencialisme provinent de París (Albert Camus, Jean-Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona amb la realitat més crua, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.

Alguns dels poetes valencians que ubiquem en aquest "Grup poètic de postguerra" (1943-1960) es van moure entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i van escriure poemes amb les característiques següents:

• Allunyament de la realitat.
• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
• Tendència a l'hermetisme expressiu.

El Simbolisme i Existencialisme als Anys 50

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica, i distanciant-se de la realitat immediata. Per tant, és una poesia en què predomina la metàfora, el símbol i el rigor formal.

El Realisme Històric als Anys 60

Als anys 60, la menor pressió de la censura va fer possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític, que s'enfrontaria a l'estètica de tradició simbolista. És l'anomenat realisme històric o social. Els seus màxims representants van ser Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La Pell de Brau (1960). També es pot destacar el valencià Vicent Andrés Estellés, amb el Llibre de meravelles (1971).

Característiques de la Poesia Realista (Anys 60)

La poesia realista de la dècada dels anys 60 va tenir les característiques següents:

• El poeta va deixar de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari, per a considerar-se una persona corrent més, solidària amb la resta.
• L'acte d'escriure va deixar de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.
• La reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.
• El llenguatge poètic va deixar de ser equívoc i abstracte, per a passar a adquirir un to directe.
• La poesia va assolir una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
• Qualsevol lector es va convertir en destinatari de la poesia realista.

La "Nova Cançó"

En sintonia amb la poesia realista, la "nova cançó" es va convertir ben aviat en un fenomen de masses. Va tenir com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua cançó Al vent, es va convertir en el cantant més emblemàtic, i les seues cançons van assolir un gran impacte social.

La Generació dels Setanta

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un canvi de la poesia. Els autors de l'anomenada "generació dels setanta" -com Maria Mercè Marçal, Josep Piera, Salvador Jàfer o Marc Granell- van canviar l'accent del social a l'individual i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, van tensar al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.