Poesia Modernista a Catalunya: Joan Maragall i l'Escola Mallorquina

La Poesia Modernista: Una Revolta contra el Passat

La poesia modernista va néixer amb una clara voluntat de rebutjar la poesia vuitcentista, especialment la dels poetes participants als Jocs Florals de la Renaixença. Aquesta revolta es fonamentava en una nova concepció del llenguatge literari, buscant una aproximació a la llengua del carrer i rebutjant els formalismes artificials. Es defensava una autenticitat lingüística que reflectís la vida, ja sigui filtrada per la sensibilitat del poeta (com defensaven els simbolistes) o com una visió directa de la veritat (com afirmaven els vitalistes).

Corrents Poètics del Modernisme

• Poesia Simbolista: d'origen francès.
• Poesia Decadent: amb figures com Adrià Gual.
• Poesia Vitalista: d'origen alemany, inspirada per Nietzsche, amb Joan Maragall com a exponent.
• Parnassianisme: d'origen italià però difós des de París, propugnava un retorn als clàssics i la perfecció tècnica, amb Lecomte de Lisle com a referent. Els parnassians es consideraven els nous neoclàssics.

Joan Maragall: El Poeta de la Vida

Joan Maragall i Gorina (1860-1911) va ser fill d'un industrial tèxtil. Tot i estudiar dret en contra de la voluntat paterna, va exercir d'advocat breument. El 1890 va començar a treballar com a secretari de redacció del Diario de Barcelona i el 1891 va iniciar la seva col·laboració amb L'Avenç. Va tenir tretze fills i va portar una vida burgesa, casant-se amb Clara Noble el 1891. Inicialment escrivia en castellà, però va acabar adoptant el català com a llengua literària.

Trajectòria Poètica de Maragall

La seva primera poesia era d'un romanticisme sentimental ja caduc, però amb L'oda infinita (1888) va marcar un canvi, expressant la poesia com a vocació i inspiració. Va pronunciar discursos rellevants com Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909) a l'Ateneu Barcelonès.

1. Poeta Vitalista

Malgrat les influències decadentistes i simbolistes dels seus inicis, Maragall va optar per la vida. El vitalisme de Nietzsche el va impressionar profundament per la seva força de superació. Va viure intensament la situació política, escrivint una poesia optimista, com a Paternal, una evocació tràgica i vitalista de la bomba que va esclatar al Liceu, fet del qual va ser testimoni.

2. Poesia Cívica

Molts dels seus poemes són veritablement articles de diari en vers, reflectint l'actualitat social i política del país. Destaca Oda nova a Barcelona, escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909), i Oda a Espanya.

3. Poesia Nacionalista

A Visions (1900), Maragall va recuperar mites catalans per refermar l'esperit col·lectiu lligat a la terra i la llengua. Mites com El comte Arnau, el Mal Caçador, fra Joan Garí, el rei Jaume I i Joan de Serrallonga perfilaven trets com el pragmatisme, la lluita constant, l'optimisme i el vitalisme. Els Cants són poemes de marcat catalanisme, amb una veu col·lectiva que expressa joventut i vitalisme, sovint en forma de cants corals, com El cant de la senyera. Els reculls Visions i Cants es van publicar conjuntament el 1900.

El Comte Arnau: Un Poema Èpic

El Comte Arnau és un poema èpicolíric en el qual Maragall va treballar durant anys, publicant les seves tres parts en reculls diferents (1900, 1906 i 1911). Va ser la seva obra preferida. L'interès pel tema va sorgir durant una estada a Sant Joan de les Abadesses, buscant els elements espirituals que havien cohesionat la nacionalitat catalana. Partint d'una cançó popular i la llegenda romàntica posterior, Maragall presenta el comte Arnau com a símbol del jove artista modernista que s'enfronta a la societat. El comte, condemnat a cavalcar eternament per seduir Adalaisa, l'abadessa de Sant Joan, demana viure sempre, i les veus de la terra li concedeixen. Les tres parts de l'obra representen tres etapes:

• 1900: La passió d'Arnau per Adalaisa i com aquesta es deixa arrossegar, sent-ne víctima. Influència de Nietzsche.
• 1906: El comte vaga buscant la salvació, adonant-se que la voluntat sense amor no li serveix. És el primer símptoma de la seva consciència revifant, una etapa de reflexió sobre les seves creences.
• 1911: Després de mil anys, el comte Arnau està cansat. Demana perdó i redempció. Una veu dolça, la d'una pastora que s'ha enamorat del protagonista de la cançó, canta la cançó del comte Arnau, la qual redimeix el comte. La cançó simbolitza la joventut, la vida i l'amor.

Nausica i els Himnes Homèrics

Maragall va intentar apropar-se als clàssics amb Nausica, una obra dialogada basada en un tema de l'Odissea d'Homer, recreant l'enamorament platònic de Nausica per Ulisses. Paral·lelament, va emprendre la tasca de traduir els Himnes homèrics a l'hexàmetre català.

El Cant Espiritual: Una Crisi i una Reflexió

Després dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i la repressió, la correspondència i els articles de Maragall reflecteixen una profunda crisi, agreujada per la salut delicada i els enfrontaments amb els joves. El 1910 va escriure el Cant espiritual, una conversa amb Déu on reneix la dicotomia cel-terra. Lligat a la terra, Maragall qüestiona l'existència d'una bellesa superior en una altra vida, afirmant que aquest món i l'altre són una mateixa cosa.

L'Escola Mallorquina: Perfecció i Paisatge

Entre els precedents de l'Escola Mallorquina trobem Josep Pons i Gallarza i Marià Aguiló. El concepte va sorgir a la segona meitat del segle XIX, amb Josep Pons i Gallarza com a primer teoritzador. L'Escola es projectava com l'aportació de Mallorca a la Renaixença. Posteriorment, els joves noucentistes mallorquins la van aplicar a una concepció poètica específica dels poetes de l'illa, amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera com a figures capdavanteres.

Característiques de l'Escola Mallorquina

• Perfeccionistes: cercaven la perfecció formal.
• Paisatge: especialment el de la Serra de Tramuntana.
• Harmonia.
• Depuració i correcció lingüística.

Miquel Costa i Llobera

Nascut a Pollença el 1854 i mort a Palma el 1922, va estudiar dret a Barcelona i Madrid, interessat per la Renaixença, però no va acabar els estudis. Després d'una crisi espiritual, va ser ordenat sacerdot el 1888. La seva obra Poesies (1885), tot i ser de to romàntic, ja mostrava una preocupació per la perfecció formal que anticipava el classicisme posterior. Aquesta obra és un recull unitari de poemes escrits durant dotze anys. També va publicar De l’agre de la Terra (1897) i Tradicions i fantasies (1900), que inclou La calúmnia venjada i Na Ruixa-mantells.

Joan Alcover

Nascut el 1854 i mort a Palma el 1926, Alcover va començar escrivint en castellà, inspirat pels lírics castellans. Després d'una decebedora experiència en la vida política i la pèrdua de la seva dona i dos fills entre 1899 i 1903, va començar a escriure en català. El dolor es va convertir en el tema essencial de la seva poesia, profunda i interior. Segons ell, no és ell qui tria el dolor com a font d'inspiració, sinó el dolor qui el tria a ell. A Cap al tard (1909), exposa la seva teoria poètica basada en tres lleis: sinceritat, claredat i realitat, sent aquesta última la suprema, ja que les coses han de ser viscudes abans de ser cantades. L'obra es divideix en elegies i cançons de la Serra (com La Balanguera). També va escriure Poemes bíblics (1918).

Gabriel Alomar

Nascut a Palma el 1873 i mort al Caire el 1941, Alomar va ser un escriptor i crític literari d' gran influència, formant un cas a part dins l'Escola Mallorquina per raons ideològiques més que literàries. Influït pel parnassianisme, els seus poemes es caracteritzen per la serenor clàssica i una llengua molt elaborada, tot i que també recull influències decadentistes. La seva única obra, La columna de foc (1912), reflecteix una societat millor i una extrema preocupació per la forma del vers.