La Poesia Lírica Trobadoresca Occitana: Gèneres i Característiques

La poesia lírica culta escrita en occità

L'estament nobiliari va conrear una lírica culta escrita en occità (o provençal): la lírica trobadoresca. La lírica trobadoresca és la primera mostra de literatura culta escrita en una de les llengües romàniques. Els autors d'aquesta literatura (trobadors i dones trobadores) pertanyien a la noblesa de les corts feudals dels segles XII i XIII, tot i que alguns procedien d'estaments inferiors. N'hi havia que conreaven la poesia de manera professional i altres que versificaven per plaer.

L'art de trobar: preparació i regles

L'art de trobar, és a dir, l'art de crear cançons, exigia una gran preparació tècnica. Un bon trobador havia de conèixer i seguir unes regles rígides de composició. Un poema trobadoresc havia de presentar un conjunt d'unitats mètriques, estrofes o cobles, cadascuna de les quals havia de poder ser cantada amb una mateixa melodia. Els versos havien d'aparèixer lligats per una rima consonant. Cada gènere tenia unes exigències pròpies: una temàtica constant i el recurs a uns tòpics que s'anaven repetint en totes les composicions. Els trobadors no componien sota la pressió d'haver d'oferir al públic una obra original i única: seguir fidelment el cànon establert era més important que aconseguir plena originalitat.

Els gèneres poètics

Els poemes dels trobadors giren entorn de tres temes principals: l'amor, la guerra i la mort. Els gèneres principals de temàtica amorosa són la cançó, l'alba i la pastorel·la; el de temàtica bèl·lica, el sirventès, i el de temàtica fúnebre, el plany.

1. La cançó de la fin'amors (l'amor fidel)

   És el gènere més característic de la poesia dels trobadors; es tracta d'un cant d'exaltació amorosa i un cant a la bellesa i a la dignitat de la dama de la cort. El trobador assumeix el paper d'un vassall que manifesta el seu amor i la seva devoció a la dama i li suplica un gest d'acceptació o de reconeixement. Aquest esquema temàtic és la reproducció de l'estructura feudal: el trobador jura fidelitat a la dama —de vegades anomenada domina (senyora) o midons (senyor meu)—, igual que el vassall jura fidelitat al seu senyor. La dona cantada pels trobadors és sempre la muller del senyor feudal: la dona soltera no té cabuda en aquest joc amorós, ja que en aquell temps no podia exercir de senyora feudal. L'última estrofa de la cançó és més curta i s'anomena tornada, la qual sovint conté el senhal (senyal), és a dir, un pseudònim darrere el qual el trobador amaga l'autèntic nom de la dama.

2. L'alba i la pastorel·la

   L'alba expressa el dolor que senten els amants en percebre —sovint a través del cant d'un ocell— l'arribada de la llum del dia: l'alba suposa la separació dels amants —que han passat junts una nit furtiva— per tal d'evitar que siguin descoberts. En aquesta composició també hi sol aparèixer la figura del guaita, company fidel i lleial del cavaller, el qual vigilava que els amants no fossin descoberts pel gilós (el marit de la dama) o pels lauzengiers (els murmuradors que espiaven la dama i informaven del fet al marit). La pastorel·la narra l'encontre fortuït entre una pastora i un cavaller, el qual sol·licita el seu amor.

3. El sirventès

   És el gènere més característic de la temàtica bèl·lica. Tot i la gran diversitat de temes concrets, es pot parlar d'un sirventès d'atac personal (senyor feudal que manifesta el seu odi a un altre, sovint fent ús de la calúmnia), d'un sirventès polític (esdeveniments del moment i, de manera particular, de les croades i les lluites polítiques) i d'un sirventès moral (tracta dels costums socials). El trobador de sirventesos molt sovint recorre a melodies i rimes de cançons conegudes per facilitar-ne la divulgació.

4. El plany

   És una cançó fúnebre: el trobador fa elogi d'un difunt —normalment un rei o un senyor feudal— i expressa el dolor que sent per la seva mort. Sovint acaba amb una invitació a la pregària per la seva ànima.

La poesia lírica escrita en català

L'estament popular (les persones senzilles que no tenien accés a la poesia culta dels monestirs ni a la de les corts feudals) comptava amb una tradició de sempre de cançons populars: cançons d'amor, de festa, de treball, etc.