Poesia Lírica Llatina i Crisi de la República Romana: Catul i el Segle I aC

Poesia Lírica Llatina: Orígens i Evolució

El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar, concretament de la lira en el món grec. Tant la lírica grega com la llatina es poden definir com a poesia adreçada per un "jo" a un "tu", amb la intenció d'influir-hi.

Sens dubte, va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral, originalment itàlica. No obstant això, la lírica textual té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I aC amb Catul i els poetes neotèrics.

Els Poetae Noui i la Revolució Lírica

El model de poesia èpica va ser el predominant fins ben entrat el segle I aC. En aquest moment, una generació de poetes joves, anomenada poetae noui, va reaccionar contra aquest corrent i va revolucionar la poesia llatina. Les seves aportacions, inspirades en Cal·límac i altres poetes alexandrins, van suposar un refinament més accentuat i l'aparició de la individualitat en la poesia.

Els poetae noui pertanyien a la joventut benestant de finals de la República, que es lliurava a una vida de luxe i refinament. D'entre ells, destaca Catul, l'únic de qui, per altra banda, es conserva l'obra.

El Segle I aC: Crisi, Conflictes i Transició a l'Imperi

Les primeres quatre dècades del segle I aC es van caracteritzar per la rivalitat entre Mari i Sul·la, per l'aixecament dels esclaus comandats per Espàrtac (71 aC) i reprimits per Cras, i per la conspiració de Catilina (63-62 aC), descoberta per Ciceró, qui aviat hagué d'exiliar-se a causa de les lluites civils.

Els problemes externs, com la pirateria i la conquesta de nous territoris, van afavorir la tendència a atorgar poders extraordinaris als militars que s'havien distingit per ampliar els territoris romans. Tot plegat va contribuir a crear un estat d'opinió que creia que la solució més adient per a Roma seria la consolidació del poder personal. Aquesta idea va quallar en períodes de dictadura i en solucions de compromís, com la dels triumvirats, però a la llarga donaria lloc a l'Imperi.

El Primer Triumvirat: Aliança i Caiguda

Una solució per als conflictes civils va ser el compromís al qual van arribar Pompeu, Cras i Juli Cèsar per tal de formar un govern tripartit fort. Aquest triumvirat (60 aC), no oficial, tenia la finalitat de repartir-se les províncies:

• A Cras li va tocar Orient.
• A Cèsar, la Gàl·lia.
• A Pompeu, Itàlia, Hispània i Àfrica.

Cras va morir mentre lluitava contra els parts en territori de la regió que li havia estat assignada. Cèsar i Pompeu es van enemistar. Pompeu, amb el consentiment del Senat, va intentar governar tot sol, però Cèsar, després de les campanyes victorioses en la conquesta de la Gàl·lia, va tornar a Roma. Desobeint les ordres del Senat, va traspassar el riu Rubicó, límit de la seva província, i va continuar la lluita contra els partidaris de Pompeu, als quals va derrotar definitivament a Munda, a la Bètica. Aquesta derrota dels pompeians va significar la fi de les guerres civils.