Poesia Grega Arcaica: Muses, Eunomia i Exhortacions de Tirteu i Soló

Fragment de les Muses: Pregària i Justícia

Frag 1 Muses: Filles esplèndides de Mnemosine i de Zeus olímpic, muses de la Pièride, escolteu-me pregant. Concediu-me la gràcia dels déus beneïts i tenir fama per sempre entre els homes. I així ser dolç per als amics i amarg pels enemics.

Respectat per uns i per altres terrible de veure. Desitjo obtenir riqueses, però no les vull obtenir injustament, ja que la justícia sempre arriba finalment.

La riquesa que concedeixen els déus passa a mans de l'home, inconmovible des de la més profunda base fins a la cúspide, mentre que aquella a la qual els homes donen el seu apreu moguts per la seva desmesura, no es presenta segons un ordre; al contrari, obeint a il·lícits procediments, en contra de la seva voluntat els segueix: però de seguida es barreja la perdició. El seu inici es produeix a partir de poc, com el foc: insignificant al principi acaba per ser dolorós. En efecte, als mortals no els duren llarg temps les obres que sorgeixen de la seva desmesura, sinó que Zeus contemple el final de tot; i, de sobte, igual que en un instant dispersa els núvols, el vent primaveral que, després d'haver commogut el fons del mar estèril, ple d'onades i d'haver devastat per la terra portadora de blat belles collites, aconsegueix la seva escarpada dels déus, el cel, i de nou fa que el vegem buidat, i estén llavors la seva llum el vigor del sol sobre la terra fèrtil amb tota la seva bellesa, mentre que ja no es pot veure ni un sol núvol, de la mateixa manera arriba el càstig de Zeus. I no descarrega sobre cadascú la seva agra còlera, com un mortal, però no deixa d'adonar-se sense parar de qui és el que ànim culpable posseeix i al final sense excepció es manifesta.

Fragment 3: Eunomia i la Caiguda de la Ciutat

Frag 3. Eunomia: La nostra ciutat mai no serà destruïda pel designi de Zeus, ni per la voluntat dels benevolents déus immortals: Tal és que la magnànima filla d’un pare totpoderós, Palas Atena, que la resguarda, estén les mans des de l’alçada. Els mateixos ciutadans volen destruir la gran ciutat amb bogeries, seduïts per les riqueses, i el judici incorrecte dels caps del poble, pels quals està preparat a patir molts patiments per la gran hybris; ja que no saben contenir l’atipament ni les presents alegries de la calma del banquet. I es fan rics deixant-se endur per accions injustes, i no abstenint-se dels béns sagrats ni dels estatals, roben cadascú pel seu costat amb ferotgia, ni guarden els sagrats fonaments de la justícia, la que és silenciosa, coneix les coses presents i passades, i amb el temps arriba, per fer pagar en tots els casos. Aquesta ferida inevitable ja arriba a tota la ciutat, i ràpidament va a la cruel esclavitud que desperta a la divisió política interna i la guerra adormida que destrueix de molts la bonica joventut. Doncs una ciutat encantadora a causa dels seus enemics amb pressa es consumeix en reunions favorables als que fan el mal; molts dels pobres van a terra estrangera, venuts i lligats amb llaços miserables. D’aquesta manera a casa de cadascú arriba el mal comú; i les portes ja no volen contenir-lo: salta sobre l’elevada tanca, i troba sempre a algú, fins i tot quan encara fugint, estigui a la part més remota d’una habitació.

Tirteu: 8 - Exhortació als Espartans

Tirteu: 8:

Context de Tirteu

Context Tirteu: Finals s. VIII i principis VII aC. Esparta viu un moment d'apogeu cultural. Exemple de les composicions per ritus i festius d'Alcman on s'aprecia un elevat nivell cultural, vitalitat molt gran dels rituals i dels mites locals, desenvolupament de les manifestacions artístiques... = un món molt allunyat de les guerres i l'austeritat.

• Els atenesos volien convertir-se en un model cultural que contrastés amb l'espartà.
• Producte d'una evolució posterior a la vida de Tirteu.

Les relacions amb altres estats del Peloponès van tenir molt a veure: durant els segles esmentats, Esparta està confrontada amb Messènia, motiu pel qual tenen lloc dues guerres cap al s. VI aC. Amb la segona d'aquestes guerres, es relaciona la poesia de l'autor, el qual podria haver estat portat pels espartans des d'Atenes -* personatge decisiu a la segona guerra.

Trets de l'autor: Poeta local que té un paper decisiu en situacions de conflicte -› caràcter funcional de la poesia al món grec. Les seves composicions infonien ardor guerrer -› durant el simposi previ al combat la paraula del poeta exerceix una influència immediata i directa. El grup s'identifica amb uns ideals.

Juntament amb les exhortacions a la lluita, altres fragments revel·len un poeta preocupat per donar justificacions a les institucions polítiques espartanes (suport diví en l'origen d'aquestes). A alguns poetes elegíacs se'ls atribueixen poemes amb el títol d'Eunomia -› recull de justificacions del 'bon govern' que implica equilibri entre ciutadans i el seu funcionament.

Característiques de la seva poesia:

• Poesia parenètica (exhortativa).
• Descriu escenes molt vives, que fan pensar que són escenes reals.
• Uns poemes revel·len i enalteixen els fonaments de l'organització política i social d'Esparta i altres exhorten al combat, amb termes coneguts per Homer però aplicats pràcticament i amb una forta connotació ideològica.

Context de Soló

Context Soló:

• Personatge decisiu a la història d'Atenes, també va destacar per la seva activitat poètica.
• Data segura la de la seva labor com a arcont al 594/93 aC, tot i que es creu que va néixer al 640 aC.
• Terminus post quem de la seva mort: l'arribada al poder de Pisístrat (560 aC). Soló ataca el seu règim i morí durant la seva tirania.

• Les fonts antigues li atribueixen un poema titulat Salamina, en el qual exhortava els atenesos vers les aspiracions de la ciutat de Mègara.
• És una elegia adequada per la seva execució en públic.
• En un dels seus fragments assimila Demegoria amb -discurs públic-.
• Eunomia és un altre poema de l'autor; on detalla la seva concepció sobre el concepte (i del seu contrari, dysomia) en època arcaica i la convivència dels atenesos.
• També té altres elegies en què parla sobre la vida humana i la vellesa, a més de la política.
• Fragments de poemes en tetràmetres troicaics i trímetres iàmbics: predomini de les referències personals en relació amb l'activitat política de l'autor.

Continuació Muses: La Fortuna i el Límits de la Riquesa

Continuació Muses: Si un no té fortuna i la pobresa l'oprimeix, creu que posseeix absolutament molts diners. S'esforça cadascú per una altra cosa. Un vaga pel mar, perquè vol portar a casa guany amb les seves naus, arrossegat d'una banda a l'altra per terribles vents al mar sense escatimar res de la seva vida. Un altre talla la terra de molts arbres cada any i treballa com a servent, a aquests els correspon el corb llaurat. Un altre aprèn l'obra d'Atena i Hefest, de molta tècnica, i en recull el suport amb les mans. (50) Un altre va aprendre de les muses olímpiques els dons i sap la mesura de la saviesa desitjada. El destí porta els mortals malament i també bé, arriben a ser regals inevitables dels déus immortals. En totes les accions hi ha perills i, quan alguna cosa ha començat, ningú sap de quina manera estarà disposat. En tota ocasió una bona fortuna, salvació del seu desvari. Cap límit de la riquesa és evident per als homes. Doncs els que de nosaltres ara tenen els béns més grans, s'esforcen el doble. Qui satisfaria tothom? Els déus lliuren als mortals beneficis, però en sorgeix la desgràcia que, quan Zeus (75) l'envia a castigar, toca una vegada a una i una altra a una altra.