Poesia de l'Escola Mallorquina: Alcover i Costa i Llobera

L'Escola Mallorquina: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera

L'any 1906 apareix la revista Mitjorn, que deixa de publicar-se l'any següent, marcant l'inici d'una nova generació d'escriptors coneguda com l'Escola Mallorquina. Aquest terme es pot entendre de dues maneres:

• Com la contribució dels escriptors de Mallorca a la literatura catalana des de la Renaixença fins a la postguerra.
• Com un corrent específic, que destaca especialment en la poesia i inclou les generacions del 1906 i del 1917.

En aquest últim sentit més restringit, es destaquen escriptors com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà, influents en el moviment noucentista i associats amb la revista La Nostra Terra.

Característiques de l'Escola Mallorquina:

• Se segueixen els models literaris d'empremta clàssica i classicista, així com els autors romàntics francesos.
• Es practica una poesia amb miraments formals, amb una forma pulcra i rigorosa, versos mesurats i gran musicalitat.
• Hi ha una oposició frontal a la teoria espontània de Maragall.
• Es presenten composicions amb rerefons mediterranis i marcades per l'humanisme clàssic, amb paisatges que volen ser un cant a la natura.

Josep M. Llompart parla d'aquests trets: Insularitat, Fidelitat, Idealisme, Formalisme, Paisatgística i Humanisme.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma de Mallorca, 1922)

Vida

Nascut a Pollença el 1854 en una família benestant de propietaris rurals, estudià el batxillerat a Palma i fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Durant els anys 1872-1875 estudià Dret a Barcelona. L'any 1883 se li desperta la vocació religiosa i va estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on s'ordenà sacerdot el 1888. Fins ben entrat el segle XX, alternà l'escriptura de poesia en castellà i en català, decantant-se definitivament per aquesta última. El 1902 obtingué el títol de "Mestre en Gai Saber" i el 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Josep Carner i Guerau de Liost, en un homenatge a l'Ateneu Barcelonès, el reconegueren com a mestre. L'any 1907 pelegrinà a Terra Santa. Morí mentre predicava en una església de Palma l'any 1922.

Obra

En la seva obra cal diferenciar dos períodes:

Primer període (fins al 1885)

Es dedicà a conrear una poesia de to romàntic. D'aquests anys és el poema "Lo pi de Formentor" (1875), tècnicament considerat com la culminació de la nostra poesia romàntica. Fou durant aquesta etapa quan inicià la lectura de Virgili i Horaci i descobrí la poesia parnassiana de Leconte de Lisle. El 1874 traduí alguns sonets de Petrarca. Finalment, el 1885 publicà Poesies, que recull tota la seva producció catalana d'aquest període. Costa proposa de buscar l'herència greco-llatina del país, és a dir, la mesura, l'elegància i l'exigència de la forma, totalment aliena a qualsevol novetat estrident o inútil.

Segon període (a partir del 1906)

S'inicia amb Horacianes (1906), la seva obra més important. És un llibre basat en la meditació i la contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Costa, però, no pogué arribar mai al fons de l'obra del poeta clàssic per la seva condició de clergue catòlic, la qual cosa confereix a la seva poesia un cert aire de superficialitat. Costa i Llobera sumà al tema de la natura, ja clàssic en els romàntics malgrat el diferent enfocament, el de la història i el de l'art clàssics, que allunyaren definitivament la poesia catalana de la tradició floralesca. A nivell tècnic, Costa realitzà una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic. Experimentà, d'altra banda, amb noves formes estròfiques de la tradició greco-llatina: l'estrofa alcaica, la sàfica, etc.

Joan Alcover

Fill de pare mallorquí i mare catalana, va estudiar a l'Institut Balear i posteriorment se'n va anar a Barcelona a estudiar dret. Va seguir un camí paral·lel amb Antoni Maura militant al Partit Conservador; així el 1893 serà diputat a Corts, però es desenganyarà de la classe política espanyola. Va exercir d'advocat a l'Audiència Provincial i al 1911 en serà Magistrat. Va tenir dos matrimonis i diversos fills, però va viure diverses tragèdies familiars que van influir en la seva creació poètica.

Etapes poètiques

En la seva creació poètica se solen distingir dues etapes marcades per la llengua que usa:

• Primera etapa: Durant l'època d'estudiant, l'autor escriu poemes en català i castellà com a entreteniment i els publica a diverses revistes. Entre 1887 i 1901, destaca per la seva poesia narrativa en castellà, amb paisatges humanitzats i identificats amb el poble. Algunes de les seves obres destacades són Poesías (1887), Nuevas Poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros.
• Segona etapa: El 1899, el poema "Llengua pàtria" es presenta, mostrant una "conversió" al català. Les raons d'aquest canvi es troben en causes personals, com la mort de la seva família. El poemari Cap al tard (1909) compta amb quatre seccions, tot i que també hi apareixen alguns poemes solts que en l'edició de 1921 sortiran sota l'epígraf de "Vària": Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Juvenils. El 1918 publica el poemari Poemes Bíblics on recrea deu figures de l'Antic Testament de la Bíblia i en la secció "Proverbis" s'acosta un altre cop a les elegies de Cap al tard.