La Poesia Èpica i la Lírica Trobadoresca Medieval
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,7 KB
La poesia èpica a l'Edat Mitjana
En les civilitzacions antigues, la poesia èpica tenia molta importància; els cants d'exaltació de les gestes dels herois establien una mitologia compartida i adorada pel poble.
A l'Edat Mitjana, igual que els aedes grecs —poetes i cantants cortesans de l'antiga Grècia que es guanyaven la vida component poemes èpics i lloances, a més de les melodies que els acompanyaven, i escampaven la fama dels herois mitològics—, els joglars èpics s'encarregaven de divulgar pels castells i places textos perfectament memoritzats que anomenaven cançons de gesta.
Com les epopeies de l'antiguitat, partien d'un esdeveniment històric. L'objectiu era presentar una història com una llegenda heroica, barrejant fets i personatges reals amb elements ficticis.
Era un gènere oral i variable, ja que els joglars sovint canviaven la lletra en funció del públic i del moment. En èpoques de guerra, incorporaven dades recents donant importància a l'heroïcitat del bàndol propi i als traïdors del contrari. Era un instrument publicitari utilitzat per reis i comtes per al seu benefici.
Als segles XII i XIII, autors anònims van fixar per escrit les cançons de gesta més famoses. Aquestes transmetien valors propis de la mentalitat medieval:
- La força del llinatge.
- L'exemplaritat dels herois (guerrers morts en campanya).
- La fidelitat al rei.
- L'estima i la companyonia entre cavallers.
La lírica trobadoresca: literatura culta
La lírica trobadoresca és la primera mostra de literatura culta escrita en una de les llengües romàniques. Es va crear gràcies a l'estament nobiliari que, seguint els passos de la noblesa occitana, va conrear una lírica culta escrita en provençal.
Els autors pertanyien a la noblesa de les corts feudals del segle XII, tot i que alguns provenien d'estaments inferiors. L'art de trobar era l'art de crear cançons i requeria una gran preparació, dominant el conjunt d'unitats mètriques, les estrofes o cobles i la rima consonant.
Gèneres i temàtica
Els poemes trobadorescs giraven entorn de tres eixos: la guerra, la mort i l'amor:
- Cançó, alba i pastorel·la: temàtica amorosa.
- Sirventès: temàtica bèl·lica.
- Plany: temàtica fúnebre.
La cançó de la fin'amors és un cant d'exaltació amorosa a la bellesa i dignitat d'una dama de la cort. El trobador fa de vassall —seguint l'estructura feudal de jurament de fidelitat— d'una dama casada, anomenada midons. La tornada (l'última estrofa) sovint conté un senyal, un pseudònim per amagar el nom real de la dama.
La relació es desenvolupava seguint les pautes de la cort: generositat i lleialtat. D'aquí sorgeix el terme amor cortès, que configurava la cortesia, en contraposició a la gent que vivia lluny de la influència de la cort.
Poesia cantada i tradició
A l'Edat Mitjana, la poesia lírica —que expressava sentiments i sensacions personals— era bàsicament poesia cantada. L'autor, fos anònim o conegut, havia de ser poeta i músic. Els orígens cal buscar-los al món romà.
Als segles XII i XIII, la paraula i el significat de trobador es contraposava a la de poeta:
- Trobadors: componien en llengua vulgar cançons de caràcter profà per a un públic cortesà. Necessitaven un intèrpret: el joglar.
- Poetes: versificaven en llatí poemes d'inspiració religiosa destinats a la lectura individual.