Poesia Catalana: Tendències Postguerra a Anys 70

Descripció de les tendències poètiques (Postguerra - Anys 70)

Les tres principals revistes literàries de l'època: Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al Set (1948-1951), s'editen de manera clandestina. Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al Set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes.

Poesia postsimbolista: Carles Riba

Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra són: Nabí (1941) de Josep Carner i Elegies de Bierville (1943) de Carles Riba. Aquest tipus de poesia es caracteritza per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua; és una poesia hermètica que explora els límits del llenguatge i la paraula. En la dècada dels 50 comença a produir-se un canvi de tipus semblant al de la novel·la. Jordi Sarsanedas escriu La Rambla de les Flors (1955), que destaca pels seus ingredients realistes. També hi trobem en aquesta última línia obres de poetes com Vicent Andrés Estellés: Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958), entre d'altres. La mort de Carles Riba el 1959 s'ha pres sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista.

Realisme social o històric: Espriu i Pere Quart

En la nova estètica, representaran un paper destacat els factors socials i polítics: una actitud més tolerant respecte a la cultura catalana per part del règim franquista, la humanització de la poesia europea i la influència del marxisme, que havia defensat una teoria literària favorable a l'objectivisme i el realisme. La canonització del repertori realista es produirà amb la publicació el 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades de Pere Quart. També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas. Les temàtiques més sovintejades de la poesia dels seixanta podem agrupar-les en tres línies:

• la poesia que aborda aspectes de l'existència i de reflexió moral,
• la poesia cívica i política,
• la tematització de la quotidianitat.

En aquesta poesia, la mètrica i la rima comptaran poc; no s'explotaran recursos com al·literacions o paronomàsies. El tret més destacat és la configuració prosaica.

A finals dels seixanta, el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric (la crisi del marxisme ortodox) com literari. La poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, com es veu a Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. El repertori realista en els anys seixanta continuava sent musicat o inspirant lletres de caràcter compromès per artistes com Lluís Llach, Raimon, etc. Aquests donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la Transició.

Poesia avantguardista: Joan Brossa

Carles Sindreu i Joan Brossa són els dos poetes que, després de la Guerra Civil, recuperen el camí de l'avantguarda poètica de preguerra i, a la vegada, enceten la via de la poesia visual entre nosaltres. Els poemes de Carles Sindreu es poden considerar els primers poemes visuals que es publiquen a Europa. L'any 1947 funda amb uns amics la revista Algol, que significà una clara ruptura amb l'ambient immobilista que regnava. Posteriorment, es va editar la revista Dau al Set. La revista volia ser una finestra oberta enmig de l'ambient hermètic que imposava la dictadura. Durant tota aquesta època, Brossa seguí investigant amb els sonets i els romanços, s'endinsà encara més en el surrealisme i començà a jugar amb els absurds i els salts al buit.

Anys 70: Crisi del realisme i noves vies poètiques

En aquest període podem destacar tres fets importants que es produiran entre tres generacions diferents que coexisteixen i que afectaran directament la poesia catalana:

• Crisi del realisme històric: Es comença a dubtar de l'eficàcia de la poesia com a eina transformadora del món i de la història.
• Publicació d'obres completes d'autors de postguerra: La generació nascuda entre 1910 i 1920 reafirmarà el seu paper amb la publicació de les seves obres completes.
• Aparició d'una nova generació poètica: Sorgeix una nova generació poètica, diversa però amb alguns punts de contacte.

Entre les tendències allunyades del realisme social o històric dels anys seixanta trobem el realisme intimista, el formalisme i el retoricisme.

Realisme intimista: Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater representarà la imatge del canvi que s'està produint als anys 70. La poesia se centra en la història personal, en la relació eròtica, en la descripció de la quotidianitat, però no ho farà en l'àmbit social, sinó en l'àmbit personal. Es tractarà d'un realisme existencial. Aquests poetes anaren concretant una poesia de reflexió moral, de realisme personificat i de visió íntima del món i de la vida.

Formalistes i retoricistes

Una altra tendència és més rupturista i innovadora. Aquests poetes, d'alguna manera, es contraposaven al realisme social. Per als nous poetes, la poesia ha de recuperar el seu antic estatut, sotmès tan sols a les seves regles i mereixedor d'atenció per si mateix. Els poetes eren figures més aviat aïllades, unides per característiques molt generals, com Gemma d'Ermengol o Francesc Parcerisas.