Poesia Catalana: Tendències de la Postguerra al Realisme Històric
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,03 KB
Tendències de la Poesia Catalana (1940-1970)
El 1936, any d’esclat de la Guerra Civil Espanyola, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària.
Quan ja en la dècada dels quaranta es va reprendre l’activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de l'etapa anterior a la guerra: la poesia simbolista i una poesia que explotava la línia de recerca oberta per les avantguardes. A més d’aquestes, ja als anys seixanta, hi hagué una voluntat de canvi, una nova manera d’entendre la poesia, molt més realista.
La Poesia d'Influència Simbolista i Pura
El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. El simbolisme va evolucionar cap a la “poesia pura”. El resultat va ser una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció.
El període de postguerra començà amb l’aparició de dos llibres clau:
- Nabí, obra de Josep Carner, que tracta la història del personatge bíblic Jonàs.
- Elegies de Bierville, escrit per Carles Riba, sobre els sentiments personals de viure a l’exili.
Carles Riba es va convertir en el Mestre i guia de les noves promocions de poetes. Durant aquests anys se seguiran emprant les tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes s’obrí més a l’exterior, a les preocupacions del moment, i accentuà les qüestions (Déu, la mort i l’angoixa existencial) i, fins i tot, de problemàtica civil.
La Poesia de Tendència Avantguardista
La tendència que se seguia era d’avantguarda, combinant tradició amb modernitat. Podem destacar en aquesta tendència autors com Josep Palau i Fabre i Joan Brossa. Aquests corrents insistiren en l’experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, i en la recerca de la veritable condició de l’ésser humà.
El Gir Cap al Realisme Històric (Anys 60)
L’any 1963 els crítics literaris feien una crida als intel·lectuals perquè seguissin l’estètica del Realisme Històric i abandonessin les tendències poètiques anteriors. El nou moviment propugnava:
- El compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat.
- Una postura crítica i de denúncia social de la dictadura.
Pretenia que s’adoptés un llenguatge poètic més entenedor per a un gran públic, amb una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. És més important en el poema el contingut que no la forma.
Els temes més freqüents de la poesia dels seixanta són:
- La reflexió moral i metafísica.
- La denúncia social i política.
- La temàtica satírica i la quotidianitat.
Els poetes més destacats són Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Miquel Martí i Pol.