Poesia Catalana: Simbolisme, Realisme i Generació del 70

La Poesia Catalana: Un Recorregut Històric

La poesia d'aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que se succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.

El Simbolisme i l'Existencialisme

Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s'adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palès un discurs reflexiu, en què predomina la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica.

Paral·lelament a aquesta línia, n'hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.

El Realisme Històric i Social

Als anys 60, apareix una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s'enfrontarà a l'estètica de tradició simbolista. És l'anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960), i Salvador Espriu amb La pell de brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La Fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de Meravelles.

La Generació del 70

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada “generació del 70” –Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell- canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Vicent Andrés Estellés: El Poeta Valencià Contemporani

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) és considerat el poeta valencià contemporani més important per la qualitat de la seua obra i per la seua extensió. És autor de llibres tan emblemàtics com Mural del País Valencià (obra formada per distints poemaris sobre els paisatges, les gents i els símbols valencians reunida en tres grans volums), La nit, Ciutat a cau d'orella, La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles o L'Hotel París, entre molts altres.

Els eixos temàtics del poeta de Burjassot, sovint poats de la seua pròpia biografia, són l'amor, la mort, la quotidianitat i el país. Un dels trets poètics més emblemàtics és l'ús d'una llengua literària bastida a partir del valencià normatiu i enriquit amb les particularitats del registre col·loquial del valencià central i amb una presència constant de la llengua dels nostres clàssics.

El repertori estilístic d'Estellés és ampli i variat, però en destaquem, a més de la tria del model de llengua literària, l'humorisme, l'ús intel·ligent de la fórmula col·loquial i dialectal, o l'enumeració i l'adjectivació sorprenent. Així mateix, Estellés juga constantment amb les possibilitats significatives de les persones gramaticals: especialment significatius són els possibles referents del tu a qui s'adreça el jo líric.

Salvador Espriu: Meditació sobre la Mort i el Mite de Sinera

L'obra de Salvador Espriu (1913-1985) ocupa una extensa producció de narrativa, poesia i teatre. Abans de la guerra publicà sobretot narrativa (per exemple, Ariadna al laberint grotesc (1935)). És a la postguerra quan també es dedica a la poesia.

Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra.

La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.

Eixos de l'Obra Poètica d'Espriu

Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica.

Poesia Satírica

En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’Ariadna.

Poesia Elegíaca

Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què exposa la desolació davant la mort, el pas inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint (1955).

Poesia Cívica

Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció.