Poesia Catalana de Postguerra: Existencialisme, Realisme i Nova Cançó

La Poesia Catalana de Postguerra: Evolució i Tendències

Enmig d'un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra, l'existencialisme parisenc també influí en els nostres poetes. Alguns poetes valencians es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

• Allunyament de la realitat.
• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
• Punts de vista religiosos i humanistes.
• Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a la religiositat i l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata. Predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.

L'Estètica Realista i la Generació dels 60

Els joves poetes dels anys 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s’adscrigueren a l’estètica realista. Es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista: La pell de brau, Da nuces pueris i Vacances pagades. La poesia realista es relacionà amb els enunciats teòrics del “realisme històric” o “realisme socialista”. Tingué les característiques següents:

• El poeta deixa de sentir-se elegit, il·luminat o solitari, per a identificar-se amb l'entorn.
• L'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica. El destinatari fou qualsevol lector potencial.
• La reflexió del poeta sorgí de l'experiència real. La poesia assolí una funció social.
• El discurs poètic començà a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i col·loquial. La paraula poètica deixà d'expressar un discurs simbòlic.

La Nova Cançó: Música i Compromís Social

La Nova Cançó es convertí en un fenomen de masses. Tingué l'objectiu de recuperar l’ús públic de l'idioma a través de la música i de divulgar missatges de contingut antifranquista i d'orientació nacionalista.

Etapes de la Poesia Catalana de Postguerra

La poesia catalana de postguerra es pot dividir en tres etapes principals:

1. Primera etapa: Més condicionada pel desenllaç de la guerra i la repressió del règim.
2. Segona etapa: Es presenta un predomini de la tradició simbolista, l'existència de temptatives experimentals i una progressiva obertura a un cert realisme.
3. Tercera etapa: Representa la incorporació de la poesia social a les tendències existents.

L'exili, el silenci i la clandestinitat, i la progressiva recuperació dels primers passos de la poesia catalana de postguerra van ser elements clau. La poesia es va convertir en la manifestació literària predominant. A l’exili hi hagué una important activitat poètica, amb obres destacades com Nabí i Elegies de Bierville.

La Poesia dels Anys Quaranta i Cinquanta

La poesia dels anys quaranta es va caracteritzar pel predomini de propostes estètiques que tenien el seu origen abans del conflicte. Aparegué progressivament un cert humanisme. La segona etapa es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional. Una menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català, la censura idiomàtica comença a alçar-se amb algunes restriccions.

Tres principals revistes literàries, Ariel, Antologia i Dau al set, s'editen de manera clandestina. Cadascuna representa una tendència estètica determinada. De manera paral·lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme.

La Situació al País Valencià

Al País Valencià, Carles Salvador aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra amb clara inspiració populista. A l'inici dels anys 50 arriba el relleu d’una nova generació amb plantejaments estètics pròxims al simbolisme i a la reflexió existencial. Als anys 50, la poesia social emergirà en les lletres catalanes i als 60 ocuparà el centre del sistema poètic.

Primeres manifestacions de la dècada dels 50 inclouen La Rambla de les flors i Poemes de la nit. La canonització del repertori realista es produirà amb la publicació de La pell de brau i Vacances pagades.

Crisi del Realisme i la Generació dels 70

La mort de Carles Riba acaba amb l'hegemonia postsimbolista. Apareix l’antologia Poesia catalana del segle XX, el pròleg de la qual estableix les bases programàtiques del que anomena “realisme històric” i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, hi haurà una major llibertat d’expressió.

A finals dels anys 60, el realisme entra en crisi. Les causes són de tipus històric. Els autors de l'anomenada “generació dels 70” tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. La poesia realista manté encara als anys 70 una certa vitalitat, palesa en la publicació d’obres importants com Llibre de meravelles o La fàbrica. La Nova Cançó continuava musicant o creant lletres de caràcter compromès.