Poesia Catalana Postguerra: Estellés, Espriu i Martí i Pol

La Poesia Catalana de Postguerra (1939-1970)

1. Ens trobem a la postguerra, aquest període del 1939 al 1945, hi va haver una màxima repressió per part de la dictadura, amb persecució, prohibició i desaparició de qualsevol obra literària en la nostra llengua. Això va provocar un aïllament cultural, a més d'un silenci imposat per la censura. No obstant això, encara es van crear obres. L'estil literari més rellevant a l'època va ser la poesia.

A la segona etapa, del 1945 fins al 1955, amb el pla Marshall, hi ha un cert alliberament i un relatiu alleugeriment per part de la censura. Amb això s'escriuen més obres i es creen noves editorials.

Finalment, a la tercera etapa, del 1955 als 1970, va haver-hi una producció literària dividida en dos blocs: els autors que van viure la Guerra Civil, l'exili i la dura postguerra, i escriptors joves que escriuen literatura amb criteris ideològics i polítics, influenciats per les grans manifestacions antifranquistes.

Vicent Andrés Estellés: El Renovador de la Poesia Valenciana

2. Vicent Andrés Estellés, poeta i periodista valencià nascut a Burjassot el 1924 i que va morir el 1993 a la ciutat de València, és considerat el renovador de la poesia valenciana al segle XX i un dels escriptors més importants al País Valencià des del segle XV fins a l'actualitat.

Entre les seves aportacions més importants al gènere poètic trobem Les pedres de l'àmfora, guardonada amb la Lletra d'Or el 1974, i altres títols com ara Llibre de meravelles i Mural del País Valencià.

A la seva obra trobem quatre grans blocs:

• La poesia civil: amb la temàtica de la guerra i la postguerra.
• La poesia de la quotidianitat: és a dir, la vida quotidiana de la seva gent, de la gent del poble.
• La poesia existencial: temàtica amorosa i gran obsessió per la mort per assumptes familiars.
• La poesia imaginativa: caracteritzada per contes populars i jocs infantils.

Salvador Espriu: Mort, Solitud i Denúncia

3. Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) va escriure poesia, teatre i novel·la. Abans d'esclatar la Guerra Civil va publicar narrativa i més endavant, a partir de 1940, es dedicaria a la poesia.

Els temes bàsics de la seva poesia van ser la meditació al voltant de la mort i la solitud. Això ho podem veure als seus llibres Cementiri de Sinera (1946) o Final del laberint (1955). El 1960, l'autor opta pel realisme, denunciant les injustícies de la Guerra Civil. El llenguatge utilitzat a la seva poesia és considerat dels més importants de la literatura catalana del segle XX.

En gran part de la seva producció s'explica el context que el rodeja, com per exemple a l'obra Cementiri de Sinera, Arenys a l'inrevés, poble originari de la família d'Espriu. La poesia d'Espriu va aconseguir un gran ressò social i patriòtic en la societat catalana i es va popularitzar amb les versions musicals del cantautor Raimon.

Tendències Poètiques dels Anys 70, 80 i 90

4. Al camp de la poesia es reprenen tres corrents poètiques que ja s'havien donat als anys anteriors. En primer lloc, durant la dècada dels 70, apareix un corrent relacionat amb el simbolisme, amb aspectes surrealistes. Aquest requereix la irrealitat, el somni i els poemes en prosa. Per exemple, l'obra Poesia rasa, de Joan Brossa, o Carn fresca, del valencià Amadeu Fabregat.

Durant els anys 80, s'evoluciona cap a una poesia més narrativa, menys centrada en la forma, subjectiva i quotidiana.

Trobem poetes com Vicent Andrés Estellés o Pere Quart que confeccionen una visió de la realitat des del "jo" a través de vivències personals. Hi predominen temes com el patriotisme, les relacions amoroses i eròtiques o el pas del temps. A partir dels 90, apareix una poesia experimental que busca noves possibilitats expressives. Cal dir que han sorgit nous poetes a la recerca de nous canals d'expressió i, sobretot, de comunicació.

Miquel Martí i Pol: Poesia, Malaltia i Realisme

5. Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. De jove, va contraure esclerosi múltiple per la feina que feia. Això li va impedir moure's i parlar amb normalitat.

La seva poesia és autobiogràfica, on transmet la realitat de la seva malaltia i del temps històric concret, creant un paisatge d'una gran serenitat.

Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s'inclouen a l'anomenat realisme històric. Martí i Pol descriu un món que coneix bé mitjançant la crònica. El contrast entre la vida de l'obrer, en condicions molt dures, i el posterior tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes que formen "la seva gent", és una de les característiques més originals d'aquesta poesia de llenguatge abastable.

La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia queden fortament reflectides en la seva obra.