Poesia Catalana de Postguerra als 70: Tendències Clau

Poesia Catalana: Postguerra als Anys 70

Als primers anys de postguerra es va construir una infraestructura cultural elemental, com les primeres editorials i les primeres revistes literàries valencianes. En un ambient desolador per la postguerra i la Segona Guerra Mundial, entre els poetes aparegué l'existencialisme parisenc d'Albert Camus i Jean-Paul Sartre: era un moviment inconformista que abordava els temes amb una realitat crua i mostrava l'angoixa de viure.

Els Inicis: Simbolisme i Existencialisme (1943-1960)

Alguns dels poetes del període (1943-1960) tenien tendència simbolista, intimista i existencialista i presentaven les següents característiques:

• Allunyar-se de la realitat.
• Punts de vista religiosos i humanistes.
• Tendència a l'hermetisme.
• Discurs relacionat amb temes de dolor.

El poeta simbolista i existencialista dels anys 50 mostrava la realitat a través del símbol i potenciava la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a la religiositat i a l'humanisme, i hi predominaven la metàfora, el símbol i l'hermetisme.

La Dècada dels 60: Realisme i Funció Social

Però els poetes de començaments dels 60, en contraposició, s'uniren a l'estètica realista. El 1960 es van publicar llibres cabdals de la poesia realista en llengua catalana, com La pell de brau, de Salvador Espriu, i Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater. La poesia realista dels anys 60 es relaciona amb el o [text missing], que tenien una funció social de la literatura segons els postulats marxistes. La poesia realista dels anys 60 presentava les característiques següents:

• Una actitud social per part del poeta, identificant-se amb l'entorn i considerant-se una persona corrent més, solidari amb la resta.
• El poeta passa a compartir l'experiència amb els lectors i amb el conjunt de la societat.
• La inspiració del poeta sorgeix de l'experiència real, no d'un discurs simbòlic.
• El llenguatge adquireix un to directe i col·loquial.
• L'heroi del poema passa a ser una persona corrent, immersa en la societat.
• L'objectiu de la poesia passa a tenir una funció social: enriquir la persona i alliberar-la d'opressions.
• El lector a qui va dirigida la poesia realista és qualsevol.

La Nova Cançó i el seu Impacte Social

La «Nova Cançó» va tenir molta acceptació i va tenir com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la música popular, burlant la censura, i amb missatges amb continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seva primera cançó Al vent el 1959, es va convertir en el cantant més emblemàtic i les seves cançons van tenir un gran impacte social.

Els Anys 70: La Generació del Setanta

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb en la poesia. Els autors de l'anomenada «Generació dels Setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell- abandonen els postulats realistes i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.