La poesia catalana: de la postguerra al postmodernisme

Context posterior: El postmodernisme

La literatura, l'art i el pensament filosòfic de finals del segle XX han estat dominats pel que els crítics han anomenat postmodernisme. Aquest terme s'oposa al de modernitat i fa referència al conjunt de canvis estètics i ideals que són conseqüència de les transformacions de la societat occidental postindustrial.

Aquests canvis, d'acord amb els filòsofs francesos Jean-François Lyotard i Gilles Lipovetsky, es caracteritzen per definir una societat marcada per l'individualisme, el consumisme, l'hedonisme i la fragmentació dels conceptes de temps i d'espai. L'eclecticisme estètic, segons el filòsof alemany Jürgen Habermas, és una altra de les seues característiques.

La literatura catalana des dels setanta

En aquest panorama de canvi de cànon estètic, la nostra literatura que, des de la dècada dels setanta, s'havia recuperat a poc a poc del llarg parèntesi de la dictadura, mostra com a signe de modernitat i de cultura "normalitzada" una gran multiplicitat de propostes poètiques de qualitat.

Resulta difícil de catalogar els principals autors per tendències perquè, tot i que molts d'ells han anat consolidant la seua obra, també n'hi ha que han reiniciat un replantejament dels seus primers pressupòsits estètics, cosa que dificulta distingir unes tendències clares i definides.

Tendències i autors principals

• Dècada dels setanta: Els poetes més veterans van continuar escrivint poesia realista i compromesa, com és el cas de Miquel Martí i Pol a Catalunya, i Lluís Alpera o Maria Beneyto al País Valencià.
• L'antidogmatisme: També en els 70 del s. XX, començaren a publicar uns altres poetes més joves que no formaven un moviment unitari i que només tenien en comú l'antidogmatisme i la concepció del poema com un discurs autònom. Es tracta, entre altres, de:
  • Catalunya: Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal o Pere Gimferrer.
  • País Valencià: Jaume Pérez Muntaner, Vicent Salvador, Fina Cardona, Salvador Jàfer, Josep Piera, Gaspar Jaén i Marc Granell.
  • Illes Balears: Miquel Àngel Riera.
• A partir dels vuitanta: El panorama poètic està dominat per l'eclecticisme. S'hi afegeixen noms com Manuel Garcia Grau, Anna Montero, Maria Fullana, Enric Sòria, Xulio Ricardo Trigo, Josep Porcar, Josep Lluís Roig, Antoni Martí i David Castillo.

L'obra de Vicent Andrés Estellés

Compromís i temàtica

El compromís cívic en els poemes es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble i apareix com "un entre tants", però viu la guerra com a individu. Altra temàtica és la mort, que obsessiona Vicent, i al costat de la mort trobem una atracció obsessiva per l'amor, que es presenta des del sexe més cru fins a l'amor més espiritual. L'amor es presenta amb molta intensitat i de manera lírica i sensual.

Poesia de tradició realista

Aquesta poesia abandona les formes de postguerra i s'adscriu a l'estètica del realisme històric, amb un compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i denúncia social. Utilitza un llenguatge poètic per a un públic gran, amb un vers lliure més narratiu. Els temes més freqüents són: la reflexió moral, la metafísica, la denúncia social, la temàtica satírica i la quotidianitat.

Context històric: La dictadura i la repressió

El període que estudiem coincideix pràcticament amb els quaranta anys de la dictadura del general Franco, des de la fi de la Guerra Civil fins a la mort del dictador el 1975. L'1 d'abril del 1939 la guerra es donava per acabada després de tres anys de lluita i desfeta social.

Començava al nostre país una nova etapa marcada per la repressió contra els vençuts i la imposició d'un règim no democràtic d'ideologia feixista. Els nostres escriptors no van tenir altres opcions que l'exili, el silenci o l'escriptura en castellà. La dictadura va reprimir les cultures i llengües no castellanes en un exercici d'intolerància. També es van suprimir les llibertats d'associació, d'opinió i de manifestació; molta gent fou empresonada i condemnada a mort per les seues idees polítiques. Els fets històrics a partir del 1936 van trencar la continuïtat de la literatura en la nostra llengua.

La poesia de postguerra

Abans de la Guerra Civil, la poesia catalana havia assolit nivells notables de qualitat amb figures com Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria López-Pico, J.V. Foix i Josep Maria de Sagarra. Tot i no formar un grup homogeni, representaven corrents poètics potents que el cop d'estat del 18 de juliol va interrompre.

Quan en la dècada dels quaranta es va reprendre l'activitat, la poesia de postguerra va seguir les línies de la lírica anterior: la poesia simbolista i la recerca de les avantguardes. Ja en els seixanta, aparegué una voluntat de canvi cap a una manera d'entendre la poesia molt més realista.