Poesia Catalana: Modernisme, Noucentisme i Escola Mallorquina

La poesia modernista

La poesia modernista va sorgir amb la voluntat de rebutjar la poesia del segle XIX, com els Jocs Florals, i els autors modernistes van optar per rebutjar els formalismes artificiosos, defensant una aproximació a la llengua del carrer que reflectís autenticitat lingüística. Malgrat que el simbolisme poètic europeu va tenir poc impacte a Catalunya, autors com Adrià Gual i Joaquim Ruyra van formar part d'aquest moviment. D'altra banda, la poesia vitalista va defensar l'afirmació del tot i la regeneració de la societat, amb Joan Maragall (1860-1911) com a seu màxim representant.

Joan Maragall: Vida i Obra

La biografia de Joan Maragall revela un individu nascut a Barcelona entre 1860 i 1911, al final del Modernisme. Fill d'un empresari tèxtil, Maragall no va seguir el negoci familiar, optant per estudiar dret. A més de ser un artista polifacètic amb coneixements musicals i lingüístics, va participar activament en els Jocs Florals, guanyant alguns premis i sent nomenat Mestre en Gai Saber el 1904. A més de la seva contribució literària i política a través d'articles de premsa, va fer tasques de traducció d'autors al català i va introduir la figura de Nietzsche a Espanya. Va ser una figura guia i model pel moviment més regeneracionista.

L'obra de Maragall es caracteritza per la seva vocació i inspiració. Segons la seva teoria de la paraula viva, la poesia és fruit de la inspiració, i el poeta és l'únic capaç de captar l'essència de la bellesa i la vida amb paraules espontànies que no poden estar sotmeses al treball retòric.

Dins de la seva obra, destaquen diverses temàtiques i estils, com la poesia cívica que reflexiona l'actualitat política i social a través d'articles de diari escrits en vers, o la influència del vitalisme de Nietzsche en la seva poesia modernista, com es pot veure a "Paternal". Maragall també va expressar un fort sentiment nacionalista a través de poemes com "Visions", "Cants" i "El Cant de la senyera". Algunes de les seves obres més conegudes inclouen "El comte Arnau", que simbolitza la lluita del jove modernista contra la societat, i "Nausica", una obra dialogada basada en un tema de l'Odissea d'Homer que tracta sobre l'amor no correspost com a essència del drama. "Cant espiritual" és una conversa del poeta amb Déu, que reafirma la seva creença cristiana.

Santiago Rusiñol: Artista Modernista

Santiago Rusiñol (1861-1931) va ser un destacat dramaturg i pintor català, nascut en una família de l'alta burgesia catalana i format al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Com a artista polifacètic, va destacar especialment com a dramaturg i pintor, convertint-se en un veritable model de l'artista modernista pur.

Rusiñol va organitzar les Festes Modernistes celebrades a Sitges i va participar de manera assídua en les tertúlies artístiques de la cerveseria Quatre Gats. Influït pel corrent simbolista i particularment per Maeterlinck, va publicar diverses obres literàries, com el llibre de narracions Anant pel món el 1896 i el recull de poemes en prosa Oracions el 1897.

L'evolució teatral de Rusiñol

No obstant això, va ser amb la seva incursió en el teatre que va assolir l'èxit literari. La seva obra més coneguda, L'alegria que passa publicada el 1898, ja plantejava l'enfrontament entre l'artista, que encarna la poesia, i la societat, representada per la prosa. A més, va escriure altres obres com El jardí abandonat el 1900 i Cigales i formigues el 1901, en les quals també va explorar aquest enfrontament entre l'artista i la societat.

Després d'aquesta etapa, Rusiñol va abandonar aquesta dèria decadentista i va centrar-se en obres més realistes i humorístiques, com El pati blau i L'heroi, les quals reflexionaven sobre la vida quotidiana i les repercussions de la desfeta bèl·lica del 1898. Finalment, va deixar la pintura per centrar-se exclusivament en l'escriptura d'obres humorístiques i quadres de costums, adaptant-se a les demandes del públic.

L'Auca del senyor Esteve

L'Auca del senyor Esteve és una obra que va marcar un punt d'inflexió en la concepció de l'artista enfront de la societat. Inicialment creada com una novel·la costumista inspirada en la idea de l'auca popular, va ser posteriorment adaptada com a obra de teatre i estrenada el 1917. La trama narra l'ascensió d'una família de comerciants al llarg de quatre generacions, cada una més estalviadora que l'anterior, que transformen una petita botiga de vetesifils en un gran negoci. No obstant això, en la quarta generació neix en Ramonet, que no vol seguir els passos de la família i opta per seguir la seva passió artística.

A través d'aquesta obra, es simbolitza l'enfrontament entre l'artista i la societat, però amb un tractament diferent. El dramaturg expressa el reconeixement de l'esforç i la contribució de les dues classes socials en conflicte, destacant que, mentre la burgesia fa diners, no sap gaudir de l'art i de la vida, i enveja els artistes, mentre aquests últims no podrien dedicar-se còmodament a l'art sense els recursos econòmics de la burgesia.

Víctor Català i el Drama Rural

Pel que fa a Víctor Català (1869-1966), pseudònim de Caterina Albert i Paradís, va ser filla d'una família de propietaris rurals i va dedicar-se intensament a la literatura. Va destacar amb els seus drames rurals, com Ombrívoles (1904) i Solitud (1905), els quals van constituir el gènere propi del drama rural.

El Decadentisme

En el context del Decadentisme, un moviment literari que va sorgir a finals del segle XIX com a reacció davant els canvis de la societat industrial, es destaca l'aportació dels modernistes a Catalunya, influenciats pel model de l'escriptor francès Gabrielle d'Annunzio. Aquesta corrent es caracteritzava per no reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta, i valorava estèticament la lletjor i el color. Entre els principals autors d'aquest moviment es troben Miquel de Palol, Prudenci Bertrana i Joaquim Ruyra, amb obres com Camí de llum (1909), Josafat (1906) i Marines i boscatges (1903), respectivament.

Josep Carner: Poeta del Noucentisme

Josep Carner (1884-1970) va ser una figura destacada de la literatura catalana, especialment reconegut com el poeta més representatiu del moviment noucentista. Nascut a Barcelona el 1884, va mostrar una vocació literària precoç, col·laborant amb revistes com L’Aureneta des de la seva adolescència. Fill únic d'un matrimoni de classe mitjana, va estudiar dret, tot i que la seva passió per les lletres el va portar a una carrera literària.

Les etapes de l'obra de Carner

Carner va viure diverses etapes en la seva obra, començant amb una aproximació al Modernisme, on va experimentar amb diversos gèneres com la poesia i el teatre. Aquesta primera etapa va culminar amb la publicació del seu llibre Llibre dels poetes el 1904, on ja es mostraven els primers signes de la seva tendència cap al Noucentisme, especialment amb l'ús del sonet.

La seva contribució més important es va donar durant la segona etapa de la seva carrera, on es va consolidar com a figura cabdal del Noucentisme. Obres com Segon llibre de sonets (1907) i Auques i ventalls (1914) van establir-lo com un referent d'aquest moviment, destacant per la seva ironia i la recuperació de formes populars de la poesia.

Durant els anys següents, va continuar explorant nous temes i estils, evolucionant cap a una poesia més metafísica i introspectiva, especialment durant el seu exili a Brussel·les a partir de 1945. Aquesta darrera etapa de la seva obra, marcat pel llibre Nabí (1941), reflecteix la seva profunda reflexió sobre la condició humana i la seva pròpia experiència de l'exili.

Carner també va destacar com a periodista i intel·lectual compromès amb la seva època. Va dirigir la revista Catalunya i va ser un fervent defensor de la República durant la Guerra Civil espanyola, exiliant-se a Mèxic fins al final de la contesa. Després de la seva mort el 1970 a Brussel·les, va ser recordat com un símbol de la resistència cultural catalana i una de les figures més importants de la poesia catalana del segle XX.

L'Escola Mallorquina

L'Escola Mallorquina va ser un moviment literari de gran importància a les Illes Balears, destacant-hi autors com Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera (1854-1922) va néixer a Pollença en el si d'una família benestant de propietaris rurals. Després d'estudiar batxillerat a Palma, va continuar la seva formació a Barcelona, on va estudiar Dret. Tot i això, el 1883 va sentir la vocació religiosa i es va ordenar sacerdot a la Universitat Gregoriana de Roma. Durant la seva vida, va alternar l'escriptura de poesia en castellà i català, però va acabar decantant-se definitivament per aquesta última. Va ser reconegut com a mestre en gai saber i va presidir els Jocs Florals de Barcelona el 1906. Costa i Llobera va explorar diferents temàtiques en la seva obra, destacant el seu poema Horacianes (1906), influït per la meditació i la contemplació intel·lectual segons els models horacians. Va morir el 1922 mentre predicava en una església de Palma.

Joan Alcover

Joan Alcover (1854-1926), fill de pare mallorquí i mare catalana, va estudiar a l'Institut Balear i més tard a Barcelona, on va seguir la carrera de Dret. Va tenir una carrera paral·lela a la política, militant inicialment al Partit Conservador, però després distanciant-se i acostant-se a la ideologia de la Lliga Regionalista. Va exercir com a advocat i magistrat, però va destacar principalment com a poeta. Després de la mort de la seva primera dona i dos fills, Alcover es va casar de nou i va continuar la seva producció poètica. Va experimentar amb la llengua, passant del castellà al català, i va publicar obres com Cap al tard (1909), que reflecteixen la seva visió del paisatge i les seves reflexions sobre la vida i la societat. Va morir el 1926 a Palma.

Tant Costa i Llobera com Alcover van deixar un llegat literari important, contribuint al desenvolupament de la literatura catalana i mallorquina amb les seves obres.

Josep Carner i el Noucentisme

Josep Carner (1884-1970) va ser el poeta més representatiu del Noucentisme, caracteritzat per la cura formal i estilística, amb una sintaxi complexa i equilibrada. La seva obra va abraçar temes com la ironia, la naturalesa, la raó, el seny i l'educació, buscant transmetre un aprenentatge moral. Fill únic d'un matrimoni de classe mitjana, Carner va manifestar la seva vocació literària des de jove, col·laborant amb revistes com L’Aureneta. Després de diverses etapes en la seva obra, des de l'aproximació al Modernisme fins a la poesia metafísica, va acabar destacant en la poesia d'exili, com es veu en la seva obra Nabí (1941), reflexionant profundament sobre la condició humana. Va morir el 1970 a Brussel·les, després d'una breu visita a Catalunya, convertint-se en un símbol de la resistència i de l'exili català.