Poesia catalana sota el franquisme: Riba i Espriu
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en catalán con un tamaño de 3,37 KB
La poesia catalana durant el franquisme: Carles Riba
Durant les dues primeres dècades de la dictadura franquista, les restriccions van afavorir la poesia, que va girar a l'entorn de Carles Riba. Va ser el gènere més dinàmic i ric, amb un públic segur i estable. Les dificultats en les narracions no van afectar la poesia, ja que era una entitat autònoma amb plataformes múltiples. Revistes, tertúlies i lectures públiques van ser els canals alternatius al llibre.
El retorn de Carles Riba i la influència del simbolisme
El retorn de Carles Riba després de l'exili (1943) va orientar Agustí Bartra i Joan Vinyoli, que van prolongar la tradició acadèmica del noucentisme, amb una expressió culta i un rigor exigent en l'ús de la llengua i de la forma, amb un predomini de la tradició simbolista.
L'avantguardisme poètic: J.V. Foix i Joan Brossa
Paral·lelament a aquesta línia, un grup de poetes va connectar amb una tradició més rupturista i no clàssica a l'entorn de J.V. Foix, rehabilitant la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Amb un gust per la ruptura formal i lingüística, i amb la transgressió dels codis burgesos, van lluitar per sostreure la poesia del reducte minoritari i estilista. Aquest avantguardisme es va expressar a través de diverses revistes: Poesia (1944, Josep Palau i Fabre), Ariel (1946) i Dau al Set (1948), un dels fundadors del qual va ser Joan Brossa.
Corrents realistes: Salvador Espriu, Joan Oliver, i després Gabriel Ferrater.
Carles Riba: Humanisme i evolució poètica
Carles Riba (Barcelona 1893-1959), home de lletres, gran humanista i divulgador dels clàssics (Sòfocles, etc.), dedicat a tasques intel·lectuals: traducció, poesia... Va ser dels primers autors que va tornar de l'exili, únic referent viu de la generació anterior a la Guerra Civil espanyola. Va evolucionar d'un període noucentista (Primer llibre d'Estances, 1919) fins a un simbolisme influït per Mallarmé i Valéry (Segon llibre d'Estances, 1930 i Tres suites, 1937). El fet de la guerra i l'exili li donaren veu pròpia, influïda per l'humanisme clàssic i les pròpies vivències (Del joc i del foc, 1946; Salvatge cor, 1952; Esbós de tres oratoris, 1957). La seva poesia assoleix un nivell molt alt de coneixement de la poesia europea i una elevada dificultat de comprensió.
Salvador Espriu: La mort i la Guerra Civil
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Just acabada la universitat, va esclatar la Guerra Civil. Aquest fet, la mort del seu pare i del seu millor amic (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) va condicionar la seva vida i obra. Primer començà publicant narracions, com El Dr. Rip (1931). Més tard es va passar a escriure poesia, on podia expressar millor les seves vivències. El tema predominant és la mort, com a Cementiri de Sinera (1946). Als primers anys de la postguerra va escriure una obra teatral molt excel·lent: Primera història d'Esther (1948). L'obra més important, La pell de brau (1960), tractava sobre el conflicte civil i les relacions entre Espanya i Catalunya. A partir de 1970 va escriure llibres més diversos.