Poesia Catalana sota el Franquisme: Exili, Tradició i Recuperació

1.1 Els Dos Exilis

Un dels objectius manifestos del règim franquista era la uniformització cultural i lingüística de tot el territori de l'Estat mitjançant un programa d'espanyolització. Aquest programa prohibia qualsevol manifestació cultural o artística que no fos considerada pròpiament «espanyola». Això va implicar la impossibilitat de publicar llibres, revistes o diaris en català; utilitzar la llengua catalana a l'escola, al teatre o en qualsevol acte públic, o tenir els rètols de les ciutats, els pobles i els carrers en català.

En aquesta situació, els escriptors en llengua catalana van quedar totalment silenciats, ja que van perdre els mitjans de comunicació amb el seu públic. Un gran nombre d'escriptors vivien exiliats a l'estranger, i els que es van quedar al país vivien una mena d'«exili interior»: la prohibició més absoluta de publicar. L'edició de llibres en català no va recuperar del tot la normalitat fins a l'acabament del franquisme.

Malgrat la repressió del règim franquista, el conreu del gènere poètic es va mantenir viu en tot moment. Tanmateix, l'obra de la majoria d'autors no va ser divulgada ni mínimament coneguda fins als anys seixanta, època en què l'edició en català inicia un cert procés de recuperació i sorgeix el moviment de la Nova Cançó. És aleshores quan alguns poetes obtenen reconeixement públic i són considerats salvadors de la llengua i la tradició literària.

Tres Generacions de Poetes

• Els poetes nascuts abans de 1900, alguns dels quals ja havien estat reconeguts pels lectors abans de la Guerra Civil, van continuar la seva obra creativa durant l'època franquista, sovint amb canvis formals i de fons importants. Destaquen Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix, Carles Riba, Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver) i Clementina Arderiu.
• Els poetes nascuts entre 1900 i 1920 van viure en plena joventut la Guerra Civil i alguns van veure estroncades les seves expectatives personals i professionals. Destaquen Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Rosa Leveroni i Joan Vinyoli.
• Els poetes nascuts entre 1920 i 1940 van viure la Guerra Civil durant la seva infantesa i van sofrir les penalitats de la postguerra. Destaquen Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.

Temes Principals de la Poesia de l'Època Franquista

• Mort. La mort, contemplada des de diferents perspectives, és un dels temes més freqüents: la mort dels familiars i els amics, la seva absència, la soledat del cementiri, la destrucció de la guerra, la reflexió sobre la vida i la pròpia mort...
• Pàtria. El desenllaç de la Guerra Civil va representar, per a molts poetes, la destrucció de la pàtria: la cultura, la llengua, la llibertat... Alguns dels poetes més significatius alçaran la veu contra aquesta injusta opressió.
• Realitat social. El compromís amb la societat fa que alguns poetes descriguin i denunciïn la realitat que viu la gent: la vida familiar, el món del treball, les dificultats econòmiques, la resignació, l'esperit de revolta...
• Sentiments. Les penalitats de la postguerra i de l'exili fan que la tristesa, l'enyorança, la por i la solitud fossin els sentiments més presents en la poesia.