Poesia Catalana: Estellés i Espriu

Vicent Andrés Estellés: Aportacions al Gènere Poètic

Vicent Andrés Estellés començà a escriure poesia a la postguerra, i és el poeta valencià contemporani més important. És autor de llibres com Mural del País Valencià, un conjunt de poemaris sobre els paisatges, les gents i els símbols valencians.

Els eixos temàtics són l'amor, la mort, la quotidianitat i el país. Una de les seues principals característiques és la forma com va tractar l'experiència del sexe, on el cos de la dona és una font de metàfores. També fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La pàtria és el drama d'un idioma, la tragèdia de la cultura i el dolor ocasionat per una llibertat nacional oprimida.

Usa una llengua literària bastida a partir del valencià normatiu enriquit amb particularitats del registre col·loquial del valencià central i una presència d'escriptors (Ausiàs March, la llengua de l'Horta, vulgarismes...).

La seua poesia està elaborada amb una particular estilística i retòrica, on destaquen:

• L'humorisme.
• L'ús intel·ligent de la fórmula col·loquial i dialectal.
• Les enumeracions.
• L'adjectivació.
• Les imatges metafòriques.
• L'ús de metres regulars i el vers lliure.

Apareixen persones gramaticals amb les quals els lectors es familiaritzen i juga amb les possibilitats significatives de les persones gramaticals: el jo poètic és un jo amb el qual és fàcil identificar el poeta (Ausiàs March) semblant al jo poètic que vol ser anònim (un entre tants) i algunes vegades el jo = tu (jo desdoblat).

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània, i gràcies al seu estil, llenguatge i maneig expressiu, es llig amb la passió i facilitat que susciten els poetes populars.

Salvador Espriu: Característiques de la Seua Poesia

Salvador Espriu fou un poeta, dramaturg i novel·lista català. La seua obra gira entorn d'un món personalíssim i comprén els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre. La Guerra Civil va fer que abandonara la narrativa i es decantara per la poesia, que li oferia més concentració expressiva, amb una llengua elaborada, sovint aspra, però sempre original i plena de suggeriments.

Obsessionat amb la mort, va escriure Cementiri de Sinera, on va evocar el món destruït per la guerra, Les hores i El caminant i el mur.

Pel seu compromís amb el poble destaca La pell de brau, on apareixen reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús de símbols, mescla de sàtira, èpica i elegia). Adquireix un caràcter de discurs cívic, on parla de Sepharad, la península ibèrica segons els jueus, que és un paradís perdut i projecta cap al futur com a terra promesa de pau i llibertat. La poesia és considerada com a metafísica i realista.

Quant a la divinitat, parla d'un déu que vigila però que no es deixa veure, i es converteix l'home en víctima de la tragèdia. A Setmana Santa és on mostra aquesta divinitat, on la passió i la mort de Crist són un pretext per a mostrar la passió i la mort del seu poble.

La seua riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que la seua obra siga una de les més importants de la literatura catalana.