La poesia catalana després de la postguerra
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,74 KB
Context posterior
Literatura, l'art i el pensament filosòfic de finals del segle XX ha estat dominat pel que els crítics han anomenat postmodernisme. Ambao tumegur s'oposa al de modernitat, referència al conjunt de canvis estètics ideals que són conseqüència de les transformacions de societat accidental postindustrial. Aquests canvis, d'acord amb els filòsofs francesos Jean Francois Lyotard i Gilles Lipovetsky, defineixen una societat marcada per l'individualisme, el consumisme, l'ètica, l'hedonisme, la fragmentació dels conceptes de temps i d'espai. Eclecticisme estètic volgut per l'alemany Jürgen Habermas, es caracteritza per definir una.
En aquest panorama de canvi de canon estètic, la nostra literatura, que des de la dècada dels setanta, s'ha recuperat a poc a poc del llarg parèntesi de la dictadura, mostra com a signe de modernitat i de cultura 'normalitzada' una gran multiplicitat de propostes poètiques de qualitat.
Resulta difícil de catalogar els principals autors per tendències perquè, tot i que molts d'ells han anat consolidant la seva obra, també n'hi ha que han reiniciat un replantejament dels seus primers pressupòsits estètics, cosa que dificulta distingir unes tendències clares i definides.
- En la dècada dels setanta, els poetes més veterans van continuar escrivint poesia realista, compromesa, com és el cas de Miquel Martí i Pol a Catalunya, i Lluís Alpera i Maria Beneyto al País Valencià.
- També en els anys 70 del segle XX, començaren a publicar uns altres poetes més joves que no formaven un moviment unitari, que només tenien en comú l'antidogmatisme i la concepció del poema com un discurs autònom que es regeix per les seves pròpies regles. Es tracta, entre d'altres, dels catalans Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal o Pere Gimferrer, els valencians Jaume Pérez Muntaner, Vicent Salvador, Fina Cardona, Salvador Jafer, Josep Pla, Gaspar Laen i Marc Granell, o Miquel Àngel Riera, a les Illes Balears.
- A partir dels vuitanta, el panorama poètic està dominat per l'eclecticisme. A més de molts poetes anteriors que continuen publicant nous poemaris, s'han d'afegir els noms de Manuel Garcia Grau (que ha mort), Anna Montero, Maria Fullana, Enric Soria, Xulio Ricardo Trigo, Josep Porcar, Josep Lluís Roig, Antoni Martí, David Castillo...
3a
El compromís cívic en els poemes es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble i apareix com 'un entre tants', però viu la guerra com a individu. Altra temàtica és la mort, que obsessiona a Vicent, i al costat de la mort trobem una atracció obsessiva per l'amor, que es presenta des del sexe més cru fins a l'amor més espiritual. L'amor es presenta amb molta intensitat i de manera lírica i sensual.
3b
Poesia de tradició realista, abandona formes de postguerra i amb estètica del realisme històric--compromís dels intel·lectuals amb el seu temps, denúncia social. Llenguatge poètic per a un públic gran, vers lliure més narratiu. Temes més freqüents: reflexió moral, metafísica, denúncia social, temàtica satírica i quotidianitat.
3b
Abans de la Guerra Civil, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària, on destacaven Josep Carner, Carles Ribas i JM Lopez-Pico. Amb la guerra, la producció es va interrompre i no es va reprendre fins als anys 40. La poesia va seguir les línies de la poesia anterior a la guerra, poesia simbolista, influïda per les avantguardes. Als anys 60 trobem una voluntat de canvi i hi apareix una nova manera d'entendre la poesia molt més realista.
Context històric
El període que estudiem coincideix pràcticament amb els quaranta anys de la dictadura del general Franco, des de la fi del dictador en el 1975. L'1 d'abril del 1939 la Guerra d'Espanya es donava per acabada. Havien estat tres anys de lluita i de desfeta social. Començava al nostre país una nova etapa per a la vida política, socioeconòmica, cultural, marcada per la repressió contra els vençuts, la imposició d'un règim no democràtic d'ideologia feixista. Amb la fi de la guerra en el 1939, els nostres escriptors no van tenir altres opcions que l'exili, el silenci o l'escriptura en castellà. La dictadura feixista de Franco va reprimir les cultures i llengües no castellanes, en un exercici clar d'intolerància i d'intransigència. També es van suprimir les llibertats d'associació, d'opinió, de manifestació, etc., de fet, molta gent era empresonada i condemnada a mort per les seves idees polítiques. Per tot això, podem dir que els fets històrics que es desencadenaren a partir del 1936 van trencar la continuitat de la literatura en la nostra llengua.
La poesia de postguerra
El 1936, any d'esclat de la Guerra Civil espanyola, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de més renom d'abans de la guerra: Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970), Josep Maria López-Pico (Barcelona, 1886-1959), Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), no constitueixen cap escola o grup homogeni, tot al contrari, representaven corrents poètics divergents. El cop d'Estat del divuit de juliol del 1936 va interrompre la producció literària. Quan ja en la dècada dels quaranta es va reprendre l'activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra: la poesia simbolista i una poesia que explota la línia de recerca oberta per les avantguardes. A més d'aquestes, ja en els seixanta, hi hagué una voluntat de canvi, una nova manera d'entendre la poesia, molt més realista.