Poesia catalana dels anys 20 i 30: Autors i obres

Poesia durant els anys 20 i 30. Aquests anys constitueixen un període ric i complex per a la nostra literatura. Apareixen noves revistes i una xarxa editorial moderna, a més d'una crítica especialitzada i un reconeixement internacional. Des del punt de vista literari, es caracteritzen per un desig de renovació i per aportacions del context internacional. Van triomfar el surrealisme i la poesia postsimbolista.

Tres moments històrics:

• Dictadura de Primo de Rivera: desapareix la Mancomunitat de Catalunya i el suport a la creació cultural i literària es produirà a través del mecenatge; també apareix la segona avantguarda.
• Segona República: ocorre un canvi radical i el context és més favorable per a la modernització del País Valencià. Neix un grup al voltant de la revista "Taula de Lletres Valencianes", format per Carles Salvador i Miquel Duran.
• Guerra Civil: la revolució durant aquesta guerra va crear un marc diferent i la literatura manifestarà les preocupacions socials del moment.

Carles Riba (1893): Va viure durant una bona part del Noucentisme. Va rebre molta influència d'aquest corrent per la presència constant de fonts cultes i simbolistes, i pel seu compromís en el millorament cultural del país, ja que va traduir molts autors moderns i clàssics al català. Va pertànyer a l'IEC. A més, rep influència de Paul Valéry, que es manifesta en el seu llibre Estances. Durant l'exili a França amb Clementina Arderiu, va escriure Elegies de Bierville, obra en què introdueix un caràcter religiós que continuarà en altres obres posteriors. Durant la postguerra continuarà escrivint i traduint.

Clementina Arderiu: Nascuda a Barcelona, es va casar amb Carles Riba. Després de la Guerra Civil es va exiliar amb ell. Pel que fa a la seva obra, podem destacar, el 1916, Cançons i Elegies, en què combina el cançoner popular amb aportacions noucentistes. Altres obres són L'alta Llibertat (1920), Cants i paraules, Sempre i ara, els temes dels quals són l'amor, la mort, l'alegria, la maternitat i la rebel·lió.

Poesia valenciana del primer terç del segle XX

Generació del 1909, constituïda per un grup de poetes que reconeixen els valors estètics de Llorente i que es mostren en contra dels Jocs Florals. Els poetes d'aquesta generació aspiren a una regeneració de la cultura nacional i mostren la influència del Modernisme. Destaquen dins d'aquest grup: Miquel Duran de València, Josep Maria Bayarri i Daniel Martínez Ferrando.

Miquel Duran de València: Nascut a València, va tenir una destacada activitat periodística i poètica al País Valencià i a Catalunya. La seva producció poètica és la més important, en què destaquen: Cordes vibrants, Himnes i poemes, Cançons valencianes, etc. També va escriure diverses obres de teatre i assaigs. Una de les seves obres poètiques més importants és Guerra, victòria, demà, de caràcter polític, ja que és el poeta valencià que més va ajudar la causa popular en llengua catalana. En aquest sentit, es pot comparar amb Miguel Hernández. Els temes de la seva obra són la denúncia dels sofriments a causa de la guerra i l'elaboració de consignes polítiques, a més de la terra, la llengua, el poble i la defensa de la llibertat.

Generació del 1930. És un conjunt de poetes que s'ajunten al voltant de la "Taula de Lletres Valencianes", que destaquen pel seu interès en la recuperació i normalització del català al País Valencià. Publicacions importants: La República de les Lletres, etc. El 1932 signaren les Normes de Castelló. Entre els seus integrants destaquen Enric Navarro Borràs, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Bernat Artola.

Carles Salvador: Va ser una figura fonamental en l'alçament cultural i lingüístic del País Valencià. La seva obra ocupa quatre àmbits: ensenyament, creació literària, difusió de la normativa gramatical i ortografia fabrianes. Fou un dels signants de les Normes del 32, a més de participar en el Congrés Internacional d'Intel·lectuals Antifascistes. Tres etapes:

• Etapa de formació: influència de Llorente amb temes com el paisatge, la terra, la gent i els costums.
• Segona etapa o període de revolta: s'inicia el 1923 amb la publicació de Plàstic. Combina recursos tradicionals amb innovadors. Aquesta part de la seva obra està molt influenciada pel simbolisme, on combina també elements de caràcter popular.
• Tercera etapa o de postguerra: temàtica diversa (religiosa, paisatge, patriòtica, amorosa). L'estil s'agrupa al voltant del llorentisme.

Francesc Almela i Vives: Va néixer a Vinaròs però va estudiar a València i va participar molt en la vida cultural de la ciutat. Va formar part del grup de la Taula de Lletres Valencianes i va ser un dels signants de les Normes del 32. La seva poesia es caracteritza per l'ús de la ironia i la preocupació formal. Poemes com Espill a trossos i Joujou són poemes breus amb to humorístic i suport metafòric. En molts poemes satiritza l'estètica de la Renaixença llorentiana. Altres poemes importants són La columna i les roses i Les taronges amargues, que contenen un to amb dosis de burla.

Bernat Artola: Nascut a Castelló, és famós per ser l'autor del pregó amb què s'inicien les festes de la Magdalena. Va ser un dels animadors de la Societat Castellonenca de Cultura i durant la guerra va formar part del II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes. La seva poesia mostra influència d'Ausiàs March.

Trets de la seva obra:

• Valoració de la tradició i els tòpics culturals de la societat rural i popular de Castelló.
• Adhesió al classicisme culte.
• Influència de la tradició romàntica.

Va publicar poesia popular (Festívoles, Poble, Lledons...), en què recull amb certa ironia el costumari familiar i infantil, els topònims, els oficis, etc. Altre tema és el paisatge, símbol de pàtria. Abans de la guerra va publicar Cançons d'amor (1926), Elegies (1928), Terra (1935). A la postguerra destaquen Festívoles (1941), Llàntia viva (1947), Poble (1947).