La Poesia Catalana del Segle XX: De l'Avantguarda al Realisme

J.V. Foix (1893-1987)

Influenciat pel Noucentisme, es va decantar cap a l'Avantguarda. Els seus poemes tenen un contingut avantguardista on podem trobar, fins i tot, algun cal·ligrama. Va néixer a Sarrià i, tot i que va iniciar la carrera de Dret, va abandonar els estudis al segon any.

La lectura i la literatura van ser la seva dedicació principal, a banda d'ajudar el seu pare a la confiteria familiar. Va mantenir una intensa activitat literària, intel·lectual i periodística, mostrant un gran interès per les avantguardes tant literàries com pictòriques.

Durant la postguerra, va ser obligat a renunciar a la seva activitat de periodista i agitador cultural, però va ajudar a rescatar l'art d'avantguarda català. El seu objectiu era instaurar la tradició i, alhora, mantenir el vincle amb els corrents literaris més nous. Va morir en el cim del seu prestigi literari.

Sol i de dol

És l'obra més important de l'autor i el seu primer poemari. Es tracta d'una síntesi de classicisme i avantguardisme on Foix reflexiona sobre temes de modernitat i explica els conflictes i dubtes del propi poeta. Presenta un protagonista, el seu "jo" desorientat, perdut i sol, enmig d'un paisatge fosc i solitari. L'obra està formada per 70 sonets.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

• Va néixer a Barcelona.
• Conegut com a poeta i autor d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social.
• Va viure una vida intensa i va morir prematurament de tuberculosi.
• Va tenir una infància desafortunada i una formació autodidacta.
• En el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes, es veu la fascinació per Marinetti i Apollinaire.
• Una breu estada a París va influir en el llibre L'irradiador del port i les gavines.
• Va escriure Les conspiracions, poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya.
• Després de la seva mort es va publicar Óssa menor, una edició pòstuma.
• El poema de la rosa als llavis és considerat un dels millors llibres de poemes de la nostra literatura.

La Poesia de Postguerra

Característiques principals

La poesia es va convertir en el gènere literari que es podia conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i clandestinitat. La novel·la o el teatre necessitaven unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia publicada en aquesta època es divideix en quatre tendències principals.

Dècada dels anys 40 i 50

Poesia de tradició simbolista

Aquesta tendència és continuadora d'un estil anterior a la Guerra Civil que té Carles Riba com a màxim exponent i punt de referència. Riba encarnava els valors del rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura, fonaments necessaris per redreçar la situació política. Va orientar un conjunt de poetes joves que perllonguen el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor lingüístic.

• Balears: Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
• Catalunya: Carles Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli.
• València: Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

La poesia de tradició avantguardista

Josep V. Foix i Joan Brossa reivindiquen la ruptura formal i l'experimentalisme. El seu tret característic és la provocació, la incorporació de temes insòlits i el bandejament dels temes clàssics del simbolisme.

Dècada dels anys 60

La poesia de tradició realista

Es va produir un debat entre l'estètica simbolista i una literatura concebuda com a compromís polític contra la dictadura. El realisme històric o social es basava en plantejaments marxistes per a l'alliberament individual i social. L'antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, en fou el referent. Obres com La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, hi destaquen Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

La Nova Cançó

Aquest moviment va ser clau per arribar a un públic més ampli. Destaquen cantants com els valencians Raimon o Ovidi Montllor; els catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o la balear Maria del Mar Bonet.

Dècada dels anys 70

Noves generacions de poetes

La societat va viure canvis profunds: la fi de la dictadura, la mort de Franco (1975), la Transició i la democràcia. En el món literari, la publicació de les obres completes de Joan Brossa i el redescobriment de J.V. Foix van marcar un canvi de rumb, convertint-se en els mestres de les noves promocions.

Es reivindicava la poesia com una activitat autònoma, amb la finalitat de fer literatura i explorar les possibilitats del llenguatge. Destaquen Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal a Catalunya; Josep Piera i Marc Granell a València; i Josep Albertí a les Balears.

Poesia dels anys 80 i 90

Aquesta etapa no es presenta en contra de la poesia anterior, però els autors es senten orfes dels grans poetes desapareguts als anys 70 (Espriu, Foix, Pere Quart i Vinyoli). La poesia ha deixat de ser un gènere hegemònic per quedar reduïda a un cercle minoritari d'individualitats.

Tot i la dificultat de sistematitzar-los, hi ha una retirada a l'estètica dels 70 pel que fa a la simplificació i un gust pel lirisme autobiogràfic influenciat per la crisi de la societat urbana actual.