Poesia Catalana: 6 Autors Imprescindibles

Joan Vinyoli

Quan té quatre anys, mor el seu pare. Viu una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma, paisatge evocat en la seva poesia. Cursa estudis de comerç i als setze anys entra a treballar a l’editorial Labor, on exerceix càrrecs diversos, fins al 1979. El 1953 comencen els estiuejos amb la dona i els tres fills a Begur, fins al 1978. Aquest lloc, segons el poeta, és el més “important  i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital”. El 1937, als 23 anys, publica el primer llibre de poemes Primer Desenllaç. El darrer Domini Màgic  i Passeig d’aniversari, els publica el 1984, el mateix any de la seva mort.

Miquel Bauçà (1940-2005)

Poeta i narrador, va destacar pel seu radicalisme verbal i social. De la seva faceta com a poeta va ser distingit amb el premi Salvat-Papasseit, el 1961, amb Una bella història, un primer llibre que va enlluernar la crítica quan només era una jove promesa. Posteriorment va obtenir altres guardons com el Vicent Andrés Estellés, el 1974, per Notes i comentaris o el Ciutat de Barcelona del 1985 per Carrer Marsala. Aquest últim, el seu primer llibre en prosa, va marcar un punt d'inflexió en l'acollida crítica dispensada a l'autor. Convertit en un escriptor de referència per als qui volien trobar una literatura compromesa amb una idea integral de l'ésser humà, a partir d'aleshores se'l va voler assimilar a un sistema que ell sempre rebutjava d'una manera o d'una altra. Així, tot i que el 1989 va guanyar el premi Sant Joan de novel·la amb L'estuari, no es va sentir mai dins de la societat literària del seu temps. En narrativa també va publicar El canvi (1997), un innovador recull estructurat en forma de diccionari, i Els somnis (2002), entre d'altres. Durant els darrers anys es va allunyar encara més de les realitats quotidianes, però no per això va deixar de banda la seva obra, una de les més originals i intenses de la generació literària dels setanta. Miquel Bauçà va morir el 3 de gener del 2005 i va deixar al darrere una obra inclassificable, una obra que eixampla els límits de la literatura catalana contemporània.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Va néixer a València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La mort de la seva filla va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). El 1971 treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or. Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s’identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres. El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. El 1984 va rebre el Premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 1993. Va deixar una abundant obra inèdita.

Maria Mercè Marçal (1952-1998)

Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Enric Casasses (1951 - )

Els seus primers llibres daten de principis dels 70, i amb el temps ha anat assolint reconeixement dins el panorama poètic català. A la pàgina de la Biblioteca Virtual de Joan Lluís Vives, se'n fa aquesta valoració: "és un dels més interessants innovadors de la creació poètica dels últims anys. Compta amb una producció molt heterogènia i extensa, en la qual ha sabut adaptar a les seves necessitats expressives, de manera original, influències literàries tan dispars com la poesia medieval i el vers lliure. Actualment es troba experimentant amb formes inventades." La seva obra es pot considerar transgressora, mentre que els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. Mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel renaixement i el barroc; el crític Manuel Guerrero el considera hereu "del verb poderós d'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater". El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent. El seu primer llibre, titulat La bragueta encallada, el publica el 1973. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, que rep el premi Crítica Serra d'Or. El 1993, l'obra No hi érem rep el Premi de la Crítica de poesia catalana. És aleshores quan comença a assolir més fama. Cal tenir en compte, també, obres escrites en prosa, que són reculls de col·laboracions en diaris o altres publicacions, encara que també s'hi incorporen textos inèdits. És el cas de "El poble del costat". La força dels textos, tant pel què s'hi diu com per com es diu, colpeix el lector. Algunes de les publicacions on col·labora o ha col·laborat són les revistes artesanals Foragitats. Art i poesia (del col·lectiu foragitats per dintre) i Pèl capell, exili interior (Calonge de Mallorca i Barcelona), entre d'altres.

Joan Brossa (1919- 1998)

Fill únic d'un gravador, qui el va iniciar en la passió pel teatre des de petit, i una cantant de sarsuela ja retirada. En el camp de batalla va començar la seva carrera literària, escrivint notes, anotacions biogràfiques, impressions. Però el 1950 aquests escrits van formar part del llibre “Trenta Divisió”.  En la seva estada a Salamanca es va contactar amb un grup de catalans, sent un d'ells, Enric Tormo, qui el va recolzar en la seva creació artística. Gràcies a ell va conèixer a J. V. Foix, qui al seu torn el va apropar a Joan Miró i a Joan Prats. En acabar el servei militar ja es trobava integrat en la intel·lectualitat avantguardista. Al principi la seva obra va rebre una forta influència de “Freud”, i es va dedicar a compondre a partir d'associacions lliures d'imatges de somnis, denominades "imatges hipnagògiques". Els seus primers llibres van ser "La bola i l'escarabat" (1941-1943) i "Fogall de sonets" (1943-1948), els quals eren més elaborats, però sense renunciar a les tècniques surrealistes. Per aquesta època va començar la seva trajectòria teatral. El 1948 va crear el grup Dau al Set amb els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats i el filòsof Arnau Puig. Aquesta agrupació va ser un referent de l'avantguarda artística catalana de l'època. Durant 1960 i 1975 Brossa va començar a experimentar la poesia visual (que troba la seva màxima expressió en l'experimentació amb objectes), i va aconseguir assentar-se al món de la plàstica. Així mateix, les seves peces han arribat al carrer mitjançant els denominats poemes corporis, com el "Poema visual transitable al Velòdrom de la Vall d'Hebron" (1984) i "Bàrcino", a la plaça de la catedral (1994), tots dos a Barcelona, o l'"Antifaç" de la Rambla, entre d'altres.