El Poder Polític, l'Estat i la Ciutadania: Teories i Valors

1. El poder polític

Els humans necessitem viure amb els altres i per fer-ho d’una manera organitzada i pacífica cal unes normes i una autoritat que les faci complir i reguli les relacions. L’estructura que es crea, actualment rep el nom d’Estat. Així doncs, és l’Estat qui regula el poder polític.

El poder polític, com qualsevol poder, suposa la capacitat de sotmetre els altres per aconseguir alguna cosa. Però aquesta visió es pot suavitzar veient el poder polític com la imposició d’alguns aspectes pel bé comú amb el consentiment i acceptació dels altres. Per tal que els altres obeeixin i l’estat no hagi d’exercir el poder aplicant la força, cal que hi hagi acceptació. I hi ha acceptació quan la societat reconeix a l’estat i al govern com a autoritats. El poder s’exerceix (t’agradi o no) i l’autoritat es reconeix (si creus que aquelles persones tenen capacitats i valors adequats). Per això, el poder es té i l’autoritat te la donen. El millor és que qui té el poder tingui també autoritat reconeguda pels altres. D’aquesta manera, el poble obeirà convençut que ho ha de fer, perquè vol i no obligat.

El poder polític és la capacitat de dirigir i governar les situacions socials que es donen, i per fer això cal prendre decisions eficaces i legítimes (respectant la llei). El poder polític es basa en tres elements per fer que el poble obeeixi:

a) La coerció. S’obté obediència a través de la privació o amenaça de privació d’alguns drets. El poder polític durà a terme aquesta privació amb l’aplicació del monopoli legítim de la força física. (L’Estat és l’únic que pot aplicar la força física per aconseguir els seus propòsits, i ho fa recolzat per la llei. La policia és l’òrgan que, en nom de l’Estat, aplica la força física).

b) La persuasió. Convèncer els altres perquè canviïn la seva manera de pensar. Es fa a través de la propaganda i la ideologia. En aquest cas, el poder polític no obliga, sinó que et fa pensar com vol que pensis perquè actuïs com vol que actuïs.

c) La retribució. S’obté obediència a través de l’intercanvi. El poble obeeix perquè obté alguna cosa del poder polític. Per exemple, els ciutadans obeïm i respectem les normes a canvi que l’estat ens proporcioni seguretat i serveis.

En teoria, el poder polític s’imposa pel bé de tots, per evitar el caos, per proporcionar seguretat, evitar el conflicte i crear cohesió social (unitat).

2. Teories sobre l'origen del poder polític

2.1. Teoria de l’origen diví

El poder polític s’origina en Déu. Els governants són escollits per Déu i, en el cas que siguin escollits pel poble (democràcia) governen en nom de Déu. Aquesta teoria ha justificat accions horribles per part d’alguns governs, ja que els proporciona total llibertat i impunitat davant del poble. Aquesta teoria pren força a l’època medieval, en la que el rei és triat per Déu i actua com a vassall del Papa (ja que aquest és el màxim representant de Déu a la Terra), de tal manera que qui governa en realitat és l’església.

2.2. Teoria contractualista

Hobbes, Rousseau i Rawls

La teoria contractualista defensa que el poder polític s’adquireix a través d’un contracte o pacte social que fan les parts implicades. Hi ha diferents teories que ho expliquen. Abans, aclarirem què és l’estat de naturalesa, concepte que usen diversos autors. L’estat de naturalesa és una situació hipotètica (mai ha existit) en la que els humans viuen sense cap control extern, sense cap poder que reguli les seves relacions i comportaments. Seria un estat semblant al dels homes primitius, però més salvatge ja que els primitius sí estaven organitzats.

a) Thomas Hobbes (1588-1679). En l’estat de naturalesa hi ha igualtat perquè tots els humans són iguals i tenen el mateix dret d’aconseguir el que volen. Però precisament aquesta igualtat i la llibertat (no hi ha cap poder que els controli) provoquen el caos, una guerra constant de tots contra tots, ja que es potencien sentiments com l’enveja, l’odi, la por, i actituds com la revenja, la rivalitat, la imposició, ... Hobbes defensava que els humans som dolents per naturalesa, “l’home és un llop per a l’home” (homo homini lupus). En aquesta situació l’humà s’assembla més a un animal que al que considerem que és ser humà, ja que no pot desenvolupar actituds pròpies d’humans com el treball, l’art, el comerç, ... Per tal de sortir d’aquesta situació els humans fan un pacte social entre ells en el que tots estan d’acord de cedir el seu poder i llibertat a una persona o assemblea que els governi. L’única condició és que tots ho facin i que el governant governi pel bé comú.

b) Jean –Jacques Rousseau (1712-1778). Rousseau defensa que en l’estat de naturalesa, l’ésser humà gaudeix d’igualtat i de llibertat i és bo i innocent, és a dir, els humans som bons per naturalesa. Quan l’ésser humà forma societat, estableix lligams i controls és quan s’encadena i perd les qualitats que tenia en l’estat de naturalesa. Es converteix en un ésser esclavitzat, la societat s’estructura de manera injusta amb esclaus o treballadors i despòtics amos o capitalistes. Sorgeix la desigualtat i, amb ella, la guerra. Com ja no es pot tornar enrere, es tracta de buscar la millor manera de viure en societat, aquella manera en què es recuperi al màxim la llibertat natural. Rousseau proposa un contracte social en el que tots els ciutadans sotmeten els seus interessos particulars als comuns de manera que el bé de tots és el propi bé. Així, es manté la llibertat inicial i es pot viure en pau.

c) John Rawls (1921-2002). Els humans necessàriament viuen en societat i, d’acord amb Rousseau, els humans han de voler el bé comú com si fos el particular. Per poder fer-ho i viure en pau, cal establir què és la justícia, ja que només en una societat justa, els humans poden ser lliures i feliços. Els humans han de decidir normes i lleis que siguin justes i sotmetre’s-hi ja que si són justes, els humans voldran obeir-les voluntàriament. Per saber què és la justícia, Rawls proposa la teoria del Vel de la ignorància. Es tracta d’imaginar una situació hipotètica d’un estat de naturalesa, en el que encara no s’ha creat la societat, però els humans estem a punt de fer-ho. Per establir quines classes socials hi haurà, quins drets, quins deures i quines lleis ens regularan de manera justa cal que cada un de nosaltres s’oblidi del que és, del que té i pensi que no sap quina situació li tocarà viure ni quin rol ocuparà a la societat. Així, pensarà les millors lleis possibles per a tots.

2.3. Teoria de la sobirania popular

És la teoria defensada a l’actualitat pels estats democràtics. El poder polític s’exerceix en nom del poble, de manera que els governants són representants del poble que els ha escollit de manera lliure. Així, en realitat, el poder és del poble, no dels governants. Aquesta teoria es basa en el respecte de les diferents declaracions que s’han anat recollint al llarg dels anys sobre els drets dels humans com la Declaració de Drets de Virgínia, la Declaració d’Independència dels Estats Units, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà i la Declaració Universal dels Drets Humans.

3. Els poders de l’Estat

L’estat és un territori delimitat per fronteres on hi ha un poder polític que organitza i regula les relacions entre ciutadans, institucions ... amb el suport de les lleis. Des del segle XVII, els poders de l’estat s’han dividit en tres estaments independents per tal de garantir la justícia, l’autonomia i el bon funcionament de l’estat. S’entén que un estat en el que els poders estiguin units o els seus caps siguin els mateixos, no és un estat democràtic, sinó totalitarista.

Els tres poders de l’Estat són:

a) El poder legislatiu. És el Parlament o el Congreso de los Diputados. Està format pels partits polítics que han obtingut prou representació del poble en les eleccions. Per tant, hi ha el partit que governa, el partit de l’oposició i altres. Les seves funcions són elaborar i aprovar lleis (dret positiu) i controlar l’acció del govern. Així doncs, qui fa les lleis no és el partit polític que governa sinó el parlament, tot i així, cal dir que, com el partit polític que governa té més parlamentaris, tenen més vots al parlament per aprovar les lleis que ells proposin.

b) El poder executiu. És el Govern. Està format per l’equip de polítics i el president de l’estat. En estats democràtics, el govern és triat pel poble en les eleccions. La seva funció és la de dirigir la política interior i exterior de l’estat. També aplica i desenvolupa les lleis aprovades pel poder legislatiu.

c) El poder judicial. Està format pel Consejo General del Poder Judicial que regulen el Tribunal Superior de Justicia i l’Audiencia Nacional, format per jutges i magistrats. La seva funció és la de controlar el correcte compliment i interpretació de les lleis i vetllar per la independència dels jutges a l’hora de jutjar.

4. Tipus d’Estat

Els Estats es poden organitzar de diferents maneres; segons com ho facin, seran un tipus d’estat o un altre:

Segons la forma de govern:

4.1. Govern presidencialista

Hi ha un cap suprem que és el cap de govern, qui té el poder executiu. Aquest cap nomena els altres membres del govern. Ex: USA

4.2. Govern parlamentari

El cap d’Estat, generalment un rei, no té responsabilitats polítiques, és a dir, no governa. Qui té el poder executiu i governa l’estat és el parlament, ja que en ell hi ha el partit polític triat per governar i també els altres partits que conjuntament, creen les lleis i controlen l’acció del govern. Ex: Espanya.

4.3. Govern assembleista

L’òrgan suprem de govern és una assemblea de ciutadans o representants de ciutadans. El govern en sí només és un executor de les decisions que pren l’assemblea. Ex: Xina o Cuba

Segons la naturalesa del cap de l’Estat:

4.4. Monarquia

El cap d’estat és un rei, qui ha heretat de la seva família aquesta funció. El rei és rei fins que mor, abdica o és expulsat del país. És monarquia absoluta quan els tres poders els té el rei (Ex: Aràbia Saudita) o monarquia parlamentària quan els tres poders estan separats i el rei només té funcions representatives i regna d’acord amb la Constitució (Ex: Espanya o UK).

4.5. República

El cap d’estat és elegit democràticament a través d’eleccions per un període de temps (legislatura). El cap d’estat s’anomena president. És república absoluta si el president té els tres poders, si no és república parlamentària.

Segons el règim polític:

4.6. Totalitari

El poder polític s’exerceix sense el consentiment ni la participació del poble. No hi ha eleccions per triar president. Qui mana controla els tres poders, creant-ne un de sol. Es manté al poder a través de la coacció, la por, la força física, la censura, etc. Per tant, no respecten les llibertats i drets dels ciutadans.

4.7. Democràtic

El poder polític és del poble i per al poble. Qui governa ho fa en representació dels ciutadans i pel seu bé. Hi ha eleccions democràtiques per triar el govern. L’acció del govern està regulada pel compliment dels drets i el respecte a les llibertats dels ciutadans. El poder es fonamenta en la llibertat d’opinió i en el dret de sufragi universal.

5. Condicions per a la democràcia

Per tal que es doni la democràcia cal que:

a) El poder emani de poble. És el poble qui té el poder, però el cedeix a un grup de persones perquè governin en el seu nom i pel seu bé.

b) Tots els ciutadans puguin accedir a la vida política si així ho desitgen. Tothom ha de poder votar i ser votat.

c) Els governants siguin elegits periòdicament (4 anys) mitjançant sufragi universal. El vot ha de ser personal i secret, i en les eleccions ha d’haver-hi pluralitat de partits.

d) Els ciutadans puguin controlar l’acció del govern a través de mecanismes de control tant institucionalitzats (Tribunal Suprem, Defensor del poble, Parlament) com no institucionalitzats (manifestacions, vagues, llibertat d’expressió i de premsa, etc)

e) Els ciutadans puguin formar part d’alguna organització independent del poder polític (religions, associacions, ...)

f) El poder polític garanteixi els drets fonamentals establerts a la DUDH (dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la propietat, ...)

g) Hi hagi varietat en la informació i llibertat de premsa. Cal que els ciutadans hi tinguin accés i que no hi hagi censura.

1. L’humà és un animal social i polític

Els humans som animals socials per naturalesa, tenim sociabilitat natural, és a dir, no pot ser que no visquem amb els altres. Vivint amb altres individus, no només aconseguim sobreviure sinó que a més ens fem pròpiament humans, ens fem persones, amb valors, cultura i desenvolupem les nostres capacitats.

Per altra banda, som animals polítics per naturalesa, perquè sempre que es viu amb altres cal una organització, unes lleis i una autoritat. Així s’organitza la societat de manera política. Segons Aristòtil, la millor manera d’organitzar políticament un grup de persones és la polis. Polis significa ciutat, però es refereix a una ciutat-estat, que es autònoma i es governa a si mateixa. En la polis, els individus esdevindran persones i ciutadans. Les raons que dóna Aristòtil per a proposar la polis com a millor forma d’organització són:

a) L’humà és sociable per natura, no pot viure sol, sense els altres, ja que “qui pot viure sense els altres o és un déu o una bèstia”

b) En la polis, els humans es realitzen i poden ser feliços.

c) La polis fomenta el diàleg, el raonament, la comunicació d’idees, ... que és allò més característic de l’humà.

d) En la polis els humans esdevenen ciutadans, subjectes a uns drets i uns deures establerts segons les idees de justícia, bondat, bellesa i correcció. Aquetes idees són pròpies dels humans. Per tant, la polis ens ajuda a desenvolupar les capacitats humanes.

2. Política

La política neix per tal de poder organitzar de la millor manera possible la convivència. I no és fàcil, perquè tot i la tendència natural dels humans de viure amb els altres, també hi ha la tendència de satisfer els interessos individuals. La política ha de resoldre els conflictes socials (entre interessos comuns i individuals, entre interessos de diferents individus, entre interessos d’un grup i d’un altre, ...) de manera pacífica, a través del diàleg, la negociació i el pacte. L’objectiu final de la política és mantenir la cohesió social, és a dir, evitar la desintegració social. Es tracta, doncs, de mantenir la societat unida.

3. Ciutadania

Ciutadania es refereix a la pertinença a una determinada comunitat política (societat organitzada), a la participació en els afers públics, i al reconeixement legal d’uns drets i deures. Quan un individu és ciutadà significa que la comunitat reconeix que és membre de ple dret d’aquesta comunitat.

Aspectes importants de la ciutadania:

a) Els individus tenen drets i deures només pel simple fet de ser ciutadans, independentment de qualsevol altre consideració com la raça, la religió, l’estatus social, el sexe, la ideologia,

b) Aquests drets i deures només són reconeguts per la comunitat a la qual un pertany. Per exemple, tinc el deure de pagar impostos, però només a Catalunya/Espanya, no a altres comunitats polítiques.

c) Per a ser ciutadà de ple dret, no és suficient amb viure al territori de la comunitat política. La ciutadania està restringida als membres de l’estat. És a dir, només tindran reconeguts tots els drets i deures aquells individus que siguin membres de l’estat. Per això, els immigrants que no tenen la nacionalitat no tenen reconegut el dret a vot. Cada estat defineix a la Constitució els requisits per a ser considerat ciutadà de ple dret.

4. Tipus de ciutadania

a) Ciutadania política. Es refereix a la relació política entre l’individu i l’estat. Aquesta ciutadania concedeix als individus els drets civils (protecció a la vida, llibertat, seguretat, propietat, ...) i drets polítics (votar i ser elegit, participar en organitzacions polítiques, associacions, sindicats, ...). A canvi, els ciutadans han de complir amb alguns deures com pagar impostos, obeir les lleis, sotmetre’s a l’estat, ...

b) Ciutadania social. Atorga als ciutadans els drets socials, que no són idèntics en tots els països democràtics sinó que depenen del nivell econòmic de cada estat. Ex: a Espanya és obligatori i gratuïta l’educació fins als 14 anys, però pot ser que a altres països no sigui així. Els drets socials són: educació, sanitat, treball. A canvi, els ciutadans han de complir amb alguns deures: treballar, pagar impostos, escolaritzar els fills, ...

c) Ciutadania econòmica. Atorga als ciutadans els drets econòmics com a treballador, consumidor i empresari: dret a un mateix sou per una mateixa feina, dret a vacances, dret a descans setmanal, dret a adquirir allò que s’ha comprat pel preu pactat, dret a poder decidir, ...

d) Ciutadania civil. Es refereix a les relacions no polítiques ni econòmiques que s’estableixen entre individu i estat. Aquestes relacions es concentren en la família, grups d’amics, escola, grups esportius, etc. Aquesta ciutadania és important perquè gràcies a ella els individus aprenen a ser ciutadans, adquirim uns valors morals, aprenem a ser participatius i responsables. A canvi, aquesta ciutadania requereix participació activa. En les altres ciutadanies, l’individu rep passivament aquells drets, en canvi, la ciutadania civil requereix un esforç i implicació per part de l’individu.

e) Ciutadania intercultural. Donat que a la societat hi ha diferents races i cultures, cal la ciutadania intercultural, amb la que respectem la diferència. Hem de mantenir la pròpia cultura però respectar es altres i aprendre d’elles.

f) Ciutadania global. Fa referència a la pertinença a la comunitat humana, sense tenir en compte les fronteres. Som ciutadans del món i tenim els mateixos drets i obligacions. Per tant, alguns drets essencials, com els socials, no haurien de ser reconeguts només per als membres d’un estat sinó per a tothom. Ex: El dret a la sanitat és un dret universal.

5. Drets de les generacions futures

Una de les conseqüències de la ciutadania global ha estat la creació de la carta dels drets de les generacions futures. Aquesta va ser escrita per Jacques-Yves Cousteau i en ella es reclama el respecte del medi i de la terra per tal que les properes generacions puguin gaudirne com ho hem fet nosaltres. Per aconseguir-ho cal que estats i individus particulars facin un canvi de mentalitat i efectiu.

6. Civisme

El civisme és el vessant actiu de la ciutadania que comporta participació i responsabilitat. És ser un bon ciutadà. (fins ara havíem dit que ciutadà era aquell que tenia reconeguts uns drets i uns deures. Aquesta seria el vessant passiu ja que el ciutadà no ha de fer res per a ser ciutadà. En canvi, el civisme implica una decisió per part de l’agent sobre com vol actuar.)

Interpretacions del civisme:

a) Les accions que decideix fer el ciutadà i que el converteixen en bon ciutadà estan influenciades per factors externs, com les sancions externes. Ex: No em salto el semàfor en vermell perquè si no em multen o cedeixo el seient a la gent gran perquè si no em titllen de mal educat. Així, sóc un bon ciutadà perquè compleixo les lleis i noemes socials, però ho faig per por al càstig i no perquè estigui convençut que és el millor per tots.

b) Les accions que decideix fer el ciutadà i que el converteixen en bon ciutadà estan influenciades per factors interns, com la pròpia moral reforçada per sancions internes. Ex: no em salto el semàfor perquè entenc que és millor pel bé comú respectar les normes i que jo no sóc més que ningú altre o cedeixo el seient a la gent gran perquè considero que el necessiten més que jo i que és un deure sacrificar-se pels altres. Per tal de poder parlar de civisme pròpiament, cal que la imposició sigui interna, moral i no externa.

7. Valors de la ciutadania

Com hem dit, ciutadania i civisme van lligades i cal que es basin en la moral. Per això, la ciutadania i el civisme tenen com a pilars uns valors. Els imprescindibles són:

1) La llibertat. Es pot entendre de diferents maneres:

• Llibertat com a participació en les qüestions públiques. Ex: votar.
• Llibertat com a independència de l’individu respecte els altres individus i respecte l’estat. Ni els individus ni l’estat poden intervenir en l’àmbit privat de la nostra vida.
• Llibertat com a autonomia per poder decidir per un mateix què vull fer amb la meva vida i quin tipus de persona vull ser.

2) La igualtat. Es pot entendre de diferents maneres:

• Igualtat jurídica. Tots som iguals davant la llei.
• Igualtat d’oportunitats. L’estat ha d’oferir les mateixes oportunitats a tothom independentment de les diferències naturals i socials. De fet el que intenta és fer desaparèixer aquestes diferències. Sovint ho ha de fer ajudant més a uns que als altres.
• Igualtat davant la recepció de prestacions socials. Aquesta va lligada a l’anterior, ja que per oferir les mateixes oportunitats a tothom, l’estat ha d’oferir serveis socials a tothom, com l’educació, la sanitat, etc.)

Aquestes tres interpretacions de la igualtat es basen en el fet que els humans som iguals en dignitat, tal com afirma la DUDH.

3) La solidaritat. Sentiment que m’uneix als altres i que fa que lluiti pel respecte dels drets dels altres, encara que no m’afecti a mi. Està relacionat amb el sentiment de justícia. Vull justícia, però no només per a mi, sinó per a tothom. Hi ha tres nivells de solidaritat: el primer seria la solidaritat amb les persones més pròximes a mi, com la família i els amics. Hi ha qui defensa que aquest nivell de solidaritat en realitat no és solidaritat sinó tot el contrari, egoisme: jo vull que la meva família estigui bé perquè així també ho estaré jo. El segon nivell és la defensa de l’interès comú (de la majoria) per damunt dels interessos privats. I el tercer és la solidaritat universal que es basa en la idea que tots som iguals i tenim els mateixos drets i necessitats.

4) La tolerància. És estar disposat a conviure amb persones diferents a un mateix, de diferent raça, cultura, religió, nivell econòmic, ...Si no hi ha tolerància no pot haver-hi pau. Hi ha dos tipus de tolerància: la tolerància passiva, que és aquella que simplement suporta aquells que són diferents, i la tolerància activa, que implica un interès per conèixer i entendre l’altre. La tolerància no és estar d’acord amb l’altre en tot, sinó que tot i no estar-hi d’acord en totes les qüestions, es mantingui el respecte.

5) El diàleg. Implica reconèixer no tenir la veritat absoluta, que hi ha veritats relatives, que tots podem dir la nostra opinió, que totes les opinions han de ser escoltades. Dialogar té com a objectiu trobar punts en comú per poder solucionar conflictes de manera pacífica. Cal intercanviar idees, escoltar l’altre, estar disposat a cedir, ser empàtic, ...

8. Maneres de fer front a un conflicte

Hi ha diverses maneres de fer front a un conflicte. Triar una o una altra sovint té a veure amb les capacitats desenvolupades, la voluntat, el tarannà individual i la reflexió. Però, sigui com sigui, cada un de nosaltres pot i ha de triar la que li sembli millor. Tot i que la decisió és personal, no podem oblidar que tot el que decidim afecta als altres, per això es creu que la millor opció és la cooperació.

a) Cooperació. Davant de qualsevol conflicte, les parts implicades tenen voluntat d’entendre’s i de solucionar el conflicte de la millor manera possible per a tots, per això, hi ha voluntat de negociació, de diàleg i de cedir per trobar una solució intermitja que beneficiï a totes les parts. TOTS GUANYEN.

b) Evasió. Davant de qualsevol conflicte, cada una de les parts implicades té com a objectiu que l’altra no surti beneficiada. Cada part s’oblida dels seus propòsits inicials i es proposen que l’altre perdi, de tal manera que sovint el que succeeix és que cap de les parts guanya. Aquesta opció és la pitjor de totes, perquè es tracta de destruir i no de construir. TOTS PERDEN.

c) Rendició. Una de les parts cedeix davant les exigències de l’altra part per tal d’evitar el conflicte. La part que cedeix sol ser pacífica o fins i tot passiva. Tot i que sembla una bona opció perquè evites problemes, en realitat no ho és perquè mai defensen el que creus que és bo o just. Aquesta situació és pròpia en països dictatorials on regna la por i la submissió. GUANYA UN, ES RENDEIX L’ALTRE

d) Competició. Cada una de les parts té com a objectiu assolir allò que s’ha proposat sense tenir gaire en compte com fer-ho ni a qui afecta. GUANYA UN, PERD L’ALTRE.