Plurilingüisme a Europa: models i exemples

L’Europa de les llengües no coincideix amb l’Europa dels estats. El fet que a l’interior d’unes mateixes fronteres polítiques convisquin comunitats lingüístiques diferenciades (generalment articulades en grups majoritaris i minoritaris) provoca que l’estat demani la creació i la regulació de polítiques lingüístiques que organitzin l’ús de les diverses llengües.

Els estats plurilingües es classifiquen segons que presentin:

A. Reconeixement institucional d’una sola llengua

La Constitució de l’estat tan sols reconeix l’oficialitat de la llengua del grup dominant. Les altres llengües no estan regulades jurídicament.

• Alguns d’aquests estats no apliquen cap tipus de protecció de minories, sinó que l’estat defensa i proporciona una sola llengua en tots els àmbits, tenen el monolingüisme com a objectiu. En són exemples França, Grècia, Alemanya i Itàlia.
• D’altres estats sí que apliquen una política de protecció de minories: tot i que l’estat es declara monolingüe i regula l’oficialitat d’una sola llengua, pot articular mesures per protegir les llengües minoritàries. En són exemples Anglaterra i Holanda.

B. Reconeixement institucional de diverses llengües

La Constitució de l’estat reconeix l’oficialitat de diverses llengües, que pot estar basat:

• En la desigualtat jurídica

  La Constitució oficialitza una llengua en tot el territori de l’estat i declara la cooficialitat d’altres llengües en els respectius territoris d’on són llengua pròpia. És el model autonòmic, el qual s’aplica a Dinamarca i a l’Estat Espanyol.

• O en la igualtat jurídica

  Totes les llengües oficials presenten un mateix estatus i gaudeixen d’una mateixa condició jurídica, que pot estar regulada segons:

  • El principi de territorialitat

    El territori de l’estat es divideix en zones delimitades lingüísticament i cada territori té la seva llengua oficial. Les llengües parlades en les diverses zones configuren les llengües oficials de l’estat. Aquest model s’anomena federalisme lingüístic o bilingüisme territorial i, actualment, s’aplica a Bèlgica i a Suïssa.

    Bèlgica és un estat de composició gairebé dual; la meitat del país, cap al sud, constitueix la comunitat valona, de llengua francesa, amb quatre milions de parlants. L’altra meitat, al nord, és la comunitat flamenca, de llengua neerlandesa, integrada per uns cinc milions de parlants. En un extrem, en contacte amb la frontera alemanya, hi ha una minoria de seixanta mil parlants de l’alemany. La legislació actual es basa en el principi d’igualtat i reconeix jurídicament l’existència de tres comunitats (flamenca, valona i alemanya) i de quatre regions lingüístiques: la neerlandesa, la francesa, l’alemanya i la regió bilingüe de la capital, Brussel·les. L’administració i l’ensenyament utilitzen exclusivament la llengua de cada regió, excepte a Brussel·les, on l’administració pública és bilingüe i l’ensenyament es fa en la llengua materna de cadascú.

  • O el principi de personalitat

    Els ciutadans s’expressen en una llengua o altra en totes les zones de l’estat. No hi ha límit territorial per a l’ús d’una llengua o una altra. És la persona que tria la llengua, no pas el territori. Aquest model s’anomena bilingüisme institucional i, actualment, s’aplica a Finlàndia, Luxemburg i Irlanda.

En definitiva, les fórmules legislatives per regular l’ús de les llengües dins un estat són diverses. Però, allò que distingeix un model de l’altre és bàsicament l’aplicació del criteri de personalitat o del de territorialitat.

A l’Estat Espanyol s’aplica un model mixt, és a dir s’hi combinen els dos. Per als que tenen com a llengua pròpia el castellà, s’hi aplica el principi de personalitat, però per a la resta de parlants (bascs, gallecs i catalans), el de territorialitat. Aquest doble tractament perpetua el conflicte lingüístic, ja que mentre uns estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia del territori i la de l’estat), els altres només estan obligats a conèixer la seva.

Normalització lingüística

La normalització lingüística és el procés sociocultural a través del qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització) i accedeix a àmbits d’ús fins aleshores reservats a una altra llengua. És el procés contrari a la substitució: la llengua minoritzada tracta de recuperar els usos formals sense perdre els informals.

Hi ha una sèrie de llengües europees i no europees que al segle XX han assolit la seva normalització lingüística: el finès, l’hebreu (Àsia occidental- Euràsia occidental), l’hongarès, l’islandès, el noruec, el polonès i el txec.

• El finès

  Finlàndia constitueix un país relativament recent, ja que va estar més de sis-cents anys sota domini suec i més d’un segle en mans de la Rússia tsarista. Amb la Revolució de 1917 (principis del segle XX) i amb l’exercici del dret d’autodeterminació es constitueix en una nació independent. El permanent domini estranger ha fet que el finès s’hagi vist relegat com a llengua d’intercomunicació. De fet, d’aquesta no normalitat històrica queda encara una minoria suecoparlant, la qual gràcies a la legislació de la Finlàndia independent té reconegudes zones de funcionament oficial bilingüe (finès i suec són presents a l’ensenyament).

• L’hongarès

  A l’Imperi Austrohongarès, l’hongarès no era una llengua normalitzada, ja que les classes dominants resultaven d’obediència austríaca (el centre de decisions era Viena) i les classes altes parlaven alemany i la resta de la població per mimetisme aprenia també l’alemany. Per a l’ús normal de l’hongarès va ser necessari el desmembrament de l’Imperi i l’estructuració d’un estat hongarès independent.

L’Europa de les llengües no coincideix amb l’Europa dels estats. El fet que a l’interior d’unes mateixes fronteres polítiques convisquin comunitats lingüístiques diferenciades (generalment articulades en grups majoritaris i minoritaris) provoca que l’estat demani la creació i la regulació de polítiques lingüístiques que organitzin l’ús de les diverses llengües.

Els estats plurilingües es classifiquen segons que presentin:

A. Reconeixement institucional d’una sola llengua: la Constitució de l’estat tan sols reconeix l’oficialitat de la llengua del grup dominant. Les altres llengües no estan regulades jurídicament. En són exemple França, Grècia, Alemanya, Itàlia, Regne Unit i Holanda.

B. Reconeixement institucional de diverses llengües: la Constitució de l’estat reconeix l’oficialitat de diverses llengües, que pot estar basat:

- En la desigualtat jurídica: la Constitució oficialitza una llengua en tot el territori de l’estat i declara la cooficialitat d’altres llengües en els respectius territoris d’on són llengua pròpia. Les diferents comunitats lingüístiques tenen capacitat per legislar i regularitzar la pròpia realitat lingüística, fins al punt que les llengües minoritzades poden arribar a equiparar-se, als seus respectius territoris, a la llengua reconeguda com a oficial a tot l’estat. És el model autonòmic, el qual s’aplica a Dinamarca i a l’Estat Espanyol.

- O en la igualtat jurídica: totes les llengües oficials presenten un mateix estatus i gaudeixen d’una mateixa condició jurídica, que pot estar regulada segons:

El principi de territorialitat: el territori de l’estat es divideix en zones delimitades lingüísticament i cada territori té la seva llengua oficial. Les llengües parlades en les diverses zones configuren les llengües oficials de l’estat. Aquest model s’anomena federalisme lingüístic o bilingüisme territorial i, actualment, s’aplica a Bèlgica i a Suïssa.

O el principi de personalitat: els ciutadans s’expressen en una llengua o altra en totes les zones de l’estat. No hi ha límit territorial per a l’ús d’una llengua o una altra. És la persona que tria la llengua, no pas el territori. És el model més ambiciós; s’anomena bilingüisme institucional i, actualment, s’aplica a Finlàndia, Luxemburg i Irlanda.

En definitiva, les fórmules legislatives per regular l’ús de les llengües dins un estat són diverses. Però, allò que distingeix un model de l’altre és bàsicament l’aplicació del criteri de personalitat o del de territorialitat.

A l’Estat Espanyol s’aplica un model mixt, és a dir s’hi combinen els dos. Per als que tenen com a llengua pròpia el castellà, s’hi aplica el principi de personalitat, però per a la resta de parlants (bascs, gallecs i catalans), el de territorialitat. Aquest doble tractament perpetua el conflicte lingüístic, ja que mentre uns estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia del territori i la de l’estat), els altres només estan obligats a conèixer la seva.

Hi ha moltes maneres d’agrupar les llengües; conèixer aquesta classificació és una manera d’entendre millor les causes que motiven la pèrdua de vitalitat d’una llengua o bé, en canvi, les que expliquen el seu prestigi i, en conseqüència, l’augment de parlants. Els criteris per classificar les llengües són diversos: la codificació, la vitalitat, l’origen, les similituds estructurals, el nombre de parlants i l’estatus legal.

Gramaticalment, totes les llengües tenen les mateixes possibilitats expressives, és a dir, són aptes per expressar qualsevol idea; ara bé, socialment es troben en situacions molt diferents: no tenen els mateixos recursos ni el mateix estatus legal i, per tant, no tenen les mateixes facilitats per ser usades en totes les situacions. Així, parlem de llengües oficials, cooficials o llengües sense cap tipus de reconeixement.

La llengua oficial és la llengua de relació entre l’aparell de l’estat i la ciutadania, és a dir, la que es fa servir en l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Aquesta condició marca el seu estatus o rang jurídic. Es calcula que menys d’un 4% de les llengües del món gaudeixen d’aquest estatus. Per exemple, l’anglès.

El nom de llengua cooficial indica que una llengua és oficial juntament amb una altra amb la qual comparteix territori. És el cas de català, basc i gallec a l’Estat espanyol.

Hi ha llengües que no tenen cap tipus de reconeixement, no reben cap tipus d’empara jurídica, per tant, estan relegades a àmbits d’ús privats. Per exemple, l’occità.

Finalment, lligat a aquests conceptes jurídics convé recordar el concepte de llengua pròpia, aquella que s’ha parlat històricament en un territori. Moltes vegades aquestes llengües no gaudeixen de reconeixement oficial. Per exemple, el cors és la llengua pròpia de Còrsega.