Plató: La Teoria de les Idees i el seu Llegat en la Filosofia

Introducció a la Teoria de les Idees

Les idees són superiors perquè són perfectes, eternes, permanents, immutables i són l'essència vertadera de totes les coses. La paraula “idea” en Plató no té les connotacions que pot tenir per a nosaltres. La idea platònica no és res que depengui de nosaltres ni és una creació intel·lectual nostra. Més aviat al contrari, són entitats vives i eternes que existeixen amb independència de la matèria i de nosaltres. El meu intel·lecte em permet, si està ben orientat, aproximar-me mitjançant la dialèctica ascendent a la contemplació d'aquest món, però l'existència de les idees no depèn de mi ni de la meva intel·ligència. Són entitats reals en si mateixes (úniques, vertaderes, immutables, eternes...). Les idees són reals i més vives que les pròpies coses. Tot el que existeix en el món sensible és una còpia imperfecta d'una idea. Dualisme que separa allò sensible d'allò intel·ligible. Ens porta a un univers ordenat intel·lectualment, a una divisió de la realitat.

Antropologia Platònica: Cos i Ànima

El dualisme es reflecteix també en el dualisme antropològic que Plató ens plantejarà en aquest dualisme, influència pitagòrica. Els pitagòrics pensaven que el cos era una presó per a l'ànima i tot allò material i físic era impur. Consideraven que l'ànima havia viscut prèviament i que podria tornar a alliberar-se d'ella si es purificava. Plató defensa la immortalitat de l'ànima, la seva transmigració d'un cos a un altre. La idea d'una ànima eterna empresonada en un cos mortal la farà casar amb la seva teoria d'un món dual.

• El cos seria la part material de l'ésser humà: degeneració, canvi i corrupció. El cos és mortal.
• L'ànima és immortal, eterna, no física ni sotmesa al canvi material. És intangible i intel·ligible. Conseqüència: l'ànima preexisteix al cos i segueix viva quan aquest mor.

El cristianisme fa seves les teories de Plató i les adapta per donar cobertura intel·lectual a la seva pròpia doctrina. La paraula “ànima” era sinònim de “moviment”. L'ànima és allò que fa que el cos inert prengui vida i es mogui. El cos sense ànima ni viu ni es mou. Hem d'entendre aquesta ànima com la part intel·lectiva de l'ésser humà. L'ànima necessita alliberar-se del cos i l'única manera és allunyar-se de tot allò corporal. Abstraure d'allò físic, guiar el seu intel·lecte cap al món de les idees i ascendir-hi quan el cos mori.

Per a Plató, l'ànima és tripartita. Totes les ànimes tenen una part racional, una part irascible i una part concupiscible.

• La part concupiscible afecta els instints o les baixes passions. És la part que ens “animalitza” i per moderar aquests instints, fa falta la virtut de la temprança.
• També passional, afecta les passions nobles, aquelles que enalteixen l'ésser humà. La virtut pròpia és la fortalesa.
• Finalment, hi ha una part de l'ànima purament racional. Aquesta ens diferencia de la resta d'animals. És la que pot desprendre's de tot allò material i físic i apropar-se al món de les idees. La virtut pròpia d'aquest tipus d'ànima seria la saviesa i, en un altre sentit més pràctic, la prudència.

Tots els éssers humans tenen una ànima i tota ànima té aquestes tres parts, però no en totes les ànimes hi són presents en la mateixa proporció. En algunes persones predomina la part racional i són més savis. En altres predominen les passions nobles i en altres, bàsicament, el seu aspecte instintiu i animal. Segons el tipus d'ànima que tenim, som d'una forma o d'una altra. Plató ho explica poèticament en el seu mite del carro alat. Plató s'expressa de forma poètica per resultar més comprensible i didàctic.

Teoria del Coneixement

El coneixement vertader serà el de les idees. El coneixement és gradual i hi ha diferents nivells de coneixement de la realitat. Plató ho expressa amb un símil, el símil de la línia. Imaginau una línia recta segmentada en dues parts. La primera meitat que s'anomena “doxa”. És un coneixement no demostrat, no necessàriament vertader, accessible a tothom. Es pot dividir en dos: el coneixement de les imatges, la part de la realitat que ens entra pels sentits (eikasia) i en la creença (pistis). Aquests dos nivells són coneixement aparent, la majoria de persones no van més enllà. Si seguíssim progressant en la línia, arribaríem a un nivell superior “episteme”. És un coneixement superior, que no depèn ja dels sentits ni de la matèria. El primer nivell d'episteme és la “dianoia”, fa referència a les matemàtiques. Hi ha un segon nivell d'episteme, anomenat “noesi”. És el coneixement vertader, el de les idees. Un coneixement purament racional d'aquelles idees abstractes i difícils de conèixer. El seu coneixement només és possible a través del que Plató anomena “dialèctica”. S'ha d'entendre com una progressió. A través del diàleg es passa de l'opinió inicial a un coneixement vertader (episteme) al que s'ha arribat de forma ascendent. La dialèctica és la tècnica per al coneixement, la forma de fer el camí ascendent que ens porta a la veritat. A més, és absolutament racional.

Les idees estan jerarquitzades, no són totes iguals. N'hi ha de superiors: les idees de les coses, les idees enteses com a primers principis. Idees superiors són la idea de la Justícia, la idea de la Bellesa i, per damunt de totes, la idea del Bé. Les idees són allà, tant si les coneixem com si no. Plató introdueix la reminiscència, és a dir, que l'ànima recorda allò que ja ha vist per la seva vida interior. Per a Plató, aprendre o conèixer és recuperar allò que ja sabem, allò que ja està dins nosaltres. Una paraula grega “anamnesi”, deixar de tenir amnèsia.

Teoria Política: La Doctrina del Filòsof Governant

Una de les màximes preocupacions de Plató és trobar un sistema de govern que funcioni, donat que la inestabilitat política del seu temps. La tirania va ser desastrosa i la democràcia tampoc va mostrar-se eficaç. El que farà Plató és plantejar un sistema de govern ideal, la doctrina del filòsof governant.

Plató analitza els sistemes existents i els classifica en una jerarquia. L'aristocràcia (i la monarquia) perquè en elles governa el millor o els millors. El problema és que una monarquia pot degenerar en tirania i un govern aristocràtic en una timocràcia (govern dels militars, violent i injust) o en una oligarquia (govern dels rics on només interessa el benefici personal o d'una minoria). La democràcia tampoc és una forma vàlida ja que no governa el més virtuós ni el millor. Permet que la voluntat de la majoria s'imposi tant si és correcta com si no. La democràcia acaba convertida en demagògia on no governa el millor, sinó el més popular.

Cap sistema de govern és perfecte. Només la monarquia i l'aristocràcia s'apropen. Una forma de govern ideal ha de ser-ho en funció d'un ideal de justícia i allò just per a Plató no és que la voluntat de tots valgui igual, sinó que serà justa si cada un fa allò que pot fer millor, si cada un ocupa el lloc que li correspon. Una societat justa, on cada un està al lloc que li correspon en funció de les seves capacitats.

La doctrina política de Plató està basada en la seva teoria de les idees i de l'ànima. Dins l'ànima hi ha tres parts de forma desproporcionada. Hi ha ànimes superiors en les que predomina la part racional i hi ha altres ànimes on predominen les parts irascible o concupiscible. Cada home o dona ha d'ocupar el lloc en la societat per al que millor estigui capacitat en funció de la seva ànima.

• Aquells que tenen una ànima concupiscible, es deixen portar pels seus instints, han d'ocupar l'escaló més baix (productors, treballadors).
• Aquells que tenen una ànima irascible, hauran de ser els guardians, els defensors.
• Aquells que tenen una ànima racional són cridats per governar, aquells que tenen la capacitat intel·lectual per discernir la idea de la justícia podran prendre decisions justes. Els filòsofs han de governar.

Proposta de control i selecció social, que selecciona les persones en funció de les seves capacitats i anul·la la llibertat individual. També és cert que la proposta política va acompanyada d'una proposta educativa molt exigent. Segons Plató, tots els ciutadans hauríem de rebre una educació obligatòria i ser formats de forma progressiva. El nivell d'exigència anirà incrementant-se i s'anirien descartant aquells que no assolissin el nivell requerit. Que tothom podria demostrar quin tipus d'ànima té i, en funció d'aquesta, seguir o no dins del sistema educatiu. Els primers en sortir seran els que es dedicaran a la producció. Els altres, els guardians, encarregats de mantenir l'ordre. Els pocs que quedassin, les ànimes més selectes, seguirien rebent una formació en filosofia i dialèctica que els prepararia per a poder contemplar les idees i per a ser governants. Aquests estaran obligats a governar perquè una ànima superior de cap manera voldria barrejar-se en assumptes mundanals i vulgars. Ho ha de fer com un servei a la polis en agraïment per la formació que ha rebut d'ella. Aquests filòsofs seran els encarregats de legislar, jutjar i governar.

Es creen “castes” que no es perpetuen de forma hereditària, sinó per selecció social. És una societat que no considera iguals a tots els homes, no valora la democràcia com a bona (allò correcte no pot dependre de l'opinió de la majoria, és correcte o no ho és independentment del que la majoria pensi). Planteja una societat perfecta sense contemplacions morals o sentimentals i que mai s'ha arribat a posar en pràctica. Per a molts, Plató és un pensador del totalitarisme per molt que els seus governants siguin savis. Els governants decideixen el lloc que cadascú ha d'ocupar o amb qui s'han d'aparellar. Proposa pràctiques que en les dictadures han estat habituals com el control de l'educació, el control social, l'eliminació de llibertats. Proposa mesures com que els nens siguin separats dels pares i passin a ser propietat de l'Estat. És un totalitarisme, es basa en una idea de justícia i en una pressuposada racionalitat universal.

En Resum

Una teoria sobre la realitat (dual) que permet resoldre el dilema del canvi aparent i l'essència pròpia. La distinció entre un món conceptual intel·lectual i un món material es mantindrà en filosofia. La idea del coneixement com una progressió i la distinció de sabers és també bàsica per delimitar el que serà en un futur el coneixement científic. El dualisme antropològic cos-ànima és essencial com a concepció de l'ésser humà. En l'àmbit de la política i l'ètica, les aportacions de Plató són notables. Plató defensa la selecció social que ens semblen inhumanes, en un projecte que, malgrat tot, és ideal. És ideal perquè segueix un model formal, abstracte, i perquè la seva finalitat és crear una societat perfecta.

Deixant de banda el seu llenguatge poètic, tenim en Plató el primer filòsof de veritat de la història de la filosofia que ens planteja el primer gran sistema de pensament i el més complet. Tota la història de la filosofia no són més que anotacions a peu de pàgina a les obres de Plató. Plató toca tots els temes possibles en filosofia i en planteja el punt de partida. Podem comparar qualsevol filòsof posterior amb ell. El que ha fet de Plató el filòsof més influent de la història hagi estat el cristianisme. La idea del Bé de Plató s'assimila amb Déu. El platonisme serà la base filosòfica per a justificar la distinció entre el regne de Déu (el món intel·ligible de les idees) i el món terrenal (el món sensible de Plató). Culturalment som hereus d'ambdues tradicions, platonisme i cristianisme.

Nietzsche acusarà Plató de ser el culpable de la decadència de la nostra civilització. L'idealisme platònic ens allunya del món físic i d'una part de la realitat. Dir que la cadira sobre la que seieu és menys real que la idea de cadira que existeix en algun altre món pot fer reduir l'assumpte a una caricatura. En els diàlegs del Plató jove, percebem una intencionalitat didàctica. Però el Plató didàctic es va convertir en un Plató més dogmàtic. Intenta imposar-se malgrat les possibles objeccions lògiques. El propi Plató se'n va adonar i va fer un exercici d'autocrítica. La teoria de les idees és fàcilment criticable des d'un punt de vista lògic perquè dona per vàlides afirmacions sobre l'existència d'entitats indemostrables. En vida, va qüestionar alguns punts de la teoria de les idees, no va renunciar a ella del tot.