Plató: Món Sensible, Món Intel·ligible i la Crítica de Nietzsche

El Dualisme Platònic

Plató divideix la realitat en dos grans àmbits: el món visible o sensible, que és mutable i canviant, i el món intel·ligible, el món de les idees, que només és accessible per la raó i que és immutable. La realitat física és com la representació contínuament canviant de la realitat superior i eterna del món de les idees; hi ha una gran cadena jeràrquica entre el món de les idees.

Què són pròpiament les idees? Com s’ha d’entendre més precisament la relació entre elles i el món sensible? I com podem conèixer aquestes idees, ja que no són sensorials i, per tant, no podem tenir experiència d’elles, encara que, com a veritable objecte del coneixement, han de tenir una realitat pròpia? Les respostes a aquestes qüestions formen el cos de la filosofia platònica.

La Teoria de les Idees de Plató

Segons Plató, les idees o formes són la veritable realitat, ja que, a diferència del món sensible, són eternes i immutables. El món sensible ens és accessible mitjançant els sentits. El món sensible és el terreny de la Doxa o coneixement parcial i imperfecte; l’Episteme, el veritable coneixement, és de l’univers de les idees.

El món de les idees, que és més real que el món sensible, és el model o paradigma del món sensible, que és només una contínua i canviant representació seva, i és aquest món el que permet l’existència de la ciència. La filosofia, com a ciència suprema, ha de tenir com a objectiu les idees, és a dir, els fonaments.

Les idees de les quals parla Plató no s’han de confondre mai amb els continguts de la nostra ment. Per a Plató, les idees existeixen independentment de si són o no pensades. Les idees, fora de l’espai i fora del temps, són entitats universals, i així hi ha diverses interpretacions possibles:

• Si no hi ha entitats fixes (idees), no hi haurà llenguatge.
• Plató, en el Cratil, diu que d’allò que canvia i que es transforma mai no podrem fer ciència. La ciència ha de tractar d’allò que és perfecte, universal i immutable. Plató distingí dos mons: per una banda, el món sensible i, per l’altra, el món del saber rigorós.
• Plató vol fer una teoria del coneixement: les idees perfectes exigeixen un coneixement perfecte. Per a Plató, conèixer és recordar; tenim un coneixement de les idees perquè l’ànima és immortal i ha estat en el món de les idees.

On més radicalment apareix exposat el dualisme platònic entre el món de les idees o món intel·ligible i el món material o món sensible, és en el conegut Mite de la Caverna. Així, introdueix tota una sèrie jerarquitzada d’intermediaris entre el món sensible i el món de les idees; aquesta jerarquització no és només epistemològica, sinó que també és ontològica.

Relació Món Intel·ligible i Sensible

La relació que s’estableix entre el món de les idees i el món sensible és, segons la primera formulació de la teoria de les idees, una relació de còpia i d’imitació. Afirma Plató que el cosmos és una imitació de les idees realitzada pel Demiürg.

La Crítica de Nietzsche al Coneixement i la Metafísica

La crítica de Nietzsche té dos vessants:

• Vessant negativa: crítica dels principals conceptes de la religió.
• Vessant positiva: l’intent de comprensió i explicació de la vida.

Nietzsche se servirà de l’anàlisi psicològic i del mètode genealògic. La seva obra pretén la destrucció d’aquests valors en totes les seves formes per a poder construir, en lloc seu, un nou sistema de valors vitalista i afirmatiu. Cal, per tant, indagar quina és la gènesi i l’origen de totes aquestes manifestacions (genealogia), desemmascarant les forces vitals que s’expressen.

La genealogia és el mètode que posa en pràctica Nietzsche per a desvelar els fonaments sobre els quals descansa la nostra cultura occidental. En realitat, darrere de la metafísica platònica s’amaga una desvaloració del món sensible que és desposseït també de realitat. Però, es pregunta Nietzsche, per què va privar Plató a aquest món, que és l’únic real, de valor per a donar-li’l a l’altre? La resposta és que ho va fer per por a l’esdevenir. Plató no va ser prou fort i vital per a afirmar aquesta dimensió fosca de la realitat i va optar per negar-li la realitat.