Plató: Món Intel·ligible, Món Sensible i Graus de Saber

La Teoria de les Idees segons Plató

Protàgores diu que tot és relatiu a les sensacions de cadascú. Per a dues persones, el fred i la calor són relatius i diferents per a cadascuna. Es pregunta si amb els judicis morals passa el mateix.

Sòcrates no ho considera així, però no dóna cap resposta. Plató vol trobar la veritat darrere d'aquestes idees, i aquesta resposta serà la Teoria de les Idees.

1. Heràclit i els seus seguidors diuen que tot canvia constantment. El món es mou constantment, i això implica que no hi ha coneixement (episteme). Si tot canvia, vol dir que no hi ha coneixement, ja que allò que jo sé s’ha de mantenir.

2. Però hi ha coneixement, com en les matemàtiques. És un coneixement que no es dirigeix al món sensible. Per exemple, un triangle dibuixat no és el Triangle en si, ja que està fet de línies imperfectes; és una aproximació del Triangle ideal.

Si jo vull conèixer una cadira, el món sensible em donarà sensacions com la fredor i la forma, i després l'enteniment és el que em donarà la Idea de cadira.

Característiques de les Idees Platòniques

Això ens porta a parlar de les característiques de les Idees: com que no pertanyen al món sensible, no es mouen, són immutables i eternes. Són idèntiques a si mateixes i són universals, és a dir, s’apliquen a tot (per exemple, la Idea de cadira s'aplicaria fins i tot en un altre planeta). Són invisibles i intangibles.

Totes aquestes característiques ens porten al concepte de dualisme platònic. Per a Plató, existeix un dualisme (dos mons): pensa que hi ha un món sensible (el de l'opinió o doxa) i un món intel·ligible (el del saber o episteme), aquest últim és el món de les Idees.

En la presència de qualsevol cosa trobem aquest dualisme: els trets canviants de la cosa pertanyen al món sensible, i allò fix que ens permet dir quina mena de cosa és (la Idea) pertany al món intel·ligible. Aquestes Idees constitueixen l’objecte del coneixement veritable. Per això diem que, gràcies al món intel·ligible, podem reconèixer i entendre el món sensible.

L'Ordre Jeràrquic de les Idees

No totes les Idees són iguals; n'hi ha unes de més fonamentals que altres. Són Idees de:

• Unitat
• Pluralitat
• Ésser
• Alteritat
• Identitat
• Repòs
• Canvi

La relació entre el món intel·ligible i el sensible és complexa. Plató explica que les coses sensibles participen (methexis) de les Idees o en són imitacions imperfectes (mimesis). Són conceptes diferents però propers. Malgrat això, Plató no abandona la teoria.

La Formació del Cosmos segons Plató

En la formació del cosmos intervenen tres principis:

• Principi d'indeterminació (la khora o matèria primordial).
• Principi de determinació (les Idees, que serveixen de model).
• Principi de mescla (el Demiürg, l'artesà diví). Aquest crea l’ordre, com un artesà que té fang sense cap ordre (només un bloc), té la idea del que vol fer en la seva intel·ligència i modela la figura. El Demiürg mira les Idees per ordenar la matèria desordenada.

El Coneixement com a Reminiscència (Anamnesi)

Plató sosté que conèixer és recordar (anamnesi). Ho explica en forma de mite: en el diàleg Menó, aquest personatge li diu a Sòcrates que conèixer és impossible. Es pregunta com podem passar de no saber res a tenir coneixement. Sòcrates li respon que l’ànima, abans d’encarnar-se en un cos, coneix totes les Idees, però les oblida en el moment de l’encarnació. De tal manera que, quan aprèn, no fa res més que recordar allò que ja sabia abans de néixer. Aquesta teoria de la reminiscència demana sempre una actitud activa per part de l’aprenent per arribar a comprendre.

Veritat, Opinió i Graus de Coneixement en Plató

La Veritat (Episteme) enfront de l'Opinió (Doxa)

Sòcrates (en els diàlegs de Plató) diu que els filòsofs autèntics són aquells que estimen la contemplació de la veritat. Allò que es contempla en aquest espectacle són les Idees. Els filòsofs saben distingir l’aparença de les coses, percebuda pels sentits, de la seva essència, la Idea que captem amb la raó. El filòsof no confon la imatge amb la realitat.

Però, per a Plató, l’opinió (doxa) no és simple ignorància, ja que participa d'alguna manera de la veritat. Per això es diu que l’opinió és més fosca que el saber (episteme) però més clara que la ignorància absoluta.

El Símil del Sol: La Idea del Bé com a Il·luminadora

Quan a Sòcrates li pregunten què és el Bé, fa servir la imatge del Sol per explicar-ho. L'analogia és la següent:

• En el món sensible, el Sol és la causa de la visibilitat dels objectes i de la vida.
• En el món intel·ligible, la Idea del Bé és la causa de la intel·ligibilitat de les altres Idees i de la seva existència.

Per veure alguna cosa, necessitem que hi hagi llum; el Sol fa visibles les coses. De la mateixa manera actua la Idea del Bé: sense la seva 'llum' (intel·ligibilitat), les altres Idees no serien cognoscibles. La Idea del Bé il·lumina les altres Idees, permetent-nos entendre-les. El Bé atorga intel·ligibilitat a les Idees i, per tant, fa que siguin cognoscibles i que siguin el que són.

• Així com el Sol fa possible la visió, la Idea del Bé fa possible el coneixement (episteme), la intel·ligència (nous) i el reconeixement (gnosis), perquè proporciona veritat i ésser a les Idees.
• La Idea del Bé connecta l’ànima amb les coses intel·ligibles, així com el Sol connecta l’ull amb les coses visibles.

El Símil de la Línia: Nivells de Realitat i Coneixement

El símil de la línia representa el dualisme platònic i explica com es pot ascendir a través dels diferents nivells de realitat i coneixement. Si fins ara hem distingit dos àmbits de la realitat (sensible i intel·ligible), ara considerem els diferents graus amb què podem accedir a la veritat. Com més amunt estem en la línia, més lúcidament captem la veritat; com més avall, més borrosament.

Si el símil del Sol suggereix que l’ànima es pot dirigir tant cap al món sensible com cap a l'intel·ligible, aquest símil de la línia aclareix que l’accés a l'intel·ligible té lloc com una ascensió des del sensible. Aquest símil considera la realitat i el coneixement com un continu gradual.

Distinció Fonamental: Opinió (Doxa) i Saber (Episteme)

Cal distingir entre la doxa (opinió) i l'episteme (saber o ciència):

• Doxa (Opinió): És el coneixement aparent, basat en la percepció sensible. Es refereix al món sensible, canviant i contingent.
• Episteme (Saber/Ciència): És el coneixement veritable, racional i immutable. Es refereix al món intel·ligible de les Idees.

Nivells de l'Opinió (Doxa)

Dins del nivell de la doxa, Plató distingeix dos subnivells:

• Eikasia (Imaginació o Conjectura): És el grau més baix de coneixement. Es basa en la percepció d'imatges, ombres i reflexos dels objectes sensibles. Correspon a un estat de confusió entre la realitat i les seves aparences.
• Pistis (Creença o Convicció): És el coneixement dels objectes sensibles mateixos, percebuts directament. Encara que superior a l'eikasia, segueix sent una forma d'opinió, ja que es basa en els sentits i no en la raó.

Nivells del Saber (Episteme)

Dins del nivell de l'episteme, Plató distingeix dos subnivells:

• Dianoia (Pensament Discursiu o Raó): És el coneixement propi de les matemàtiques i altres ciències que utilitzen el raonament deductiu a partir d'hipòtesis. Encara que tracta amb objectes intel·ligibles, sovint es recolza en representacions sensibles i no qüestiona els seus principis fonamentals.
• Noesis (Intel·lecció o Intuïció Intel·lectual): És el grau més alt de coneixement, la comprensió directa i intuïtiva de les Idees, especialment de la Idea del Bé. S'assoleix mitjançant la dialèctica i no depèn d'imatges sensibles ni d'hipòtesis no examinades.

La Dialèctica: Mètode d'Ascensió al Coneixement

En realitat, la noesis és la culminació del coneixement i no la podem obtenir de manera directa sense passar pels graus inferiors. El procés de coneixement consisteix en l’elevació de l’ànima des de la percepció sensible (eikasia) fins a la visió intel·lectual (noesis), amb l’ajuda de les creences (pistis) sotmeses a examen mitjançant el raonament discursiu (dianoia).

La dialèctica és el mètode filosòfic platònic per excel·lència. És el procés mitjançant el qual l’ànima s’eleva progressivament des del món sensible cap al món intel·ligible, analitzant i sintetitzant conceptes, fins a assolir la comprensió de les Idees i, finalment, la Idea del Bé, principi de tota realitat i coneixement.

Plató sovint explica les seves teories filosòfiques més complexes mitjançant mites o símils per facilitar-ne la comprensió.