Plató: Filosofia, Teoria de les Idees i Justícia a la República

PLATÓ: Figura Fonamental de la Filosofia

Plató és una figura fonamental de la filosofia occidental. Sovint es diu que tota la filosofia posterior són “notes al peu” de Plató, ja que molts filòsofs han pensat a partir de les seves idees. És el primer filòsof del qual conservem obres completes i també el primer a utilitzar el terme philosophía (amor pel saber). Les seves obres són diàlegs, no tractats, i aborden temes com la veritat, el coneixement, la justícia, la política i l’ésser humà.

a) Contextualització de Plató

La filosofia neix a Grècia en un context molt concret: la polis (ciutat-estat). Les polis gregues eren independents i, en moltes d’elles (com Atenes), funcionaven amb democràcia, és a dir, el govern del poble mitjançant el diàleg.

• L’àgora era el centre de la ciutat, espai de debat i intercanvi d’opinions.
• L’Ekklesía era l’assemblea on els ciutadans discutien i prenien decisions.
• No tothom era ciutadà: només una minoria tenia drets polítics.

Aquest context fa possible el naixement de la filosofia, ja que pensar, discutir i argumentar era essencial per a la vida política.

Context de la Sofística

Abans de Plató i Sòcrates apareixen els sofistes, savis professionals del segle V aC. Característiques dels sofistes:

• Mestres de l’oratòria i la retòrica (saber parlar bé en públic).
• Ensenyaven a ser bons ciutadans i polítics.
• Cobraven per ensenyar.
• Defensaven que no existeix una veritat absoluta, només opinions (doxa).
• El savi és qui sap defensar bé la seva opinió, no qui busca la veritat.

Sofistes destacats:

• Protágoras: “L’home és la mesura de totes les coses” → la veritat depèn de cada persona (relativisme).
• Gòrgies: “La veritat no existeix, i si existís no la podríem conèixer”.

Van diferenciar entre:

• Physis (naturalesa): allò que és igual arreu.
• Nomos (llei, costum): allò que depèn de la convenció humana.

Plató i Sòcrates s’oposen a la sofística, perquè creuen que no tot és opinable i que existeix una veritat objectiva.

La Figura de Sòcrates (470–399 aC)

Sòcrates no va escriure res; el coneixem a través de Plató, Xenofont i Aristòfanes. No era un professor, sinó una figura filosòfica. Característiques:

• Buscava la veritat més enllà de l’opinió.
• Utilitzava el diàleg i les preguntes.
• Practicava la ironia socràtica: feia veure que no sabia res.
• Frase clau: “Només sé que no sé res” → el saber aparent no és saviesa.
• Feia servir la maièutica: ajudar els altres a “donar a llum” la veritat.

Va ser condemnat a mort perquè feia que els joves qüestionessin les creences de la ciutat i no respectava els déus tradicionals. Sòcrates desplaça el diàleg de la doxa (opinió) cap a l’aletheia (veritat) i busca definicions universals.

Plató (427–347 aC)

Plató va néixer i morir a Atenes. Era deixeble de Sòcrates i el va convertir en el personatge principal dels seus diàlegs. Va viatjar pel sud d’Itàlia i va conèixer els pitagòrics, que el van influir (importància de les matemàtiques). Va fundar l’Acadèmia, la primera gran escola filosòfica (hi va estudiar Aristòtil). A l’entrada hi havia un cartell: “Que no entri ningú que no sàpiga matemàtiques”.

Etapes dels diàlegs:

1. Diàlegs socràtics (joventut): molt fidels a Sòcrates.
2. Diàlegs de maduresa: teoria de les idees (La República).
3. Diàlegs crítics: revisió de les seves pròpies idees.

La Teoria de les Idees

Per Plató, la realitat no es redueix a les coses materials. Les coses són canviants, imperfectes i sensibles. Les idees són:

• Universals
• Perfectes
• Immutables
• Independents de nosaltres
• Més reals que les coses

Les coses participen de les idees: una cosa és el que és gràcies a la idea. Exemple: una taula és taula perquè participa de la idea de taula. Les idees no són pensaments subjectius, sinó maneres de ser.

Taula comparativa:

Opinió i Saber – Món Sensible i Món Intel·ligible

Opinió (Doxa): Coneixement sensible. Basat en els sentits. Pot ser erroni i confús.

Saber (Episteme): Coneixement intel·ligible. Coneixement de les idees. Universal i científic.

Dos mons:

• Món sensible (aisthetós): coses materials, opinió.
• Món intel·ligible (noetós): idees, saber.

La Dialèctica

És el mètode filosòfic més elevat: Permet arribar a la definició de les idees. Procés gradual: d’idees concretes a idees més generals. Hi ha una jerarquia d’idees.

Dialèctica:

• Ascendent: superar hipòtesis fins arribar a la idea més general.
• Descendent: aplicar la idea general als casos concrets.

La idea suprema és la IDEA DEL BÉ, que totes les altres pressuposen. No es pot definir. Idea del Bé i el Sol. A La República, Plató compara la idea del Bé amb el sol: El sol fa visibles les coses. El Bé fa intel·ligibles les idees.

La Polis i la Justícia (La República)

Plató construeix una polis ideal per definir la justícia. Classes socials:

1. Productors (artesans, comerciants) → virtut del desig.
2. Guardians → virtut del coratge.
3. Governants → virtut de la raó.

El governant ideal és el filòsof, perquè governa segons el saber i no segons l’opinió. Justícia: Harmonia entre les parts. Cadascú fa la seva funció. El mateix passa amb l’ànima humana: Part racional, Part irascible, Part concupiscible.

El Mite de la Caverna

És una metàfora del coneixement:

• Els presoners només veuen ombres → opinió.
• Les ombres són el món sensible.
• Sortir de la caverna és accedir al saber.
• El sol representa la idea del Bé.
• El filòsof que torna a la caverna intenta ajudar els altres, però no és entès.

Anàlisi de Textos de La República

Llibre IV: Governar i Justícia Individual

Idees i Relació

Plató considera les tres parts de l’ànima: la racional, la fogosa i la concupiscible. Quan la part fogosa fa allò que li pertoca, l’individu és coratjós, i quan la part racional governa tal com cal, l’individu és savi. Un individu és temperat si hi ha equilibri entre aquestes tres parts, i la racional mana per sobre de les altres dues. Allò que fa que un individu sigui temperat és el mateix que fa que una ciutat sigui temperada. Finalment, el text apunta que allò que fa que un individu sigui just és el mateix que fa que una ciutat sigui justa.

Significat de Paraules

• Ànima: la part d’una persona que és immortal i on resideixen les seves funcions intel·lectuals i les virtuts morals com ara la valentia i la justícia. Alternativament: la part immaterial d’una persona.
• Part concupiscible: la part de l’ànima que està subjecta a les passions i als plaers sensibles.

Sentit i Justificació

A La República, Plató desenvolupa el seu raonament partint de la ciutat per comprendre l’individu. Així, per determinar què fa justa una persona, primer analitza en què consisteix una ciutat justa, i després trasllada les conclusions obtingudes a l’àmbit individual. Descriu les tres classes socials de la polis i les virtuts pròpies de cadascuna, i sosté que una ciutat és justa quan cada classe exerceix correctament la funció que li correspon. Posteriorment, Plató exposa les tres parts de l’ànima humana i les virtuts associades, assenyalant una correspondència clara entre l’estructura de la ciutat i la de l’ànima. La justícia, tant en la polis com en l’individu, consisteix en l’harmonia entre les parts. Un individu és just quan cada part de l’ànima compleix adequadament la seva funció i, sobretot, quan la part racional governa les altres.

Llibre VII: Si algú no és capaç

Idees i Relació

El text comença distingint entre l'opinió, que sols permet accedir a l'aparença de les coses, i el saber, que ens permet tenir coneixement de les idees i, en particular, de la idea del Bé. Després comenta que aquells que seran educats per a ser governants s'hauran de dedicar a la dialèctica, disciplina que els permetrà tenir l'altitud més gran de coneixement (i conèixer la idea del Bé).

Significat de Paraules

• «Idea»: entitat del món intel·ligible; la idea d'una cosa és la forma o l'essència d'aquella cosa.
• «Opinió»: un grau de coneixement insegur que es basa només en les aparences, i que és inferior al coneixement de la ciència.

Sentit i Justificació

«Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea del bé, no diràs d'ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona?» La frase il·lustra la distinció platònica entre el món sensible i el món intel·ligible, i entre les formes (idees) i els objectes sensibles. També subratlla els trets bàsics de l'epistemologia de Plató: la distinció entre opinió i ciència, i els diferents graus de coneixement i les seves facultats associades. La dialèctica és el mitjà per a l'elevació des de les aparences a l'essència, i el Bé és la idea suprema. Per a Plató, per a obrar bé cal conèixer què és el bé. D'aquí la frase: qui no conegui la idea del Bé, no pot conèixer què és el bé, i per tant no pot saber quines coses són bones.

Llibre IV: Tornem-ho a repetir

Idees i Relació

S'ha establert que una ciutat és justa si cadascuna de les tres classes de persones que la conformen fa allò que li és propi. Per saber què és la justícia en l'individu, és útil buscar-la en quelcom més gran que l'individu, concretament en la ciutat. Un individu serà just si els elements que conformen la seva ànima fan allò que els pertoca, tal com ho han de fer els tres tipus de persones en la ciutat justa.

Significat de Paraules

• «Coratjosa»: que té la capacitat d'intentar fer que prevalgui, encara que costi, allò que cal que prevalgui. Alternativament: que té la qualitat que correspon als guardians de la ciutat i a la part irascible de l'ànima.
• «Ànima»: la part d’una persona que és immortal i on resideixen les seves funcions intel·lectuals i les virtuts morals com ara la valentia i la justícia.

Sentit i Justificació

»L'individu que tingui aquests mateixos elements a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements tinguin en l'individu les mateixes condicions que tenen els elements corresponents en la ciutat». La descripció de les tres classes de la ciutat i de les virtuts associades a cadascuna estableix que la ciutat és justa si cadascuna de les classes fa allò que li és propi. Descriu les tres parts de l'ànima i les virtuts associades. Hi ha una analogia directa entre allò que fa justa una ciutat i allò que fa just un individu: un individu és just si cadascuna de les tres parts de l'ànima fa allò que li és propi i, en particular, si la part racional regeix les altres.