Plató: Dualisme Ontològic i la Teoria de les Idees

Dualisme Ontològic: La Teoria de les Idees i la Idea del Bé

Aquesta redacció gira al voltant de la teoria de la realitat platònica. Exposaré, en primer lloc, les idees ontològiques de Plató i la diferència que estableix entre dues formes bàsiques de realitat. Tot seguit, explicaré les relacions entre l’ontologia i l’epistemologia platòniques.

Per a Plató, allò real és allò que no canvia, que roman sempre estable. Aquestes realitats Plató les denominarà Idees, i les descriu com a no materials, eternes i immutables. Segons Plató, no existeixen Idees de coses imperfectes o baixes, com ara la lletgesa, la injustícia, etc. Ara bé, segons Plató, aquestes realitats no poden existir en el món visible, material i dominat pel canvi i l’esdevenir, per tant, han d’estar en una altra esfera de la realitat. D'ací se segueix que Plató distingeix dos nivells o graus de realitat, és a dir, un dualisme ontològic: món intel·ligible i món sensible.

El món intel·ligible és el món del ser, d’allò estable i permanent, i per tant, és el nivell superior de la realitat. Segons Plató, al món intel·ligible pertanyen tant les Idees com els objectes matemàtics, que són immaterials, eterns i immutables, igual que les idees, encara que són ontològicament inferiors ja que d’alguna manera les copien o imiten, admeten la pluralitat i s’investiguen de manera diferent a les Idees. Per tant, al món intel·ligible, diu Plató, trobem dos tipus de realitats: les intel·ligibles superiors o Idees i les intel·ligibles inferiors o objectes matemàtics.

Pel que fa al món sensible, Plató el descriu com el món de l’esdevenir i de la multiplicitat, d’allò que canvia i no perdura. Representa, per tant, un nivell inferior de realitat. És l’esfera dels objectes que percebem per la vista i altres sentits. Segons Plató, el món sensible imita al món intel·ligible, és per això que existeix una certa relació de dependència ontològica.

Aquesta teoria de la realitat connecta amb la teoria del coneixement platònica ja que, diu Plató, sabem de l’existència d’aquestes realitats gràcies al coneixement que tenim sobre aquestes. Per tant, Plató distingeix dos nivells de saber: el coneixement científic, o episteme, i l’opinió, o doxa. L'opinió és, segons Plató, el saber que tenim de les coses espai-temporalment existents i canviants que ens són conegudes pels sentits, és a dir, de les realitats sensibles; és, per tant, un coneixement fosc, confús, poc fiable, relatiu i canviant. El coneixement científic, en canvi, és el coneixement que tenim de les coses transcendents, eternes i perfectes que ens són conegudes només per la intel·ligència, és a dir, de les realitats intel·ligibles; aquest saber serà, per tant, clar, objectiu i fiable. Ara bé, aquest coneixement no és a l’abast de tothom, és més, segons Plató, només aquells que s’hagen educat amb la filosofia tindran accés al coneixement de les Idees.

Plató, a més, acceptarà l’intel·lectualisme moral, teoria ètica del seu mestre Sòcrates, que defensa que la virtut consisteix en el coneixement i, per tant, només poden ser bons aquells que coneixen la Idea del Bé. Per a Plató, la Idea del Bé representa la màxima perfecció i la màxima realitat i exerceix una funció ètica i política (funció pràctica) ja que el coneixement d’aquesta Idea és imprescindible per a saber en que consisteix el bé humà i el bé de l’Estat. Per tant, Plató aplicarà l’intel·lectualisme moral també al terreny de la política ja que pensa que només els filòsofs poden ser els governants perfectes ja que el coneixement de les Idees només és proporcionat per la filosofia.