Plató, Descartes i Aristòtil: Antropologia i Dualisme

Antropologia Filosòfica: Dualisme i Hilemorfisme

Plató i Descartes: Dualismes sobre l'Ésser Humà

Tant Plató com Descartes són filòsofs dualistes, però les seves concepcions de l'ésser humà difereixen profundament.

El Dualisme Metafísic i Moral de Plató

Per a Plató, l’ésser humà és la unió d'ànima i cos, essent l’ànima l’element essencial. L'ànima és eterna, immortal i procedeix del Món de les Idees, on resideixen les veritats perfectes. El cos, en canvi, és vist com una presó que confon i limita. L’ànima es divideix en tres parts:

• Racional (ha de governar)
• Irascible (valentia)
• Concupiscible (desitjos)

La vida justa consisteix a permetre que la part racional governi. El coneixement és anamnesi, un record del que l’ànima va contemplar abans d’encarnar-se.

El Dualisme Racional i Mecànic de Descartes

Descartes també separa radicalment la ment (res cogitans) i el cos (res extensa), però el seu dualisme és més extrem. La ment és la veritable essència humana, ja que és l’única realitat indubtable (el cogito). El cos funciona com una màquina regida exclusivament per lleis físiques. A diferència de Plató, Descartes no postula un Món de les Idees: la veritat prové de la raó i del pensament clar i distint. Així, Plató defensa un dualisme metafísic i moral, mentre que Descartes defensa un dualisme racional i mecànic.

Descartes i Aristòtil: Dualisme Absolut vs. Hilemorfisme

Les visions de Descartes i Aristòtil sobre l’ésser humà són gairebé oposades.

El Dualisme Absolut de Descartes

Descartes defensa un dualisme absolut: la ment (substància pensant) i el cos (substància extensa) són substàncies totalment diferents. La ment és immaterial i pensant, i constitueix l’essència del jo. El cos és material, extens i funciona de manera mecànica, com una màquina. El repte cartesià és explicar com interactuen dues realitats tan diferents, tot i que afirma que la ment dirigeix el cos i és superior a ell.

L'Hilemorfisme d'Aristòtil: La Unitat Inseparable

Aristòtil, en canvi, rebutja la separació radical. Defensa el hilemorfisme, segons el qual tot ésser viu és una unitat inseparable formada per:

• Matèria (cos): El component físic.
• Forma (ànima): El principi que organitza, dóna vida i permet les funcions naturals.

L’ànima no és una entitat separada del cos. Aristòtil distingeix entre ànima vegetativa, sensitiva i racional (la pròpiament humana). Per a ell, l’ésser humà és un sol ésser, no dues substàncies. A més, la felicitat consisteix a fer servir correctament la raó i viure de manera virtuosa, no a separar-se del cos com creia Descartes.

Resum Antropològic

En resum, Descartes concep l’ésser humà com dues substàncies separades, mentre que Aristòtil el veu com una unitat orgànica de cos i ànima.

Visions Antropològiques Detallades: Plató i Aristòtil

El Dualisme Platònic: Ànima, Cos i Anamnesi

Plató defensa un dualisme clar: l’ésser humà està format per ànima i cos. L’ànima és la part essencial, ja que és immortal, racional i procedeix del Món Intel·ligible, on existeixen les Idees perfectes. En encarnar-se, l’ànima queda limitada per un cos que funciona com una presó i que introdueix desitjos i confusions. Per això, la vida justa és aquella en què la part racional governa sobre les parts irascible i concupiscible. A més, el coneixement és anamnesi, és a dir, recordar les veritats que l’ànima havia contemplat abans de néixer.

L'Hilemorfisme Aristotèlic: Unitat i Virtut

Aristòtil rebutja aquest dualisme i proposa el hilemorfisme: cos i ànima formen una unitat inseparable. El cos és la matèria i l’ànima és la forma que li dóna vida i funcions. L’ànima no és una realitat separada que hagi d’alliberar-se, sinó el principi vital del cos. Aristòtil distingeix tres nivells d’ànima (vegetativa, sensitiva i racional), i considera que la raó és el tret propi de l’ésser humà. La vida bona consisteix a desenvolupar aquesta raó i viure de manera virtuosa, no a fugir del cos.

El Sistema Filosòfic de Plató: Metafísica, Ètica i Política

La Teoria de les Idees i el Dualisme de la Realitat

La filosofia de Plató es fonamenta en una visió dualista de la realitat. Segons ell, existeixen dos mons:

1. El Món Sensible: Accessible pels sentits, caracteritzat pel canvi constant. Les coses sensibles són còpies imperfectes.
2. El Món Intel·ligible: Accessible per la raó, on es troben les Idees, que són realitats perfectes, eternes i immutables.

El coneixement basat en els sentits és inestable, mentre que el coneixement vertader s’adreça a les Idees mitjançant la raó.

Antropologia i Ètica Platònica

Aquesta metafísica es reflecteix en la seva antropologia. L’ésser humà està format per ànima i cos, sent l’ànima la part essencial i immortal, provinent del Món Intel·ligible. El cos és una presó que limita i confon. Plató distingeix tres parts de l’ànima:

• Racional: Ha de governar (saviesa).
• Irascible: Font de la valentia (fortalesa).
• Concupiscible: Font dels desitjos (temprança).

La justícia, tant en l’individu com en la societat, consisteix a mantenir l’ordre adequat entre aquestes parts, amb la racional dirigint.

Epistemologia: Anamnesi i el Mite de la Caverna

Pel que fa al coneixement, Plató defensa la teoria de l’anamnesi: conèixer és recordar el que l’ànima ja havia contemplat al Món de les Idees. El Mite de la Caverna simbolitza aquest procés: els humans viuen entre ombres (aparences) fins que la raó els permet sortir a la llum de la veritat.

Política Platònica

Plató aplica la seva teoria a la política. Una ciutat justa ha de reflectir l’ordre de l’ànima, amb una correspondència entre les parts de l'ànima i les classes socials:

• Filòsofs (Racional) → Governen.
• Guardians (Irascible) → Protegeixen.
• Productors (Concupiscible) → Treballen.

Així, Plató construeix un sistema filosòfic complet on realitat, coneixement, ètica i política estan unificats pel domini de la raó i la superioritat del Món Intel·ligible.

Descartes i la Fundació de la Filosofia Moderna

El Mètode Cartesià: Del Dubte al Cogito

La teoria de Descartes marca l’inici de la Filosofia Moderna, buscant un fonament absolut per al coneixement. El seu mètode comença amb el dubte metòdic, que consisteix a rebutjar tot allò dubtós (sentits, somnis, fins i tot matemàtiques, a causa de la hipòtesi del geni maligne). Aquesta estratègia condueix a la veritat indubtable: “Penso, doncs existeixo” (Cogito ergo sum). Aquesta és la base de tot el seu sistema.

Antropologia Dualista i Interacció

A partir del cogito, Descartes defineix la seva antropologia dualista, distingint dues substàncies:

• Res Cogitans (Ment/Ànima): Immaterial, s’identifica amb el pensament i és l’essència del jo.
• Res Extensa (Cos): Material, funciona com una màquina subjecta a lleis físiques.

Tot i la seva diferència radical, Descartes afirma que ment i cos interactuen, situant el punt de connexió a la glàndula pineal.

Epistemologia: Claretat, Distinció i Déu

Per garantir el coneixement, Descartes estableix el criteri de claretat i distinció: una idea és veritable si es presenta de manera clara i distinta a la raó. Per fer fiable aquest criteri, demostra l’existència de Déu (argument ontològic i de la perfecció). Com que Déu és perfecte, no pot enganyar (veracitat divina); per tant, la raó humana pot confiar en les idees clares.

Física Mecanicista i Conclusió

Descartes desenvolupa una física mecanicista, segons la qual la natura és una gran màquina regida per lleis matemàtiques, trencant amb la visió teleològica d’Aristòtil i establint les bases de la ciència moderna.

En conjunt, el sistema cartesià combina la seguretat del cogito, l'antropologia dualista i una interpretació mecanicista del món material. Tot gira al voltant del valor de la raó com a font última de certesa.

Glossari de Conceptes Clau

Substància:

Allò que existeix per si mateix i té propietats.

Accident:

Característica que pot canviar sense destruir la substància.

Essència:

Allò que fa que una cosa sigui el que és.

Aparença:

Allò que percebem amb els sentits, però que pot enganyar.

Veritat:

Adequació del pensament amb la realitat.

Sensació:

Informació captada pels sentits.

Enteniment:

Capacitat racional que permet conèixer les veritats.

Intuïció:

Coneixement immediat i directe de la ment.

Deducció:

Raonament que deriva conclusions necessàries a partir de principis clars.

Imaginació:

Capacitat de produir imatges mentals; per Descartes, és inferior a l’enteniment.

Cosa corpòria:

Tot ésser material que ocupa espai i té extensió.

Veracitat divina:

Déu, essent perfecte, no pot enganyar; garanteix la veritat de les idees clares i distintes (concepte cartesià).