Plató i Aristòtil: Filosofia de l'Univers i l'Ética

Plató: Creu que hi ha d’haver una correspondència entre l’ordre de l’Univers, el de la ciutat i el de la vida d’una persona, ja que són coses connectades. Pensaments de Plató: busca què és l’ésser, què és la realitat, la natura. Teoria del coneixement: Un coneixement segons l’experiència dels nostres sentits no és objectiu, ja que hi ha gent que pot sentir fred i altra que no. Està d’acord amb els sofistes que amb l’experiència només hi ha coneixement subjectiu. Altra via de coneixement: pensar i raonar. Poder tenir pensaments objectius i invariables. Idees: El que ens fa conèixer són les idees. Una idea és una realitat eterna. Ésser etern immutable, únic i absolut, no depenen de res i, a més, són models. Hi ha un altre món més enllà del que és físic i material, al qual només hi podem arribar pensant. - L’ànima humana és immortal, espiritual i abans d’arribar al món i reencarnar, a l’ànima se li implanten les idees; per tant, conèixer és recordar. - Experimentem en el món material i ens desperta un desig que ens fa buscar el model perfecte. L’essència de dos mons (dualisme). El de les idees és el més important, però hi ha concordança entre ambdós. Idea màxima: idea del bé que unifica totes les idees. Com més a prop del bé, més realitat. El bé fa que puguem conèixer la resta d’idees, el bé il·lumina les idees i la nostra intel·ligència per poder conèixer-les. El mal no existeix, sinó que està provocat quan t’allunyes del bé. El bé és l’idea màxima que unifica totes les idees i el fonament de la realitat. Màxim valor, defineix i diferencia les coses. Idees i coses materials es poden ajuntar. Les coses materials són còpies de les idees. Ésser humà segons Plató: Constitució: ànima i cos (dualitat). Ànima immortal i el cos és material que neix, canvia i mor. - Per Plató, el cos es mor, però l’ànima s’anava reencarnant fins que tornava al món de les idees. Es reencarnava perquè s’havia portat malament i també que el déu demiürg va ser qui va crear el cos juntament amb l’ànima. - L’ésser humà està format per la part superior, l’ànima, l’intenció de la qual és deixar de reencarnar-se, perquè era com un càstig; la part inferior és el cos. - L’ésser humà es troba entre el món de les idees i el material, ja que està estimulat per allò material. L’ànima és intel·ligència i ens posa en contacte amb les idees. Ètica: és la reflexió del comportament (felicitat). Plató és eudemonista. La seva finalitat és la felicitat. Només amb el plaer no hi ha felicitat, ja que fa falta la raó. El saber + plaer (en igual proporció) ajuda a trobar la justa mesura, i això fa que la nostra ànima faci el que és correcte. Per això, l’ésser humà ha de ser victoriós = felicitat. - L’ésser humà pot ser feliç mitjançant la justícia. L’ànima es separa en tres parts. És a dir, que fan falta tres virtuts: Intel·ligència: saviesa; Voluntat: coratge i valentia; Desig: temperança i valentia. Política de Plató: (felicitat ciutat) crear model utòpic. Seria l’estat ideal, ja que tots els estats estan mal organitzats. La finalitat originària de l’estat és la producció de béns i intercanviar-los per sobreviure. L’objectiu final és la felicitat dels ciutadans. Perquè una persona sigui feliç, ha de ser justa; perquè una ciutat sigui feliç, ha de ser justa. Organitzada de forma justa. Població dividida en tres nivells: Productors: treballadors, l’educació els venia d’herència; Guardians: haurien de ser seleccionats entre els productors amb talents innats. Educats en gimnàstica, mites, virtuts i música fins als 20 anys. Els que destacaven seguien estudiant matemàtiques fins als 30, i la resta eren guardians. D’aquests, els que destacaven més, seguien estudiant la dialèctica i filosofia, les quals els portaven fins al coneixement de les idees, cap als 45 anys, aquests ja podien conèixer la idea del bé. Vivien en comunitat i només s’encarregaven de la defensa de la ciutat. - Els regents: intel·ligència; els qui coneixien les idees i la idea del bé. Són els que educaven i governaven. - Aquest estat és just i feliç, perquè cadascú fa el que li correspon. Mantindria l’harmonia i l’equilibri dins l’estat. És una autocràcia de la intel·ligència. Estat tindria un problema: els militars podrien pensar si tenen força, per què no poden, com desterrar la jerarquia d’un estat perfecte pot transformar-se en una oligarquia militar. Pensarien si tenim poder, per què no tenim riquesa. Govern dels rics i passa a una democràcia, més rics i la població faria la revolució del poble. El poble agafaria el poder i tothom podria governar; finalment, podria transformar-se en una tirania, desordre de la democràcia, societat esclava d’un esclau.

Aristòtil: Rep de Plató la idea de ciència, la idea de coneixement veritable, universal i objectiu, que es pot trobar a partir de la raó. El món de les idees duplica la realitat; les idees no ens poden explicar el canvi o transformació que pateixen els cossos materials. Objectiu: explicar la natura (canvi) però de manera científica: amb la raó. La categoria fonamental de l’ésser és substància i la resta són accidents. Tota substància està feta per matèria i forma; idea la forma de cada cosa, establint paral·lelisme amb Plató, però per Aristòtil, matèria i forma estan unides. Per Aristòtil, la natura: era tot allò que té principi propi de canvi. El canvi és el pas de potència a acte. El canvi es produeix per quatre causes, i en la natura les tres últimes són la mateixa cosa: Causa material: el suport del canvi on es produeix; Causa formal: la forma adquirida al final; Causa eficient: allò que impulsa el canvi; Causa final: (més important): per a què es fa el canvi. Estudi de l’ésser humà: constituït de cos i ànima (com Plató). Però ell creu que l’ànima només és la vida del cos. Tots els éssers vius tenen ànima, però són diferents. L’ànima de la planta: per alimentar-se i reproduir-se. L’ànima d’un animal és feta per alimentar-se, reproduir-se, sentir i moure’s. L’ànima d’un humà és feta per alimentar-se, reproduir-se, sentir, moure’s, pensar i raonar. Teoria del coneixement: L’ànima comença a conèixer a partir de l’experiència, ja que per Aristòtil no hi ha coneixement innat. El coneixement no ve d’un cos a l’altre, així que l’ànima no recorda. Per conèixer la ciència a partir de l’experiència, Aristòtil deia que aquestes sensacions arriben amb imatges que es queden en la nostra ment, passen a l’intel·lecte agent, el qual extreu de les imatges el que és universal i produeix la ciència, per portar cap a la intel·ligència. L’intel·lecte agent és l’únic immortal en el cos humà, ja que sempre és present en la humanitat, fins i tot quan mor la persona. Ètica: tot té un fi. Pels éssers vius, era trobar el seu bé, poder desenvolupar la seva natura, poder ser en acte allò que és en potència. (Felicitat) L’ésser humà també busca el bé, el qual, aquest fi serà el mitjà per un altre fi, per així arribar al màxim bé: la felicitat. El bé està en aquesta vida. El bé és que puguin fer el que és propi de la seva natura; l’ésser serà feliç quan pugui actuar d’acord amb la seva naturalesa. La felicitat és l’activitat de l’ànima conforme a la virtut; la felicitat és actuar en la nostra ànima, és trobar la naturalesa. Ser feliç és realitzar el que tenim en potència. Les virtuts es troben en l’ànima i es divideixen en dues parts: Part irracional: virtuts morals, es basa en actuar d’acord amb el just mig, al qual s’hi arriba a través de l’hàbit. Tot el que té a veure amb la vida diària. Hi ha tres nivells: el que es troba en excés, el que es troba en el just mig i el que es troba en defecte. Part racional: depenent de la situació: virtut intel·lectual: basada en la prudència i la saviesa. Saber què s’ha de fer en cada circumstància. La felicitat no està sempre present. L’home ha de fer més coses a part de cercar la felicitat. La felicitat màxima és que l’home s’apropa als déus. Per ser feliç, s’ha d’estar sa, s’han de tenir condicions materials. Política: l’ésser humà és polític per naturalesa, viu en societat i s’organitza en societat; ho és perquè té llenguatge, i al parlar distingeix els diferents conceptes. La principal agrupació dels humans és la polis o ciutat. Les virtuts només es poden desenvolupar en societat dins de l’Estat i seguint les lleis. Aristòtil no planteja cap estat idíl·lic ni cap utopia. Analitza els règims i els divideix en justos i injustos. No es pot seguir com a model cap organització ideal perquè el tipus de govern s’ha d’adaptar a cada regió i moment. Per a Aristòtil, tots els governs justos són adequats. El més correcte és la politeia. Si es troben les persones adequades, els dos primers són bons. Injustos: tirania, oligarquia i democràcia. Justos: monarquia, aristocràcia i politeia.