Plató i Aristòtil: filosofia política a la Grècia clàssica

Filosofia política a la Grècia clàssica

La filosofia política neix a la Grècia clàssica com una reflexió sobre la vida humana en comunitat. Els filòsofs grecs entenen que l'ésser humà és un ésser social que viu en la polis, i que no pot assolir una vida bona si la ciutat és injusta. Per això, ètica, antropologia i política apareixen estretament relacionades: la política ha de buscar el bé comú i la felicitat col·lectiva, i no pot basar-se només en l'opinió o en la capacitat de convèncer, com defensaven els sofistes. Els dos principals exponents de la filosofia política en la Grècia clàssica són Plató i Aristòtil. Les seves teories tenen com a objectiu trobar el millor ordre social.

Plató: estat ideal i govern dels savis

Plató desenvolupa la seva filosofia política a partir de la seva decepció amb la política atenesa, marcada per la inestabilitat i la condemna de Sòcrates. Critica la democràcia atenesa perquè era una democràcia directa basada en l'assemblea i el sorteig, que permetia governar persones sense formació política. Segons Plató, aquest sistema afavoreix la demagògia i el govern de l'opinió. Aquesta crítica està fonamentada en l'intel·lectualisme moral: el mal és fruit de la ignorància, i només qui coneix el bé pot actuar justament i governar bé.

Com a alternativa, Plató proposa un estat ideal governat pels millors, és a dir, pels filòsofs, que coneixen el Bé i la Justícia. L'estat funciona de manera organicista i es divideix en tres classes: productors, guerrers i governants, cadascuna amb una funció pròpia. La Justícia consisteix en l'harmonia entre les classes, quan cadascú fa la seva tasca. L'educació, pública i selectiva, és fonamental per formar els futurs governants i garantir el bé comú.

A més, Plató considera que molts dels mals de la política provenen de la corrupció i de la barreja entre poder i riquesa. Per evitar-ho, defensa que els governants i els guerrers no tinguin propietat privada ni família pròpia, sinó que visquin en comunitat. Aquest «comunisme» platònic pretén impedir que es governi per interès personal i garantir que el poder s'exerceixi exclusivament en benefici de l'estat.

Aristòtil: enfocament empíric i pràctic

Per contra, Aristòtil adopta un enfocament més realista. Considera que l'ésser humà és animal polític per naturalesa i que la política té com a fi la felicitat col·lectiva. Política i ètica van unides: mentre l'ètica busca la felicitat individual, la política busca la felicitat de tots. No defensa un estat ideal únic, sinó que el millor ordre social depèn de les circumstàncies de cada ciutat. El seu enfocament és empíric i pràctic, no idealista ni especulatiu.

Classifica les formes de govern en rectes i corruptes, segons si busquen el bé comú o l'interès propi. Segons Aristòtil, les formes rectes són:

• Monarquia
• Aristocràcia
• República o politeia

I les formes corruptes corresponents són:

• Tirania
• Oligarquia
• Democràcia (quan degenera en demagògia)

Tot i ser crític amb la democràcia quan degenera en demagògia, defensa la república, la politeia, com la forma de govern més estable, basada en la llei i l'equilibri social.

Per a ell, la millor polis és aquella on predomina la classe mitjana, ja que redueix els conflictes entre rics i pobres. A més, defensa que la llei ha d'estar per damunt dels governants, garantint així un ordre polític més just.

Conclusió: dues respostes a l'organització política

En conclusió, Plató i Aristòtil ofereixen dues respostes diferents al problema de l'organització política: Plató defensa un model ideal, utòpic i elitista basat en el govern dels savis, mentre que l'enfocament d'Aristòtil és empíric i pràctic.