Plató: Ànima, Idees i Coneixement

Món Sensible i Món Intel·ligible

L'estudi de les matemàtiques va oferir a Plató algunes claus importants en la cerca de la realitat autèntica. Per exemple, un quadrat: si el dibuixes, és impossible fer-ho amb total exactitud. En canvi, en el pensament, el concebem com un polígon perfecte (essència: característiques fonamentals que fan que una cosa sigui allò que és, i no res de diferent). Plató creia que aquest enigma es podria resoldre reconeixent l'existència de dos àmbits de la realitat:

• Món sensible: format per totes les coses que veiem i toquem. És el que percebem amb els sentits i està format per coses particulars que són imperfectes, canviants i peridores.
• Món intel·ligible: integrat per les essències. Està compost per realitats immaterials que no es poden copsar amb els sentits, sinó amb la raó. Les essències són universals, perfectes, eternes i immutables. Hi pertanyen les realitats com les figures geomètriques perfectes, els nombres o conceptes abstractes com ara el bé, la justícia, la veritat o la bellesa. Les essències són transcendents (allò que es troba «per sobre» del que és purament immanent), perquè estan més enllà del món sensible i pertanyen a una realitat d'ordre superior.

Ontologia (Metafísica)

La teoria de les Idees descriu quines són les realitats que veritablement existeixen. La metafísica platònica és dualista perquè distingeix dos àmbits de la realitat: món sensible i món intel·ligible. Plató creia que l'existència d'aquests dos mons tan diferents permetia explicar les diferències enormes entre les coses i les essències.

Món Intel·ligible i Món Sensible

Món intel·ligible (Parmènides i Plató): Essència o idees de les coses, com ara la cadira, o una figura geomètrica perfecta. Model perfecte i sempre serà etern. Bàsicament, és la veritat absoluta, per exemple, la bellesa.

Món sensible (Heràclit): Tot són còpies. Aquesta cadira és una particular. Procedeixen d'una Idea (món intel·ligible), intenten imitar-la, però només ho aconsegueixen parcialment. No és perfecte i arribarà un moment en què desapareixerà. Exemple: les coses belles són belles, però només de manera parcial i imperfecta.

Resum: Les coses són allò que són i tenen les qualitats que tenen perquè participen de les Idees corresponents, les imiten o aspiren a elles. Per això, el món intel·ligible és superior al sensible.

El Pas de la Doxa a l'Episteme

Per assolir el saber veritable cal realitzar un procés complex d'ascensió dialèctica i d'esforç personal que ens meni des del coneixement sensible fins al coneixement de les Idees.

• DOXA - Opinió - Món sensible:

1. Eiknàsia: És allò que realment percebem, no són més que imatges que poden resultar enganyoses (imaginació).
2. Pistis: Si aconseguim anar més enllà de les imatges, podem veure els objectes, però com que és un coneixement sensible, encara no és un saber veritable.

• EPISTEME - Ciència - Món intel·ligible:

3. Dianoia: És quan aconseguim comprendre els objectes matemàtics que tenen una existència immaterial. Ja són objectes eterns i immaterials (nombres).
4. Noesi: És quan aconseguim contemplar la Idea del Bé, l'etapa més difícil i més important. És l'autèntic coneixement que assoleix el nivell suprem (idees superiors). Aquí acaba l'ascensió dialèctica.

La Reminiscència

Teoria de la reminiscència: Plató creia que les Idees ens resulten d'alguna manera familiars perquè la nostra ànima ja hi ha estat en contacte, tot i que nosaltres no ho recordem. Això va haver de passar abans del nostre naixement, quan la nostra ànima es trobava al món intel·ligible envoltada d'Idees immaterials. Quan la nostra ànima es va unir al cos, el coneixement de les Idees va quedar oblidat o enfosquit, però aquest coneixement es pot despertar en relacionar-nos amb les coses que ens envolten del món sensible. D'aquesta manera, el record de les Idees es desperta tot i que havien quedat oblidades. Això fa possible l'ascensió dialèctica (anamnesi, reminiscència).

Dualisme Antropològic: Cos i Ànima

El cos és la presó de l'ànima:

• L'ésser humà està compost de: cos (material, canviant i imperfecte, pertany al món sensible) i ànima (immaterial, amb semblança al món de les Idees, però no era perfecta). L'antropologia de Plató és dualista: segons creia, els éssers humans estem compostos d'una ànima immaterial que està tancada en un cos material i imperfecte.
• El cos és com una presó de l'ànima. Les necessitats del nostre cos (passions) són responsables dels nostres defectes. Segons Plató, això exigeix que portem una vida ascètica (privar-se de les passions, atenció a l'espiritual).

La immortalitat de l'ànima:

• Ànima: És eterna, va existir abans de néixer i seguirà existint quan morim (teoria de la reminiscència).
• Cos: Té data de caducitat, desapareix després de morir (món sensible).

La teoria de la reencarnació: La nostra ànima pot tornar a la vida després de la mort i unir-se a un cos nou, que serà noble i bell si en la nostra vida passada hem viscut de manera virtuosa, preocupats del nostre esperit sense arrossegar-nos per passions. Si no, l'ànima es reencarnarà en un cos inferior. Amb això, cada vegada els cossos seran més nobles i perfectes, apropant-se al món de les Idees/intel·ligible, al que aspira Plató.

Les tres parts de l'ànima humana: Segons Plató, la justícia individual s'obtenia amb l'harmonia i equilibri de les tres parts:

1. Ànima racional: Es localitza al cap i es relaciona amb el pensament i el raonament (intel·ligència).
2. Ànima irascible: Situada al pit, és la seu de les passions i dels sentiments nobles, com ara l'honor o la còlera que experimenta un guerrer al camp de batalla. És la tendència a la valentia (emocions, violència, lluita per altres, cuidar-se, acció física) (honors).
3. Ànima concupiscible: Es troba al ventre, és la seu dels desigs i dels apetits corporals (l'impuls sexual), necessitats orgàniques (relacions sexuals, sortir, etc.).

L'Ètica del Bé

• Intel·lectualisme moral: Plató s'inspirava en Sòcrates: creia que els valors són universals i objectius. Plató pensava que el bé i la justícia existeixen per si mateixos i són iguals per a totes les persones arreu i a totes les èpoques. També era intel·lectualista moral (si algú es comporta malament és que no coneix el bé autèntic, és un ignorant, no perquè sigui un malvat). El problema és que no tothom està capacitat per arribar a contemplar la Idea del Bé: per arribar-hi has de realitzar l'ascensió dialèctica.
• Les virtuts i la justícia: Plató pensa que només les persones poden arribar a la idea del Bé si tenen una ànima racional. Plató pensava que a cada tipus d'ànima li correspon una virtut específica:

• Ànima racional: La persona serà excel·lent si conrea la intel·ligència, la veritat, el coneixement.
• Ànima irascible: La virtut que ha d'esforçar-se a desenvolupar és la valentia, l'honor, la fama.
• Ànima concupiscible: Ha d'intentar conrear la moderació i la temprança per tal que els desigs no acabin dominant-la.

(Ha d'haver-hi un equilibri entre les tres ànimes perquè hi hagi justícia).

El Mite del Demiürg

Explica l'origen de totes les coses que existeixen. Ell creia que el cosmos (univers) no sempre havia estat una realitat semblant a la que veiem ara. Plató creia que al principi només existia matèria caòtica i imperfecta. I si veiem un món múltiple, divers i ordenat actualment és perquè existeix al nostre voltant una mena de déu, artesà savi i bo (demiürg). Aquest va intentar materialitzar les idees modelant la matèria de què disposava. Tot i això, les coses al món no són perfectes. La narració intenta assemblar-se a les idees sense acabar-ho d'aconseguir (teoria de la participació), perquè són fetes d'una matèria dolenta i imperfecta.

El Mite del Carro Alat

El carro (ànima) només podrà avançar si l'auriga (raó, ànima racional) aconsegueix dominar i controlar els dos cavalls (un la passió i un altre els desigs) sense deixar que aquests es desboquin. Si l'auriga controla els cavalls, es podrà enlairar i contemplar les Idees. Si no, anirà al món sensible. L'auriga representa l'ànima racional, el cavall noble l'ànima irascible (blanc) i el cavall desobedient l'ànima concupiscible (negre).

La Política de Plató (La República)

Plató es va sentir decebut pel règim aristòcrata després de la derrota d'Atenes en la guerra del Peloponès (fi democràcia), en què van participar alguns dels seus familiars. El poble atenès es va rebel·lar, va restaurar la democràcia, però Plató també va pensar que aquest era un sistema equivocat i injust (la democràcia). Plató va arribar a la conclusió que perquè un sistema polític sigui just, cal que decideixi qui sap què és el més adient i bo per a tothom. El poder no ha d'estar en el poble, sinó en els savis (societat perfecta de Plató: governants de l'Estat: savis).

• La ciutat ideal: La proposta política de Plató està lligada a la teoria antropològica: una societat ben ordenada és aquella en què regna la justícia i on els governants pensen en el bé comú. És per això que només serà possible quan cada persona es dediqui a allò que fa més bé sense interferir en altres activitats. El model polític ideal dissenyat per Plató atorga a cada persona un lloc diferent en la societat segons el tipus d'ànima que té:

• Qui tingui una ànima racional: Són els únics que poden arribar al pensament o idea de bé (savis o filòsofs), per tant a la polis tindran el paper de governant. La seva forma de governar és l'aristocràcia (la més ideal per a Plató).
• Qui tingui una ànima irascible: La seva virtut és el valor i la valentia, per tant, a la polis el seu paper serà de guàrdia o soldat. La seva forma de governar és la timocràcia i oligarquia.
• Qui tingui una ànima concupiscible: S'ocupen de les qüestions materials. El seu paper en la polis és d'artesans, ramaders, etc. La seva forma de governar és la democràcia o la tirania (a Plató no li agrada la tirania).

El model polític de Plató pretenia dissenyar una societat ideal i perfecte per resoldre insuficiències i defectes d'altres estats. No és una societat que existeix, sinó una utopia (com s'hauria d'organitzar l'Estat perquè regnés la justícia). A més, controlava rigorosament els artistes per evitar que influïssin negativament en la societat veritable, i els homes i les dones tenien els mateixos drets de ser filòsofs o governants sempre que tinguin una ànima racional (a diferència del món antic d'abans).

Justícia en l'Individu i en la Societat

• Justícia individual: Equilibri adequat de les tres parts de l'ànima (racional controla a la resta).
• Justícia social: Equilibri harmònic entre els tres tipus de persones que componen l'Estat.