Planificació Lingüística: Reconeixement i Normalització de Llengües

Planificació Lingüística i Reconeixement de Llengües

Estats monolingües: Model de política on només hi ha una llengua oficial, que té consideració de llengua estatal. Rarament, aquesta és l'única llengua parlada per la població. Normalment hi ha altres llengües que pateixen minorització lingüística, que condueix a l'assimilació lingüística.

Estats plurilingües:

• Model centralitzat i uniforme: Diversitat de llengües però només una oficial. Exemple: França.
• Protecció de minories: Reconeixement d'una llengua oficial però les altres llengües parlades tenen certa protecció. A la UE hi ha estats que no reconeixen legalment cap dret a minories lingüístiques i apliquen diverses mesures de protecció.
• Regne Unit: Anglès (única llengua oficial), gal·lès (País de Gal·les, hi ha grups que reivindiquen l'ús del gal·lès, per això molts ajuntaments arriben a practicar un cert bilingüisme) i gaèlic (Escòcia, situació francament precària).
• Holanda: Llengua pròpia i oficial: neerlandès. A la regió de Frísia, el frisó (400.000 parlants). Les lleis holandeses reconeixen la seva existència i la possibilitat d'ensenyament en aquesta llengua en els primers cursos, però als superiors ja no és llengua vehicular.

Reconeixement Institucional de Diverses Llengües

Model Autonòmic (principi de cooficialitat): L'estat espanyol és un exemple típic d'aquesta situació lingüística. El castellà és llengua oficial de l'estat en tot el territori administratiu. Altres llengües comparteixen aquesta oficialitat a les comunitats autònomes, segons com ho estableixin els estatuts d'autonomia. Aquest procés de cooficialitat es basa en un règim de desigualtat jurídica que es manifesta en aspectes com:

• Quant al deure lingüístic dels ciutadans: Tots els ciutadans de l'estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà, però els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen regulat ni per la Constitució ni pels estatuts d'autonomia el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat.
• Quant a l'ús de llengües en òrgans centrals de l'estat i en relacions entre ciutadans i administracions centrals: Les llengües no castellanitzades són absents en els òrgans centrals de l'estat. Els ciutadans en llengua pròpia no castellana no tenen dret d'opció lingüística en relació amb els òrgans de l'administració central.
• Quant al reconeixement de les llengües catalana, basca i gallega en àmbits europeus: El fet que l'única llengua oficial de l'estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial d'altres llengües en l'àmbit europeu. En canvi, llengües amb molts menys parlants com el romanx són reconegudes a la UE perquè el seu estat, Suïssa, l'inclou en consells com a llengua nacional al costat del francès, l'alemany i l'italià.

Federalisme Lingüístic

Divisió de llengües estatals regida pel principi de territorialitat. Les llengües parlades en diverses zones configuren les llengües oficials de l'estat.

• Suïssa: Organitzada en 26 cantons. L'alemany és llengua oficial a 17, cooficial amb el francès a 3 i amb l'italià i el retic a 1. El francès és l'única llengua oficial a 4 i cooficial amb l'alemany i el retic a 1. El retic té consideració de llengua nacional però no se li reconeix caràcter d'oficial. L'italià és oficial a 1. Cada cantó té una llengua oficial. Els cantons plurilingües s'organitzen en comarques segons la llengua predominant.
• Bèlgica: El flamenc és l'única llengua oficial a la regió de Flandes i el francès és l'única llengua oficial a la regió de Valònia, mentre que a la capital, Brussel·les, el flamenc i el francès comparteixen oficialitat. A Brussel·les, l'administració utilitza una de les dues llengües i hi ha dos sistemes d'ensenyament i dues universitats que ofereixen ensenyament en les dues llengües. L'administració central funciona en les dues llengües i atén les peticions i les resol en la llengua del sol·licitant.

Bilingüisme Institucional

Funciona a partir del principi de personalitat. Els ciutadans s'expressen en una llengua o altra en totes les zones de l'estat. No hi ha límit territorial per a l'ús d'una llengua o altra. És la persona qui tria la llengua, no el territori. Exemples: Finlàndia (finès i suec), Irlanda (anglès i irlandès), Luxemburg (luxemburguès, alemany i francès).

Casos Especials de Planificació Lingüística

• El Polonès: Polònia, estat independent amb territori definit. Quan es consolida el procés de normalització polonesa, lingüística i cultural, la llengua esdevé el principal element aglutinador i unificador, ja que amb el fet de parlar la mateixa llengua s'identifiquen com a nació.
• El Quebec i el Francès: Quebec, exemple de com una llengua minoritària pot esdevenir l'única llengua oficial. Quebec és la província més gran del Canadà. Malgrat la presència de 400 milions d'anglòfons, s'aconsegueix que el francès sigui la llengua d'ensenyament, del lloc de treball i del comerç.
• L'Hebreu: Llengua que al segle III deixa de parlar-se i que queda com a llengua de religió. El 1880 fou revitalitzada i modernitzada per un jueu rus per intentar unir els jueus dispersos per tot el món. Les autoritats del mandat britànic reconegueren el 1922 l'hebreu com a llengua oficial dels jueus de Palestina. Aquest procés culmina amb la proclamació de l'estat d'Israel el 1948. Actualment, l'hebreu és la llengua de l'estat d'Israel i compta amb 7 milions de parlants.

Procés de Normalització Lingüística

Substitució lingüística: Quan els parlants d'una llengua l'abandonen per parlar la llengua de la comunitat autònoma.

Normalització Lingüística

Procés sociocultural a través del qual una llengua (L1) s'adapta a la regulació ortogràfica, lèxica i gramatical i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús fins aleshores reservats a una altra llengua (L2).

Normativització Lingüística

Una llengua minoritzada tracta de recuperar els seus usos formals sense perdre'n els informals.

Factors que afavoreixen la normalització d'una llengua:

• Voluntat política dels governants, que han de fer oficial la llengua minoritzada, fomentar-ne l'ús i usar-la ells també.
• Redreçament social: Actitud lingüística dels parlants, és a dir, cal que els parlants no es deixin vèncer per l'autoodi.
• Integració dels immigrants: Una bona manera d'integrar-se dins la societat és aprenent la llengua.

Aspectes a considerar en el procés de normalització d'una llengua:

• Normativització (=codificació, tasca de Pompeu Fabra): Procés d'elaboració de normes lingüístiques explícites. Fa referència a la fixació d'una norma lingüística que permet la construcció d'una variant estàndard que faci la llengua apta per a usos formals i públics. La normativització és un pas previ a la recuperació de la llengua en tots els àmbits d'ús.
• Estandardització: Promoció d'una varietat de la llengua per tota una comunitat lingüística com a norma supradialectal.
• Planificació lingüística: Consisteix en la determinació d'accions de govern encaminades a l'elaboració conscient i racional de plans d'intervenció sobre fets lingüístics.
• Política lingüística: Basada en la construcció d'un marc legal de l'idioma. La normalització és conseqüència de la política lingüística.

Llengües Minoritàries i Minoritzades

Minorització lingüística: Situació d'una comunitat lingüística que s'ha vist forçada a esdevenir unilateralment bilingüe per motius històrics, sociològics i per necessitat.

Interferència lingüística: L'estructura d'una llengua dominada es veu envaïda per vocabulari, fonètica, morfologia i sintaxi d'una llengua dominant.

Interposició lingüística: Les relacions entre una comunitat lingüística minoritzada i la resta de la humanitat es fan en l'idioma dominant.