La plaça del Diamant: Context, Autora i Narrativa Catalana de Postguerra

Context Històric i Cultural de La plaça del Diamant

L’obra de Mercè Rodoreda ha de ser explicada des d’un context històric i cultural català, però amb perspectiva europea. Rodoreda va viure en la pròpia pell la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, Mercè s’hi sent implicada i en la seva obra s’observen coincidències amb autors europeus de postguerra, sobretot amb existencialistes com Sartre i Camus. Les primeres obres, que tenen un context literari català, responen a la novel·la psicològica, un corrent de la literatura catalana que es va desenvolupar de forma paral·lela a Europa.

A partir de l’exili, la perspectiva de l’autora va canviar i es va fer difícil inserir-la en un corrent literari concret i, sobretot, contextualitzada en la literatura catalana. La plaça del Diamant no va aconseguir guanyar el Premi Sant Jordi de l’any 1960 perquè no encaixava en el concepte de novel·la que es tenia a l’època. A la postguerra, el món cultural català buscava novel·les psicològiques interessades tant en les relacions personals com en la vessant social.

Allunyada de Catalunya, Mercè Rodoreda vivia dins de l’àmbit cultural de llengua francesa i la seva obra es va desenvolupar al ritme de les seves obsessions personals, però també al de les seves lectures, i en conseqüència, a les preocupacions dels intel·lectuals i escriptors europeus del primer terç del segle XX.

A pesar del seu allunyament, Mercè Rodoreda va mantenir un contacte permanent amb la cultura catalana. Des de clàssics com Bernat Metge fins a autors més actuals com Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner; però l’escriptor que més la va atraure i amb qui més va connectar, fou Llorenç Villalonga.

La plaça del Diamant en la Trajectòria de Rodoreda

La producció narrativa de Mercè Rodoreda es pot dividir en tres etapes:

• Durant els anys d’aprenentatge, va escriure diverses obres, però no les va reconèixer com a pròpies. Únicament, Aloma, originalment de l’any 1938, és producte d’una reescriptura que va dur a terme la mateixa autora per a l’edició de 1969. En aquesta primera etapa ja s’hi veuen elements característics de la novel·la psicològica que Mercè Rodoreda volia fer. En aquesta etapa copiava el que feien els escriptors del Grup de Sabadell.
• Amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958) s’inicia l’etapa de maduresa. Aquest recull de contes és important pel ventall de tècniques narratives que va emprar i que després aplicaria en la seva producció posterior. La plaça del Diamant (1962) és la primera novel·la que va publicar i editar en aquesta etapa. Està considerada una de les novel·les fonamentals de la postguerra. Representa la maduresa, és considerada una obra mestra de la nostra literatura on es narra la vida personal i l’evolució psicològica de la protagonista, Natàlia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament als fets històrics del moment: República, Guerra Civil i postguerra. En El carrer de les Camèlies (1966) el protagonisme també recau en un personatge femení, una dona marginada que madura a través de diverses experiències amoroses.

Les obres que escriu en aquesta etapa s’inclouen en la narrativa psicològica, caracteritzada per:

• El protagonista femení busca la identitat pròpia.
• El pas del temps és un element important.
• S’empra el monòleg autobiogràfic.
• És característic l’ús dels símbols que adquireixen un gran significat.

• Per últim, en l’etapa de la vellesa, va escriure Mirall trencat, obra que narra la història tràgica d’una família i aborda tres temes existencials: la infantesa, la vellesa i la mort.

Característiques de la Narrativa del Context

Es tracta d’una literatura que es va crear en la clandestinitat o bé a l’exili, com és el cas de Mercè Rodoreda; a més, l’existència de la censura no va permetre la publicació de determinades obres.

En la dècada dels 50 va aparèixer la novel·la més complexa i colpidora d’aquest període: Incerta glòria de Joan Sales, que va patir la censura; hi es narra l’experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L’obra va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell.

Durant els anys 60 i 70, la dictadura, ja consolidada, va deixar una certa permissivitat, tot i que l’ambient era contrari a la normalització lingüística. En aquest període van aparèixer els grans narradors amb obres de denúncia social.

Cal destacar, d’una banda, obres de temàtica costumista i rural, com L’ambició d’Aleix d'Enric Valor. D'altra banda, de temàtica fantàstica i ciència-ficció, com les de Manuel de Pedrolo. També des de l’exili, Pere Calders.

Aquesta literatura es caracteritza perquè estava escrita a partir de l’experiència immediata, incloïa el tema de l’enyorament, incorporava el sentiment de frustració i la fatalitat del destí. Es denunciava la guerra i les seves conseqüències, i, a més, s'utilitzaven mites i simbologies per explicar la realitat social i evitar la censura.

Altres Autors Destacats en el Context

A principis del segle XX, gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, va néixer una nova manera d'entendre la novel·la: la novel·la psicològica, amb característiques principals com la subjectivització, la introspecció en el món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior.

Novel·listes com Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Miquel Llor i Carles Soldevila van enriquir la tècnica de l’anàlisi psicològica.

Llorenç Villalonga destaca amb Bearn o la Sala de les nines, que és un testimoni de la decadència de l'aristocràcia rural mallorquina. En aquesta obra, l'autor es va centrar en una construcció acuradíssima i en una aprofundida realització dels personatges; s'endinsava en els mínims motius de la vida quotidiana i es va centrar en l'estudi psicològic a tota ultrança. Cal que els personatges visquin i s'expliquin per ells sols. Els personatges de Villalonga no són dramàtics, sinó tràgics.

De Carles Soldevila destaquen Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933), en les quals va presentar com a protagonista la dona jove i moderna que va aparèixer en aquells anys. En Fanny, la seva novel·la de més èxit, es va centrar en els pensaments, les sensacions i els dubtes d’una xicota davant d’una relació sexual. Amb aquesta obra, Soldevila va introduir en la novel·la catalana la tècnica del monòleg interior.

Models i Corrents Literaris Relacionats

L'any 1962, La plaça del Diamant va suscitar entre la crítica diferents opinions sobre l’adscripció de l’obra a un corrent o un altre.

La recreació literària d'un temps històric. És una narració dels grans esdeveniments col·lectius a través d'uns ulls femenins. Joan Fuster va escriure que el llibre tenia el valor d’un testimoni més agut i commovedor que la majoria dels que havien donat combatents, polítics i estrangers de molta anomenada.

Un altre model amb què es relaciona La plaça del Diamant és l’existencialisme, tot i que no es tracta d’una novel·la pròpia d’aquest pensament. S’hi poden observar elements característics d’aquest corrent. D’aquesta manera, Colometa es lliga amb una premissa de l’existencialisme: l’estranyesa de l’home davant d’un món en el qual es troba obligat a viure, llençat gairebé, sense haver-ho demanat, amb l’angoixa que se’n segueix, una angoixa permanentment ressentida per Colometa.

Es tracta d'una novel·la d’anàlisi psicològica, ja que realitza una exploració del món psíquic a través del monòleg autobiogràfic dels personatges i, especialment, la protagonista, Natàlia, en oposició a la novel·la realista. Es tracta d’una visió subjectiva enfront de la visió objectiva de la novel·la realista.

Evolució de la Narrativa Post-Rodoreda

Els novel·listes de la dècada dels 70 són gent nascuda a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60. En la dècada dels 70 van entrar en crisi models novel·lístics com el realisme històric. Es va imposar una renovació de la narrativa, l’anomenada “novel·la del canvi”, caracteritzada per la manipulació dels codis textuals i per la utilització de temes transgressors, com ara la crítica política i l’exigència de llibertat, la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors tradicionals i el desig de modernitat i universalitat.

La dècada dels 80 va comportar una gran evolució per dos factors: d’una banda, la nostra societat havia adoptat determinats models de producció i consum de fenòmens culturals i, d’altra banda, la literatura va començar a gaudir de suport institucional, com a conseqüència de l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l’accés de la llengua catalana al sistema educatiu. Entre altres factors, els autors es van anar coneixent i es van influir mútuament; es van diversificar els gèneres narratius: novel·la històrica, novel·la negra i policíaca, novel·la eròtica, etc.

També trobem una novel·lística plena de connotacions simbòliques i al·legòriques.

Presència d'Autores en el Context de l'Obra

• Maria Ibars i Ibars (Dénia, 1892-València, 1965), amb poemes com Un mar de paraules, i narrativa com Flor de nisperer o L'últim serf. Va ser una mestra i escriptora valenciana, va escriure poemes i narracions en castellà i valencià. En la dècada de 1930 va estar relacionada amb Lo Rat Penat i va participar en activitats d'aquesta institució.
• Matilde Llòria (Almansa, 1912-València, 2002), amb poemes com Altíssim negre, i narrativa com Espill d'un temps. Es va introduir ràpidament en els cercles literaris gallecs, tot aprenent-ne la llengua. Aquest aprenentatge va fer que l'autora s'encuriosís també pel català com a llengua literària. Així, a partir dels anys 50, va iniciar una carrera literària, no sols en castellà, sinó també en gallec i en català.
• Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925-2011), amb poemes com Altra veu (1952) i Ratlles a l'aire (1956), i narrativa com Cançó oblidada. Va tenir una formació autodidàctica, com va ser el cas d'un gran nombre d'escriptors de la seva generació; a més a més, va començar a relacionar-se amb els grups literaris de la ciutat de València.
• M. Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), una escriptora important de l'època, que va néixer a Barcelona, i va escriure novel·les com ara Quim/Quima i molts gèneres, com ara assaig, teatre, còmics, literatura infantil, entre altres.