La plaça del Diamant: símbols i significat dels coloms, l'embut i les flors

19.- Els símbols

M. Rodoreda, influenciada pels estudis de Freud de l’època moderna, crea en La plaça del
Diamant un univers de ficció poblat de símbols. N’hi apareixen molts, alguns amb una interpretació plena d’ambigüitats. Cal recordar que els símbols diuen allò que la narradora no explica directament. D’entre tots, convé destacar-ne un que actua com autèntic leitmotiv de la novel·la:

Els coloms

(Són ésser engabiats i presoners, com Colometa). Carme Arnau considera que « l’evolució i els canvis que experimenten aquests ocells són un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista». Convé destacar que el personatge principal es diu Colometa mentre viu amb Quimet; uns coloms causants de neguit i de feina, que són el símbol de la vida amb el primer marit. Cal remarcar el paral·lelisme entre els coloms i els grans conflictes socials i històrics ja que els coloms apareixen en la novel·la quan s’inicien els esdeveniments citats. Simbolitzen també la submissió de Natàlia a Quimet. Per això l’acte d’acabar amb els coloms és un acte de rebel·lió contra una vida angoixant. Natàlia acaba amb els coloms a poc a poc, sacsejant els ous. Curiosament la desaparició de l’últim colom coincideix amb la mort de Quimet.

  Els coloms li resten espai de manera progressiva: primer el terrat, després el pis.

   En canvi, en els últims capítols, la senyora Natàlia recorda el passat i l’embelleix i el reviu com un somni. (La senyora dels Coloms) Ara es passa a la mitificació dels coloms. Antoní, el segon marit, és l’adroguer de les veces, És qui alimenta els coloms des dels primers capítols i després jugarà un paper fonamental en la vida de Colometa i els seus fills.

   També a l’església la protagonista s’imagina volant com un colom. (Els elements alats: ocells, àngels acostumen a representar el desig d’alliberament.

   L’embut, amb la seua forma que s’estreny cada vegada més, simbolitza l’existència de Colometa, que esdevé més i més anguniosa. L’embut és un símbol de mort i aflicció, és l’instrument triat per Natàlia per matar els seus fills. La relació colom-embut es veu clarament ja que quan Natàlia sacsejava els ous es veu com quan pensa d’acabar amb els seus fills. S’evidencia el paral·lelisme entre coloms i fills.

   Els coloms van units a l’embut des del començament: «Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Quimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom»

I tots dos, el colom (símbol de vida-opressió) i l’embut (símbol de mort i angoixa) s’inclouen a l’últim capítol.

    «En Mateu... A la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornasol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern»

19.1.- Símbols dinàmics

La primera i la segona etapa vital pertanyen al món de la consciència, en canvi l’última pertany a l’inconscient, amb predomini del món oníric.

   En la vida conscient apareixen els elements de la quotidianitat que no són necessaris quan domina l’inconscient.

   Durant la vida amb maldecaps petits trobem dos símbols dinàmics que encaixen amb la quotidianitat. Els dos tenen un significat semblant: designen la infantesa lligada al somni i a la felicitat i s’oposen a l’edat adulta. Aquest símbols són:

-

Les flors

«Els nens eren dues flors», (pàg. 101)

-

Les nines:

«La Rita, un cop vestida, semblava una nina» (pàg. 218), «Moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen a coll» (pàg. 82. Són les nines de la casa dels hules)Després de morts Quimet i Cintet, aquest aparador esdevé boirós: «A la botiga dels hules em vaig aturar a fer veure que mirava, perquè si vull dir la veritat he de dir que no veia res: només taques de colors, ombres de nina...» (pàg. 179)

   A Aloma, el jardí era un símbol de la infància mentre que a La plaça no hi ha cap referència concreta a la infantesa de la protagonista i, per aquest motiu, el jardí desapareix de les vides de les Heróïnes rodoredianes.

En canvi, la relació flor-joventut s’explicita en diverses ocasions: «Les flors, deia, per a les noietes».

Colometa, tota vestida de blanc com a símbol de puresa, apareix al primer capítol amb la cinta dels enagos que l’estreny a la cintura és precisament el filferro que aguanta les flors:

«L’entarimat ...Estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet» (pàg. 20)

«I la meva mare morta i jo aturada com una bleda i la cinta de goma a la cintura estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d’esparreguera amb un filferro»  (pàg. 22)

   Íntimament unit a la flor, hi ha altres elements neutralitzadors que alliberen l’angoixa de Colometa. Són els jardins i els parcs per on passeja la senyora Natàlia.

-
El cargol de mar que Natàlia escolta amb atenció simbolitza la remor del món, l’harmonia i l’estabilitat.

19.2.- Símbols estàtics

   Freud diu que no hi ha cap repetició que siga casual. Curiosament els símbols apareixen repetits en moltes ocasions. En destaquem alguns:

-
Els llaços que la mare de Quimet col·loca per tota casa tenen una funció purament decorativa. És una dona que viu a casa sola i que no s’entén amb el fill.

 En una mateixa pàgina apareixen dues referències: «Tenia la casa plena de llaços» «I em va preguntar si m’agradava vendre dolços i li vaig dir que molt, sí senyora, sobretot arrissar les puntes del cordill amb un refilet de tisores ...» (pàg. 33)

-
El quadre de llagostes segons l’anàlisi de Freud a un quadre de Rafael, Santa Anna i el Nen, simbolitza el sexe que mata la dona. Els símbols de la mort són el color roig de sang i l’herba cremada mentre que la cua que mata és el símbol del sexe masculí. El quadre produeix en els nens un doble efecte d’atracció i de por.

-
La fusta i que l’ofici de Quimet siga fuster és un detall carregat de significació. En grec, hyle, nom de la fusta, fa referència també al principi substancial de la primera matèria del món. Per aquest motiu el gran arquitecte del món és un fuster i Crist és fill de fuster.

 «Perquè per alguna cosa era ebenista i que ell era com si fos Sant Josep i que jo era com si fos la Mare de Déu» (pàg. 28)

- Les balances gravades a la paret de l’escala que puja al pis del carreró de Montseny no s’aparten en cap moment de la vida de Colometa i representen l’equilibri necessari. Per això la dona sempre les toca en pujar al pis.

«Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè» (pàg. 137)

- Ganivet i crit:

El ganivet i el crit són un mitjà d’alliberar-se del passat i que permet un pacte amb el present. Escriu el nom per tancar amb l’antiga vida. El crit és l’expressió de tot el que durant molt de temps ha silenciat, la catarsi. Després la dona podrà mirar el segon marit amb uns ulls nous i tenir-hi un primer gest d’afecte: la introducció del dit al melic. Aquesta evolució permet una possible felicitat ja que l’última paraula de la novel·la és «Contents».

   El ganivet també permet el pas d’una forma passiva a l’activa: acabar amb el passat. És un acte voluntari gràcies a la pròpia maduració aconseguida després de penalitats de tot tipus.

« i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa ben ratllat endintre» (pàg. 249)

21.- Elements bíblics

- La dona de Lot: l’adroguer la crida i es gira

- Apocalipsi: quadre de les llagostes

- Adam i Eva al sermó de casament

- Quimet és ebenista com Sant Josep