Pitàgores i Heràclit: Dualisme, Números i el Flux de l'Univers Presocràtic

Pitàgores: Filosofia, Ànima i Misticisme Numèric

Pitàgores (580-524 a.C.), més que un filòsof, va ser el líder d'un grup religiós, els Pitagòrics, el precepte més important dels quals era la creença en la transmigració de les ànimes. Consideraven l'ànima una part immaterial unida al cos, la part més important de l'ésser humà, capaç de viure fora del cos i immortal, però presonera del cos. Així, Pitàgores tenia una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos (matèria) i ànima (immaterial).

Aquesta idea influiria notablement en el pensament de Plató. Però el pensament dels Pitagòrics anava molt més enllà de la seva teoria de l'ànima. Consideraven que el número 1 era l'origen de l'univers i que, en respirar, creava les tres dimensions i l'extensió de la matèria. Consideraven que el número 10 era la perfecció. Però, davant el problema de trobar que només hi havia 9 cossos celestials i no 10, com hauria de ser, es van inventar un desè planeta (l'Antiterra) per mantenir la coherència del seu argument.

Per entendre encara millor aquesta metodologia anticientífica, cal destacar que els pitagòrics van amagar a la resta de filòsofs l'existència dels números irracionals, els quals podien contradir la seva visió matemàtica i racional de l'univers. És a dir, quan alguna de les seves descobertes contradeia el seu pensament, en lloc de replantejar-lo (seguint el mètode científic), intentaven, per tots els mitjans, amagar-la.

En definitiva, el pensament pitagòric és important no tant pel seu contingut intrínsec, sinó per la rellevant influència històrica que tindria en el pensament de Plató i en la Nova Ciència a partir del segle XVI.

Heràclit: El Flux Constant i la Lluita de Contraris

Heràclit (540-470 a.C.) considerava que l'univers estava regit per l'enfrontament de contraris, un fet que determinava que aquest món fos totalment dinàmic. Tan dinàmic era aquest món que el seu futur resultava totalment imprevisible, ja que els éssers canviaven constantment, deixant de ser allò que eren, sense seguir cap ordre establert. Aquest pensament s'expressa en la famosa sentència: «Mai no et podràs banyar dues vegades al mateix riu».

Aquest dinamisme extrem tenia com a conseqüència important la impossibilitat del coneixement per dues raons:

1. Tot procés de coneixement necessita un període de temps, i durant aquest temps l'objecte canvia, deixant de ser allò que era.
2. Durant aquest període de temps, el subjecte també canvia, passant a ser un altre ésser.

Dins d'aquest dinamisme, expressat en la lluita de contraris, es pot trobar la influència del pensament d'Anaximandre. Com aquest, Heràclit també afirmava l'existència d'un element encarregat de possibilitar aquesta lluita de contraris: el Logos, similar a la Justícia Còsmica de la qual parlava Anaximandre.

Afirmava l'existència d'un Arkhé que, naturalment, havia de ser un element dinàmic, i el va trobar en el Foc. Així doncs, per a Heràclit, la substància material origen de l'univers dinàmic era el foc. Heràclit seria un dels autors presocràtics més importants, ja que influiria notablement en Plató i seria un dels elements clau d'una polèmica sobre el moviment o el canvi, juntament amb Parmènides. Aquesta polèmica centraria el pensament filosòfic durant prop de 150 anys i no seria solucionada definitivament fins a l'obra d'Aristòtil.