Pintures un quadre amb una dona espantada van gogh

La casa Tassel fou la primera obra del moviment arquitectònic dins del Modernisme, en concret, està dins l’Art Nouveau. Aquesta va ser feta per Víctor Horta entre el 1892 i el 1893. Aquesta casa li va ser encarregada per un company seu professor Emile Tassel molt relacionat també amb l'empresa Solvay i avui té la funció de Museu.

L’arquitecte belga fou un dels màxims exponents de l’Art Nouveau. Molt aviat va cercar un nova manera d’expressar l’arquitectura, d’acord amb la seva època. La primera obra important que se li encarregà fou la Casa Tassel de Brussel·les, on ja apareixen els elements característics que desenvoluparà més envant, com foren les estructures de ferro colat, la planta lliure i una gran atenció als elements ornamentals. Horta vigilava la decoració interior dels seus edificis, fins i tot dissenyava ell els mobles. 

El Modernisme és un moviment arquitectònic i decoratiu, el qual després tendrà influència a la restes de les arts, les quals neixen a Europa a finals del segles XIX. Aquest corrent va rebre diferents noms segons els diferents països on es va realitzar. Entre 1892 i 1894 neix a Brussel·les, un moviment europeu per a la renovació de les arts aplicades, que després es cridaria Art Nouveau, Neu Kunst, Style Liberty, Jugendstil o Modernisme.La Casa Tassel és considerada com la primera obra d'aquest moviment en arquitectura. Revolucionària tant en l'aspecte artístic com en el tècnic, és un dels monuments clàssics de la història de l'arquitectura.L'obra suposa una revisió global de l'organització espacial i un diàleg continu entre la flexibilitat del ferro i la duresa de la pedra. Per primera vegada en un habitatge, s'exploren les possibilitats del ferro com a material constructiu i ornamental. Però l'estil i els motius decoratius no es desenvolupen partint de la nova construcció en ferro colat, sinó que és aquesta la que s'adapta a el nou llenguatge formal que procedeix d'altres fonts i el perllonga espacialment. L'ús del ferro com a mitjà estructural i expressiu, es va inspirar en les obres d'enginyeria d'Eiffel. 

A l’interior del primer nivell reflecteix en el seu vestíbul els aspectes del Modernisme com l’ocupació de diferents materials que podien ser la fusta, el ferro, la ceràmica. 

S'utilitza el ferro amb funció tant sustentant com decorativa amb columnes molt estilitzades de fi fust que suporten l'estructura de l'edifici i s'obren a la part superior imitant la natura. Es considera tot important tan escales, baranes, manetes de les portes, rajoles de terra amb predomini de les formes sinuoses. Va ser el propi Horta qui disseny el mobiliari. A més una gran importància tant el color com la llum, marrons de l'escala, el color de la paret, el color de les rajoles, que reaccionen de manera diferent davant la il·luminació natural o artificial de les tulipes també dissenyades. En quant a l’exterior,  la façana presenta tres cossos: el primer finestres separades per petites columnes de pedra; el segon alts balcons entre forjats de ferro i protegides per una barana de ferro i l'últim nivell és una terrassa que segueix el pla de la paret i també amb barana. Aquesta disposició resulta estreta però sinuosa amb entrants i sobretot el sortint central. A més compta amb les bow-window de formes corbes i les innovadora combinació de pedra, vidre i el ferro vist com element de suport i decoratiu. 

Víctor Horta es va inspirar a la Torre Eiffel per l'ús del ferro i en les teories i il·lustracions de Viollet-le-Duc.  

A més, Horta també va agafar de les influències de Viollet-le-Duc, arquitecte autodidacta que mai va aconseguir el títol acadèmic per exercir la seva professió, però que va influir enormement en la seva època i en moviments posteriors, sobretot en el Modernisme.

Identificació de la obra (fitxa tècnica). Breu

Artista: Jules Chéret (French, París) 1892 - Litografía (Poster) 

Context històric-social.

inici de la industrialització, invent de la litografia en el 1798, en els cartells predominaven les lletres amb una il·lustració poc important i realista.

Autor, obra i estil personal. 

Jules Chéret, 1858 primer disseny litogràfic en color, predominava la imatge sobre el text, la figura principal era una dona que promocionava el producte o esdeveniment i el text estava fortament vinculat a la imatge, on fins i tot a vegades la il·lustració tapava part de les paraules.

Tema

Anunciament del teatre òptic

Tema, significat de la obra i repercussió en el seu moment

Introducció del cartell visual, origen del cartell modern publicitari, gran impacte i popularització.

Descripció 

Tres colors dominants: el groc, el blau i el vermell; la dona està al centre vestida de groc (centre d’atenció) acompanyada d’un joglar, instruments i lletres amb diferents fonts escrita amb tres colors, el blau, el vermell i el blanc per donar coherència.

Estil I les seues CARACTERÍSTIQUES

Precursor Modernisme: ús d’imatges femenines, tendencia a l’estilització, fusió de la vida quotidiana i l’art, línia corba i asimetria, inspiració a altres cultures.

Antecedents: Pintura japonesa, colors plans, ús de l’asimetria. 

Influències posteriors:  pare del cartell modern, influencia per la història del cartellisme fins al dia d’avui. 

Conclusións

Poster innovador, inspirat en les pintures japoneses i l’ukiyo-e, pare del cartell publicitari modern.

Aquest cartell publicitava el praxiniscopi, un dels diversos antecedents del cinema, com l'espectacle d'ombres, la llanterna màgica, el taumàtrop, el zoòtrop... Aquest era una joguina creada el 1877 per en Charles-Émile Reynaud, composta per uns dibuixos continus i uns miralls que giren i donen la sensació de moviment.

‘’BALZAC’’- RODIN

Rodin va néixer el 1840 a la ciutat de París, a una família humil, als 13 anys va iniciar la seva formació com a artista quan va entrar a estudiar dibuix i modelatge a una escola de París. L'escultor més famós de França, Auguste Rodin va ser contemporani de l'Impressionisme i és considerat «el pare de l'escultura moderna». Va crear un nou concepte escultòric pel que fa al monument i l'escultura pública. Va ser criticat en la seva època per la «inacabat» de moltes de les seves obres, però aquest modelatge espontani i expressiu serà, com sabem, el futur. De formació neoclàssica, Rodin va veure d'artistes com Donatello o Miquel Àngel però tenia un esperit experimentador i audaç, en el qual destaca una radical innovació .

La seva obra abasta tota la gamma de possibilitats plàstiques, de l'espontani al patetisme heroic. Per a ell, el caos podía ser una eina eficaç per plasmar les seves intencions. També va estar vinculat a l'impressionisme, tant per amistats com per l'ús de la llum en les seves obres. El que va quedar clar és que per l'escultor, un artista no havia de ser un esclau de el model.
En el seu estudi-taller cridava l'atenció veure a models nus sense posar i a Rodin observant-los en la seva llibertat de moviments i plasmant-los en la seva totalitat. Potser per això la seva obra sigui tan poc rígida, tan viva i plena de matisos. Rodin treballava en guix per criticar aquest elitista circuit de l'art i al seu única escultura oficial: en marbre (blanc igual que el guix, però molt més costós). La seva escultura era rebel, jove, innovadora, irreverent ... 

En aquest cas el representa a una mida gegant, i amb un aspecte com esbossat, amb la idea que provoqui suggeriments i sensacions en l'espectador. I sobretot crida l'atenció l'aparent violència que irradia l'escultura. L'obra es la van encarregar a l'any 1892 per a la Societat d'Homes de Lletres, i es va acordar que el bronze estés conclòs dos anys després per ser instal·lat al centre de parisenc Palais Royal. El principal problema amb què va comptar Rodin per realitzar-lo, és que ell sempre es va basar per les seves grans obres a la natura, és a dir, en models vius, i en canvi Honoré Balzac aleshores porta trenta anys mort, i els records i testimonis de la seva aparença amb què comptava no li satisfeien en absolut. Així que va decidir viatjar a Tours per trobar un model i investigar sobre la seva vida. Després d'un temps, l'únic que va treure en clar és que Balzac ja madur era una persona més aviat grossa, rabassut i de no molt bon aspecte. I per contra, l'encàrrec que ell havia rebut era fer una escultura grandiloqüent de tres metres d'altura que dominés un ampli espai al voltant seu.Inspirat en una fotografia de l'pioner Nedar que s'acabava de publicar, va decidir que havia de realitzar set models diferents i tots ells nus. Uns models que quan van ser vists en el seu taller, tot aquell que els va contemplar es va quedar sorprès per la seva gran densitat plàstica i la total absència de retòrica sentimental. No obstant això, Rodin no creia que fossin de el gust dels encargantes, tant és així que va arribar 1894 i ni tan sols els havia ensenyat aquests models, i a la fi la Societat d'Homes de Lletres va acabar encarregant l'escultura a un altre artista.Però Rodin, tot i així va seguir treballant en la seva obra. I el que va fer va ser "vestir-la". Va realitzar modelats de plecs sobre aquests cossos nus per simular la famosa bata amb la qual anava abillat Balzac. I també va treballar molt en el rostre de la representat, que més que un retrat semblava la materialització d'una idea. D'aquesta manera, el 1898 el tenia acabat. 

El va exposar aquest any en el seu model de guix al Saló artístic d'aquest any i les crítiques van ser demolidores. Unes crítiques que van durar diversos anys, però ell sempre ho va defensar, de fet en 1908 va escriure un text en el qual deia que el seu Balzac es el resum de tota la seva obra artística i el pivot de la seva estètica personal. I la veritat és que potser tot el seu treball sobre Balzac sigui el més modern de la seva amplíssima col·lecció d'escultures.

El retrat de Pere Tanguy pintat per Van Gogh en 1887, pertany a una època en el pintor canvia el seu estil impressionista cap a l'estil propi. Pere Tanguy, propietari d'una petita botiga de pintures a la qual acudien els nous pintors, , Van Gogh ho situa frontalment, com una gran Buda (com un gran savi japonès) que traspua tendresa malgrat tensió pictòrica del quadre.

Les estampes i objectes del Japó, s'havien establert com una moda exòtica des de mitjan Segle XIX, i ja les podem trobar en quadres de Manet (retrat de Zola), sent inspiració per als paisatges impressionistes i molt importants per a la nova generació postimpressionista.

En concret a Van Gogh li van ensenyar a mirar i plasmar la naturalesa d'una nova manera, utilitzant-la com una forma de transmissió dels estats d'ànim .

junts a això, la pintura ens mostra una nova manera de treballar que es convertirà en veritable signatura del pintor.

D'una banda les pinzellades, en forma de coma, molt carregades de pintura, que li donarà al llenç relleu i tensió, una veritable manera de transmetre les sensacions d'una forma gairebé tàctil.

A més, les visibles pinzellades, creen moviments en el quadre, orientant-se en moviments de dalt a baix (com en la jaqueta) o de dreta a esquerra en els pantalons. Aconsegueix així una forta mobilitat sense recórrer al moviment de les figures, alguna cosa que continuarà evolucionant fins a les famoses espirals (Nit Estrellada, Autoretrat)

D'altra banda, l'ús del color ha evolucionat des de l'impressionisme. Continua (com ells) utilitzant els colors sense mescla en la paleta, sinó en el propi llenç, fent que la retina de l'espectador els una.

Però va un pas més enllà, i en comptes d'utilitzar les tonalitats naturals utilitza colors summament intensos (molt saturats), combinant d'una forma arriscada els colors complementaris (verd-vermell; groc-violeta i blau) que generen tensió (perquè l'ull no els pot percebre alhora) i càrrega d'energia la imatge, en principi plàcida.

En conclusió, aquesta obra de Van Gogh és una obra postimpressionista que per la tècnica que empra i l'ús del color interpretant la realitat des dels sentiments, influirà en alguns moviments d'avantguarda com el fauvisme i més tard en l'expressionisme Presenta clares influències de les estampes japoneses i per això es pot relacionar relacionar amb el retrat de Zola de Manet. Actualment està situat al museu Rodín a París.

La muntanya Sainte-Victoire va ser un dels temes que va utilitzar Paül Cezanne. Pintant aquesta muntanya en diferents quadres va desarrollar el seu estil i el gust per la mescla de colors en les pinzellades, que caracteritza les seves obres iniciadores del expressionisme i Cubisme.

Aquest conjunt de quadres va tenir una importància no domes cap a els paisatges sinó que per el procés de l'art modern

Al 1880, Cezanne es va instal·lar a Provenza i a arrel del descontentament cap a l’impressionisme va seguir el seu propi camí, trobant així la inspiració en el paisatge. Desde una finca del seu cunyat, va poder pintar desde diferents posicions la muntanya

de Sainte-Victoire. La diversitat de plans es clau per entendre l’evolució de l'estil del autor.

En les primeres vistes de la muntanya, dona importància a la línia i al dibuix, destacant l'arbre en primer pla. En canvi, en les darreres obres, pràcticament desapareix la línia i domes podem veure taques de color que series les pinzellades més sueltes predominant així el color sobre el dibuix. Una de les raons per la que aquest autor va ser tan reconegut es perquè va ser capaç de plasmar el seu gest, sentiments i emocions en la tela.

L’art de Cezanne seu les bases de les avantguardes a principis del Segle XIX, com ell mateix va dir “cubista antes del Cubisme”. Se considera cubista per què observa el paisatge i ho divideix en zones a partir de cubs grans i petits que ell obtenia de la realitat.

En conclusió, aquest autor postimpressionista i cubista ens mostra el seu procés mitjançant les pintures dedicades al paisatge de la muntanya Sainte-Victoire, on pasa de una prioritat al dibuix a predominar la taca.