La pintura Barroca espanyola i el seu context

Les característiques generals de la pintura Barroca espanyola

El Barroc és el període de l'art comprès entre els anys 1600 i 1780. Nascut a Roma a partir de les formes del 'Cinquecento' renaixentista, després es va diversificar en diversos estils paral·lels, conforme el que anava adoptant i adaptant a la seva pròpia idiosincràsia cada país europeu. Un dels trets essencials d'aquest ampli període artístic és que durant el seu apogeu les arts plàstiques van aconseguir una integració total: l'arquitectura és monumental, servint de marc teatral ideal a les apoteòsiques pintures i a les dramàtiques escultures de marbre blanc que decoraven els seus exteriors i interiors, arribant a ser excessiva la decoració.

En síntesi, el Barroc és l'estil de la grandiloqüència i l'exageració. El Barroc va ser l'expressió propagandística de l'absolutisme monàrquic i de l'Església de la Contrareforma, que el van utilitzar com a manifestació de la seva grandesa, mostrant mitjançant l'art que en ells hi ha la 'Veritat' i el 'Poder'. A Espanya el Barroc coincideix amb el període cultural que s'ha anomenat el Segle d'Or. És un període de màxim desenvolupament de les lletres i les arts, que contrasta amb la profunda i complexa crisi política, social i econòmica que es viu a Espanya, el que gairebé anul·la els encàrrecs de la burgesia i de l'aristocràcia, que es conforma amb les grans decoracions barroques de pintura. Per tant és l'església el principal client i les idees de la contrareforma les que en l'escultura es van a manifestar. En la pintura barroca espanyola és fonamental la influència de la pintura italiana, principalment del tenebrisme de Caravaggio, que va estar present en gran part dels pintors espanyols, com Ribera i Velázquez.

Una de les característiques principals de la pintura espanyola barroca és el seu gran naturalisme, el seu realisme, el desig de mostrar el més fidelment possible la realitat. També destaca la senzillesa i equilibri en les composicions i les formes, no hi ha moviment violent ni impetuós com passa en les obres italianes, preferint organitzar el tema en el quadre a partir de línies diagonals i escorços. D'altra banda, el dibuix cedeix a la utilització més natural del color. També hi ha una major preocupació de l'artista per la profunditat, culminant amb el ple domini de la perspectiva aèria. Pel que fa a la llum, es concep com un element que organitza els ambients on es desenvolupen les figures, contribuint a més a crear atmosferes que transmeten la realitat dels temes. Pel que fa a la temàtica, predominen els temes religiosos: sants, martiris, Immaculades; entre els temes profans destaquen els mitològics, per clara influència de Rubens, els bodegons, les escenes de gènere, els retrats, els nus i els paisatges. A la fi del s. XVII la capacitat pictòrica nacional dóna mostres d'esgotament i comença la intromissió de quadres i artistes estrangers, que culminarà amb el canvi de dinastia. Al s. XVIII s'observa un canvi en el desenvolupament de les característiques pictòriques: Adquireixen més importància els temes profans i el tractament menys dramàtic dels temes religiosos, circumstància que contrasta amb el realisme cruent de la primera etapa. Apareix també l'ocupació d'una il·luminació més dispersa i suavitzada, ja molt propera al rococó francès.

El context social, econòmic, polític i religiós que emmarca l’escola de pintura espanyola del segle XVII

La consolidació de l’escola espanyola de pintura va ser al segle XVII, gràcies al triomf del realisme i l’impressionisme. Pel que fa al punt de vista sociològic, el pintor espanyol del segle XVII forma part d’un taller gremial on s’educà després de passar per tots els nivells de l’ofici. Són per tant treballadors mecànics. Però només aconseguir eixir d’aquell sistema, pintors com Velàzquez, qui després pintava per a la noblesa. Des del punt de vista religiós, l’església va ser qui va demanar gran quantitat de pintures, amb la finalitat de cridar a la devoció. Encara que també van practicar altres gèneres com retrats, bodegons i alguns temes mitològics. Des del punt de vista formal, hi ha un realisme, derivat de les directrius de la Contrareforma, que posava l’èmfasi en el missatge transmès. No obstant això, després d’aquest realisme s’amaguen missatges simbòlics, ja siga al marc de la doctrina cristiana o com a part del llenguatge al·legòric

CONTEXT:Per entendre la formació del Barroc cal situar-se en Europa al segle XVI, en un context de divisió a conseqüència de les guerres de religió entreluterans icatòlics. El concili deTrento i la contrareformadividiren Europa i, col·locarena l’homeeuropeu en una situació moral inèdita. Amés, la pressa de conscièncianacional va conduir a les monarquiesdelsdiferentsestats a una lluitaper l’hegemonia. Aixòobligà acrear estructures polítiquesmésrígidesperòmésefectivesi fàcilment controlables. L’absolutismes’aniràimposant de manera progressivatant en elsaspectespolítics, socials i artístics. Aixípodem resumir la situació europea del segle XVIIcom un conjunt de nacions que busquen aconseguirl’hegemonia sobre les altres.Aquestconflicteconduirà a la consolidació de dos poders:

El poder papal:L’esglésiaCatòlicadesprés del Concili de Trento, va renunciar a les nacionsprotestantsperò va establir un control moral moltfort entre aquells que continuaren sentcatòlics. Actua de manera intel·ligent i convenç a tothomd’estar en possessió de la veritat. La idea o el concepte de Veritatsubstituirà la idea de Bellesa. L’escultura i la pintura reduïren la seuaiconografia a temes que no necessitencapinterpretació per part de l’espectador. Al creient, al poble se li ofereix una teatralitatenlluernadora, plena de daurats i d’uncomplicatllenguatge visual i ja no tindràdubtes. El poder real.- En elspaïsoson el poder real ésfort, el monarca imposaràobediènciacegaamb el convenciment que el seu poder prové de Déu: palaus, edificis de govern, jardins... fins que amb la revolució a Lluís XVI li tallen el coll. Amb la revolució francesa faràaparició un noullenguatgeartístiC. L’absolutismeconsolidaràl’existènciad’unacort i d’unaadministraciómolt complexa.Apareix un noutipus de ciutat, la capital de l’Estat. El dissenyd’aquestesciutatspotenciaràl’urbanisme, un tantabandonatdurant el renaixement. S’enrunenbarrissencers i es construeixen places, totcreant noves perspectives per 2ubicar construccionsreligioses i civils. Paral·lelament es desenvolupal’art del traçat dejardins, un complementestètici urbàalspalaus i les vil·lesresidencials. De nou,seràItàlia,qui busque i aporte noves propostes en l’expressió artística. L’arquitecturaseràquidirigirà la creació artística, las altresarts, escultura i pintura, s’acolliran a ella.

Característiques arquitectura:

• La arquitectura barroca tuvo el objetivo de emocionar y llamar la atención del espectador.
• El uso de la línea curva, tanto en las estructuras de los edificios como en la decoración.
• Destaca el uso de las columnas salomónicas, que son las que están en espiral, y da una sensación de movilidad.
• La utilización de efectos luminosos en los edificios a través de movimientos concavos convexos. La abundancia de decoración y de adornos en las fachadas e interiores.
• Riqueza de materiales, especialmente en las Iglesias, para producir una sensación de lujo, ostentación.
• Una de las preocupaciones del Barroco son los grandes recintos públicos urbanos. Es frecuente que en las ciudades más importantes se lleven a cabo plazas mayores de enorme superficie y suntuosidad.
• Se dice que el estilo barroco más que un estilo de arquitectura es una forma de decoración arquitectural.

Planta: tot i que es mantenen les plantes basilicals, predominen les centrals, cada cop més complexes; plantes circulars, el·líptiques, octagonals o de creugrega. El noutipus de planta ofereix a la mirada nombrososplànolsoblicsi, es crearanjunt a la sensació de moviment, efectes de llumi jocs de perspectiva Suports: al barrocelsaspectesconstructiu i decoratiu es fonen, com també el simbòlic. Les columnes (elementsconstructius)esdevenendecoratives, fins a arribar a l'extrem de la columna salomònica,essència de l’estil i l’element quedefineix les formes de Bernini; són el símbol de la solidesa i l'elevació de l'Esglésiacatòlica. L’estíp(unió d’uncub i una piràmide invertida) seràaltra de les formes que identifica el barroc, un símbold’inestabilitat. L’arcmixtilinidescriu un traç inestable i capritxós. L’avançmésimportant de les noves formes el trobem a les escolesespanyola i iberoamericana Cobertes: s'emprentottipus de cobertes, peròl'elementdistintiués la cúpula, que cobreix i il·lumina el temple. La sevavessantsimbòlicaés també important: s'aixecafins al cel. Façanes: sónimportantíssimesdurant el barroc, ja que aquest estil busca integrar l'edifici en el conjunturbà. Per aquesta raó, sovint la façana no té caprelacióambl'interior, sinó que respon al projecteurbanístic exterior. La façana ha de cridar l'atenciódelsfidels. L'entradaestà situada al centre de la façana i és monumental (cobertaamb unfrontó o un altreelementdecoratiu; decorada ambcolumnes, nínxols, mènsules, etc.). Les façanessón, moltesvegades, corbes (còncaves, convexes) i el seu perfil crea un entramat de llums i ombres que en reforça el protagonisme. Elsentaulamentssóncorbs, elsfrontonsestanpartits i tracen corbes, contra corbes, espirals i el·lipsis