Pietat de Miquel Àngel: Obra mestra del Renaixement
Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,44 KB
La Pietat de Miquel Àngel
Autor: Miquel Àngel
Cronologia: 1498-1499
La Itàlia del Cinquecento es va caracteritzar per la intervenció política i militar d'Espanya i França, per la ruptura de l'Església Catòlica i per l'inici de la Contrareforma. A més, va destacar la decadència de Florència i la recuperació del Papat, amb Juli II, Lleó X i Climent VII, que es van convertir en els nous mecenes de les arts. Aquest acte converteix Roma en la capital de l'Alt Renaixement. Florència destaca sobretot per artistes com Miquel Àngel.
Tipologia: Escultura exempta
Material: Marbre
Mides: 1,74 x 1,95 m
Tema: Religiós
Escola o país: Itàlia
Estil: Renaixement, Cinquecento
Anàlisi Formal
El material en què està realitzada és marbre blanc. Es pot apreciar que s'ha treballat amb cisells dentats, especialment en els cabells. Les dificultats que aquest material presenta per a una composició exigent han estat resoltes amb mestratge i virtuosisme tècnic.
Les superfícies ofereixen un acabat exquisit amb qualitats gairebé d'esmalt i textura tersa, que contrasten amb la base d'aspra terra.
El seu sentit del volum es correspon amb el propi d'una escultura independent, amb plena expressió tridimensional. No obstant això, està concebuda per ser contemplada des d'un punt de vista frontal.
La composició té una gran compacitat i monumentalitat. Segueix un esquema piramidal i ressalta la unitat harmoniosa de les dues figures. Per aconseguir el perfil triangular requerit s'ha allargat la falda femenina, coberta de pesades vestidures, ajustant així millor el cos masculí, segons un hipotètic eix fet fallida.
Comunica estabilitat i repòs.
La llum incideix de manera homogènia i suau.
L'expressió és figurativa, naturalista però idealitzada.
La primera impressió és que respon a proporcions canòniques d'uns arquetips de bellesa serena i majestuosa, i són aplicables a la figura masculina, la nuesa de la qual permet, a més, una aparença de virtuosisme en la representació de l'anatomia humana: robust, sense exageració, i perfecte és la quinta essència de l'home.
La dona, malgrat tenir el cap de grandària igual al de l'altra figura, és molt més gran i les seves proporcions resulten absurdes, però, en el conjunt, són convincents.
Hi ha un gran dramatisme, que es manifesta de forma molt continguda, i es resumeix, principalment, en el gest de la mà estesa de la dona, de modelatge delicadíssim.
Les vestidures tenen plecs de cavitats profundes. El seu inquiet drapat crea un vincle entre les dues figures, aïllant a l'espai el cos nu i els seus contorns. Hi ha en ells un patetisme intens.
Interpretació
Iconografia
És un tema del Nou Testament.
Representa el moment en què el cadàver de Crist està entre els braços de Maria, descansant sobre els seus genolls, després del davallament del cos de Crist de la creu.
El tema suposa el moment de major humanisme de tota la narració de la passió de Crist.
Un tema de dolor, tractat de forma bella, idealitzada, com a expressió de Bellesa Platònica.
Significat
Expressa la fusió dels ideals de bellesa platònica, manifestant-se en el grau d'idealització del rostre de la Verge, amb els ideals de pietat religiosa.
En representar a la Verge més jove que el seu fill desperta certa indignació.
El seu fill havia de ser representat com un home qualsevol mort.
La Verge, mancada d'edat, és un símbol de l'Església, que ofereix per ser adorada la realitat atemporal del sacrifici de Crist.
Funció
És religiosa, i un manifest humanístic platònic.
Exemplifica les seves idees de la bellesa ideal de la figura humana alliberada de la matèria.
La Pietat és una escultura renaixentista de finals del s. XV.
Miquel Àngel es considerava sobretot un escultor, ja que l'escultura s'adapta millor a la seva idea de creació artística, d'alliberar la forma humana i l'esperit del bloc de matèria on està continguda. Aquestes idees de misticisme neoplatònic fan que entengui l'escultura com un procés substractiu. Fa servir el marbre de Carrara, blanc i compacte, perquè creia que era el més adequat per apropar-se a la bellesa.