Perspectiva ecològica i pares sobreprotectors: influències en el desenvolupament infantil
PERSPECTIVA ECOLÒGICA. Bronfenbrenner (1979) pretén acabar amb una disciplina en la qual adults estranys estudiaven a infants estranys en situacions estranyes.
Al model ecològic, el context passa a concebre's com una successió d'esferes interpenetrades d'influència que exerceixen la seva acció combinada i conjunta sobre el desenvolupament. Cadascuna d'aquestes esferes representa un tipus i una font d'influències respecte a la persona en desenvolupament:
- Microsistema: cadascun dels contextos immediats en què la persona es troba i en els quals viu experiències significatives reiterades (família, escola, grup d'iguals).
- Mesosistema: atès que els microsistemes no solen ser completament independents entre si, l'anàlisi dels factors que influeixen sobre el desenvolupament obliga a examinar les semblances, diferències i connexions entre els distints microsistemes.
- Exosistema: els microsistemes i els seus organitzadors (pares, professors) estan al seu torn immersos en una altra esfera d'influències anomenada exosistema. Aquesta esfera exerceix un impacte no directament sobre el nen o la nena, sinó a través d'influències indirectes: experiències laborals dels pares, els serveis comunitaris disponibles, la família extensa amb la qual es tingui un contacte intens, els serveis d'assessorament i formació permanent dels professors.
- Macrosistema: finalment, l'esfera més abastadora està constituïda pel macrosistema, que no és sinó el conjunt de característiques que defineixen els trets bàsics del microsistema, el mesosistema i l'exosistema en un temps i un lloc determinats. Es relaciona amb les normes i lleis imperants, els costums i les normes morals, el grau de desenvolupament tecnològic, la situació econòmica i els canvis històrics a l'interior d'una determinada cultura.
Immers en aquesta xarxa de contextos, l'individu no queda perdut, car té un paper actiu en la relació amb les persones i situacions que l'envolten, sobre les quals influeix alhora que és influït per elles, en un procés que té més de bidireccional que de mera imposició del context sobre un subjecte passiu.
ALGUNS ERRORS DELS PARES: en aquestes actituds trobem un denominador comú, que és la renúncia a la relació interpersonal, traduïda en un posicionament de distància o de dependència. Aquest tipus d'actuacions dificulten el creixement de l'autoestima i sentes les bases de possibles dificultats emocionals, si no es posen en pràctica alternatives.
PARES SOBREPROTECTORS: dedicació exagerada al fill que provoca en el nen respostes d'autèntic despotisme cap als pares. Els nens tractats així viuen un ambient de falta de connexió amb la realitat, que els impedirà accedir a l'adquisició de la necessària capacitat per tolerar les frustracions.
Els pares sobreprotectors, de vegades, omplen la casa de joguines i regals intentant demostrar així l'afecte. Suposa evitar al fill el màxim de conflictes possibles i intentar resoldre aquells que no es poden evitar. Això suposa: falta d'experiències per part del nen tractat d'aquesta manera. No viu un munt de situacions que li servirien per aprendre a reaccionar; d'aquesta manera se li roba al nen l'accés a l'aprenentatge i s'impedeix que adquireixi uns mínims de seguretat personal, augmentant-li la dependència respecte dels pares.
Aquest tipus de pares estan orgullosos que els fills no surtin amb amics i que estiguin sempre a casa, i critiquen els que sí ho fan. Entenen per bona relació quan no hi ha conflictes ni enfrontaments, oblidant que en la relació sobreprotectora hi ha una part —els pares— que estan supeditats a la voluntat de l'altra part —els fills.
Per què alguns pares són sobreprotectors? Pot ser com una conseqüència d'alguna experiència prèvia que els va condicionar un nivell d'angoixa referit als possibles perills que pot viure el fill (una malaltia, un accident d'un conegut, etc.). La majoria, per un estat d'angoixa immotivat o com a reacció a carències afectives que els fan pensar que el fill necessita aquesta dedicació per evitar-li el mateix problema. Per a molts d'aquests pares, el fet de ser pares és el referent més important i transcendental de la seva vida. El que els pugui succeir als fills és molt més important que el que els pugui succeir a ells mateixos. Amb aquesta actitud prèvia, inevitablement actuaran de manera sobreprotectora. De vegades l'actitud sobreprotectora no depèn tant de les característiques dels pares, sinó que està provocada per les circumstàncies personals del propi fill (nens que han patit una malaltia greu, etc.).
En els pares sobreprotectors aquest desig es fa extrem i: pretenen mantenir els fills allunyats dels comportaments adults propis de cada moment. Per a aquest tipus de pares, els seus fills sempre seran petits i sempre necessitaran el seu consell i protecció.
Els ambients sobreprotectors potencien conductes de retraïment en els fills, entre altres coses, perquè se senten insegurs per enfrontar-se a situacions noves. Aquest tipus de nens, arribada certa edat: poden rebel·lar-se contra aquesta situació i no voler saber res de la protecció dels pares i fer tot el contrari del que li van pretendre inculcar, o bé seguir actuant amb les limitacions que això els imposa, disminuïts en els seus recursos afectius i dependents sempre d'altres persones.
També pot ser que el nen mantingui una actitud crítica però comprensiva amb la conducta dels seus pares, de manera que: estarà per sobre de l'experiència viscuda sense deixar que l'afecti massa. El tipus de reacció dependrà dels trets de la seva personalitat i de les característiques de l'entorn en el qual es desenvolupa la seva vida.
El que sí sembla que està fora de dubte és que la sobreprotecció sempre té efectes negatius: difícilment es plantejarà una relació en la qual hagi de donar per rebre, la seva capacitat per a l'esforç també es veu disminuïda. Sembla segur que un nen sobreprotegit és menys feliç que un nen no sobreprotegit. La felicitat no consisteix a no tenir problemes ni frustració, al contrari. Qui ho té tot, sobretot si és un nen, no valora res i es veurà en la necessitat constant de demanar més.
La sobreprotecció converteix els nens en petits monstres insaciables de coses, de dedicació i de dependència. Amb aquestes exigències, en el moment que els pares no puguin respondre, aconsegueixen augmentar els sentiments de culpa dels pares i, en conseqüència, la conducta sobreprotectora. En un ambient sobreprotector, tots pateixen les conseqüències; l'angoixa dirigeix les conductes de la família. Els pares són víctimes dels seus fills i aquests víctimes dels seus pares.