Perspectiva apol·línia i dionisíaca en la filosofia de Nietzsche

3. La perspectiva apol·línia té a veure amb l’harmonia, l’ordre, la lluminositat, la raó, la mesura i l’estabilitat. Plató proposa una teoria molt idealista i racional de la realitat, on només a través de la raó i el coneixement podem accedir a la viurtut i a la veritat. Aquesta teoria manifesta una visió apol·
línia, atès que valora la raó, la claredat, l’ordre i la mesura. En canvi, allò Dionísíac fa referència a la passió, la força i intensitat de la vida, la exuberància, la inestabilitat, el caos... És un motor de descontrol on no hi ha ordre ni racionalitat.

4.. L’imperatiu categòric parteix de la raó i la bona voluntat, on has d’actuar per deure, independentment dels teus desitjos (és una norma moral de Kant). Si ens inserim en el pensament Nietzscheà, l’imperatiu categòric és com el Nihilisme passiu, atès que creus en uns valors que no són veritat sense ser conscient de la farsa. Es prioritza la raó abans que la vida (per Nietzsche seria un desvergonyiment) i no hi ha cap tipus de voluntat per part del subjecte i aquest segueix amb els valors de la filosofia occidental. L’individu carrega el pes d’uns ideals que no són veritat i se’ls creu. També nega l’existència de Dionís.

5. Amb una “malaltia diferent” es refereix a la moral de Sòcrates, que es basa en la repressió dels instints. Ell va promoure una vida conscient i molt racional que suprimeix les passions i els instints, per això el considera com un malentès. Sòcrates no permetia que sortís la part Dionísíaca, ell mata la vida amb el seu intel·lectualisme moral i porta a una malaltia cultural. Nietzsche proposava una vida més instintiva, vitalista, amb energia vital, natural, que accepta factors emocionals i irracionals, on la llibertat i l’energia vital són valors indispensables per a la vida. 

5. Nietzsche posa aquestes paraules entre cometes perquè provenen del pensament de Sòcrates i altres filòsofs que rebutja, que utilitzaven la raó, la consciència i la moral per aconseguir “felicitat”, “salut” i “virtut”. Aquesta és una forma de reprimir els nostres instints i negar la vida imperfecta i caòtica (segons Nietzsche). En el cas de la felicitat, per exemple, Nietzsche assumeix la influència de Schopenhauer, on argumenta que la voluntat mai serà satisfeta (podem satisfer un desig però després tindrem una decadència), així que sentim dolor perquè la vida humana està basada en la voluntat. D’aquesta manera, no es busca la felicitat (no-existent) sinó minimitzar el dolor.

6. L’exemple de l’objecte amagat darrer d’un matoll i després trobat per nosaltres mateixos no demostra la vertadera expressió de la “voluntat de poder”, només confirma una idea prèvia, no suposa una projecció cap a la veritat. Així, l’exemple del text és una metàfora per entendre que el llenguatge només ens permet establir veritats que ho són mitjançant les definicions que nosaltres mateixos hem establert. S’ha d’entendre el llenguatge com a manifestació de voluntat de poder per entendre el que hi ha a l’exterior. No hi ha una realitat sinó un flux al món on l’home ha aplicat el llenguatge per sobreviure i dominar el món, pensant que ha fet una recerca de la realitat. Per això “en aquesta recerca no hi ha molt a lloar” (realment no ha trobat cap realitat).

7. En el text, el "sentit de la terra" es refereix a una actitud o perspectiva que valora la vida terrenal, mundana i tangible. És una crida a reconèixer el valor inherent de la vida en aquest món, en contraposició a les "esperances sobreterrenals" o ideals que transcendin la vida en la terra, deixant enrere els valors dels que prioritzen una vida “posterior a la vida”. El que deixa enrere aquests valors i crea els seus propis valors és el superhome.

7. Els que parlen d'esperances sobrenaturals són aquells que promouen creences en realitats o valors que es troben més enllà de la vida terrenal, com podrien ser ideals religiosos o transcendents. Nietzsche els considera "gent que emmetzinen" perquè, des del seu punt de vista, aquests ideals són destructius per al desenvolupament humà i la valoració de la vida en la terra. Argumenta que aquests ideals són una forma de menysprear la vida real i tangible, i que aquest menyspreu és una forma d'enverinar-se a un mateix.

8. En  el  text  Nietzsche  descriu  la  inversió  dels  valors  morals  que  ell  anomena “revolta dels esclaus”.  Aquesta inversió, diu ell, té el seu origen en la cultura jueva. Aquesta  revolta  consisteix a fer  que  el  qui  abans  era  considerat  com  a  bo  (el noble,  poderós),  ara  passi  a  ser  considerat  malvat;  i  que  es  passi  a  considerar com a bonsels febles, humils i desposseïts. Aquesta inversió de valors, segons Nietzsche, s’havia imposat i això feia que ja no es percebés.