Què és la personalitat? Definició i Teories

Què és la personalitat?

Quan parlem de la personalitat, ens estem referint al conjunt de qualitats psíquiques i afectives que condicionen la conducta d’una persona i la distingeixen de les altres. Les persones creixen condicionades per la seva estructura genètica, per l’educació que reben i per la pressió social; no obstant això, la seva llibertat individual les possibilita canviar la seva pròpia vida.

Tots formulem idees sobre les característiques psicològiques de les altres persones, sobre els motius del seu comportament i fem prediccions sobre la seva conducta. En definitiva, tots desenvolupem hipòtesis sobre la personalitat de la resta de persones. La psicologia de la personalitat tracta de descriure, classificar i explicar els elements constants del funcionament psicològic humà, és a dir, explicar per què les persones es comporten com ho fan i respondre els següents interrogants:

• Què és la personalitat?
• Quins són els seus elements essencials?
• Com es desenvolupa al llarg de la vida?
• Quins trets de la personalitat són normals i quins anormals?

Etimologia del terme “persona”

La paraula personalitat prové del mot llatí “persona”, que, a la seva vegada, deriva del grec “prosopon”, que era la màscara que feien servir els actors a les tragèdies clàssiques. La persona era, doncs, l’aparença amb la qual es volia presentar el personatge davant de l’auditori, separant-la de la figura del propi actor.

Ciceró, a Roma, al segle I, feia servir el terme persona en quatre sentits diferents:

• La imatge que oferim davant dels altres.
• El paper que cadascú representa a la vida.
• Les qualitats de cada individu per actuar i enfrontar-se al món.
• Com a sinònim de prestigi i dignitat.

Aquest darrer sentit és el que avui dia solem fer servir per referir-nos a la personalitat d’algú en el sentit d’atractiu social que fa que les persones que la posseeixen siguin dignes de prestigi i admiració.

Temperament, caràcter i personalitat

La personalitat es defineix com la forma característica en què cada persona pensa, sent i es comporta. La personalitat comença a formar-se durant la infantesa i es desenvolupa al llarg de la maduresa fins que acaba consolidant-se. En el llenguatge comú, per referir-nos als trets de la personalitat d’una persona, fem servir indistintament termes com ara temperament o caràcter. La psicologia distingeix i matisa aquests termes:

• El temperament consisteix en la nostra herència biològica, que inclou el substrat neurològic des del qual es començarà a formar la personalitat. El temperament és, en conseqüència, difícilment modificable.
• El caràcter es correspon a les qualitats adquirides durant el creixement i implica la manera com cadascú s’adapta a les normes socials. El caràcter es forma des de la infantesa i sempre és permeable als influxos socials, és a dir, pot modificar-se amb relativa facilitat.
• La personalitat és la conjunció de temperament i caràcter en una única estructura i consisteix en el conjunt de característiques psicològiques que expressem en tots els nostres actes. Finalment, podríem definir la personalitat com “l’organització dinàmica, dins l’individu, d’aquells sistemes psicofísics que determinen la seva conducta i el seu pensament característics.” (Gordon Allport)

Característiques de la personalitat

L’estudi de la personalitat implica tres elements: la persona, la situació i la conducta. La persona en el sentit de com és una persona, la situació en el sentit de com ha arribat a ser el que és; i la conducta en el sentit de per què es comporta d’una manera determinada. Cal, doncs, tenir presents quines són les característiques que es poden atribuir a la personalitat:

1. No és una entitat física, és un constructe psicològic que serveix per explicar i comprendre la conducta humana.
2. És la forma habitual de comportament de la persona. Comprèn la conducta manifesta, els pensaments i els sentiments que defineixen l’estil d’actuar d’una persona.
3. És conseqüència de la interacció entre l’herència genètica i l’ambient social.
4. Es desenvolupa i canvia al llarg de la vida.

Teories de la personalitat

Al llarg de la història, l’estudi de la personalitat ha donat lloc a diverses teories predominants:

• Les teories psicodinàmiques (Sigmund Freud) donen gran importància a l’inconscient i es centren en el funcionament de la personalitat, especialment en els conflictes interns.
• Les teories dels trets (Hans J. Eysenck) intenten identificar quins trets formen la personalitat i com es relacionen amb el comportament real.
• Les teories humanistes (Carl Rogers) donen importància a l’experiència subjectiva privada i al creixement personal.
• Les teories conductuals (Julian Rotter) incideixen en la importància de l’ambient extern i els efectes del condicionament i l’aprenentatge sobre la personalitat.

Taula comparativa de les principals teories de la personalitat

La psicoanàlisi de Freud

Sigmund Freud va néixer a Freiberg, Àustria, el 1856. Va viure a Viena, ciutat en la qual va estudiar medicina. El 1896 es va traslladar a París a treballar amb el neuròleg Charcot, que utilitzava la hipnosi per tractar la histèria i que va ser el primer en observar que algunes alteracions somàtiques són produïdes per influències psíquiques. Posteriorment, Freud va tornar a Viena, on va desenvolupar un mètode alternatiu a la hipnosi que va anomenar psicoanàlisi.

Mitjançant la psicoanàlisi, va poder observar que les experiències infantils, especialment en el desenvolupament psicosexual, influeixen en la vida adulta. També va descobrir la rellevància dels somnis per explicar el comportament conscient i la importància de l’inconscient psíquic. El 1920 va fundar la primera Societat Psicoanalítica, de la qual van sorgir importants figures de l’escola psicoanalítica com Carl Jung, Erik Erikson o Jacques Lacan. Les seves obres més importants són: Introducció a la psicoanàlisi, La interpretació dels somnis, Psicopatologia de la vida quotidiana i Tres assaigs sobre la teoria sexual.

El 1933, amb l’arribada de Hitler al poder, les seves obres van ser cremades. El 1938 va exiliar-se a Londres donat el seu origen jueu. En aquesta mateixa ciutat va morir el 1939. La psicoanàlisi és, per una banda, una teoria que explica el desenvolupament i el funcionament de la vida psíquica i, per l’altra, un mètode d’explicació de la conducta humana i una psicoteràpia.

La teoria de Freud ha causat un gran impacte en el món occidental perquè trenca amb la idea tradicional de l’home com a animal racional. Segons la visió de Freud, els éssers humans són criatures sexuals i agressives mogudes per les seves emocions a la recerca del plaer. Les idees essencials de la psicoanàlisi sobre la personalitat són:

• La personalitat està constituïda per una petita part observable, conscient, i una part amagada, l’inconscient, que és dinàmic i exerceix pressions i influeix sobre el pensament i la conducta.
• La personalitat és el producte de mecanismes intrapsíquics, entre els quals el més destacable és l’impuls sexual (libido).
• La infantesa és un període clau en el desenvolupament de la personalitat. Freud va establir diferents etapes del desenvolupament psicosexual: oral, anal, fàl·lica i genital, en què diferents zones del cos són la font del plaer.
• La teràpia bàsica es basa en l’associació lliure, durant la qual el pacient expressa lliurement el primer que acudeix a la seva ment i, d’aquesta manera, pot recuperar els records dolorosos que causen el seu malestar psíquic. Fent conscient la seva pròpia història, el pacient pot anar acceptant el seu propi jo.

Descobriment de l’inconscient

Freud va adonar-se, estudiant els seus pacients, que aquests ignoraven les causes dels seus traumes i que molts fenòmens mentals romanen ocults al propi protagonista. D’aquí Freud va establir tres nivells de consciència:

• El conscient: està format per totes les percepcions, pensaments i records dels que ens adonem en un moment determinat. El conscient es regeix pel principi de realitat (que bàsicament consisteix a retardar la satisfacció del plaer).
• El preconscient: està format per tots aquells pensaments, records i aprenentatges no conscients però que fàcilment podem arribar a ser-ho.
• L’inconscient: està format per tots els nostres desitjos, pulsions i records reprimits i insatisfets que tracten de fer-se realitat. És per això que és dinàmic i està basat en el principi del plaer.

Freud va situar entre el preconscient i l’inconscient la censura, que és l’encarregada de reprimir els desitjos i els impulsos agressius i sexuals. La censura només es relaxa durant el son i deixa passar els desitjos de forma simbòlica amb els somnis.

Estructura de la personalitat

A partir de 1920, Freud va modificar la estructura de la personalitat considerant que estava integrada per tres instàncies psíquiques en permanent conflicte entre elles: El Jo, El Superjò i L’Allò.

• L’Allò és la part més primitiva de la ment humana, està formada per tota l’energia psíquica que tracta de satisfer els impulsos bàsics (supervivència, reproducció i agressió).
• El Jo és la instància racional i realista de la personalitat, sorgeix de l’allò i està format per elements conscients (percepció i processos intel·lectuals) i inconscients (mecanismes de defensa). La seva funció és la conservació de l’individu i l’adaptació a les normes socials.
• El Superjò sorgeix del jo a partir d’un procés d’interiorització de les normes socials i culturals (la consciència moral és la interiorització de totes les prohibicions i l’ideal del jo, la dels models positius de conducta).

Pulsions i principis

Segons Freud, els nostres pensaments, reaccions i decisions estan determinats per les pulsions o impulsos inconscients. Hi ha dos tipus de pulsions:

• Eros o pulsió de vida. Determina les conductes que tendeixen a unir el que està dispers. Són impulsos d’amor i sexuals que indueixen els humans a cercar la companyia i el reconeixement dels altres.
• Thanatos o pulsió de mort. Determina els comportaments que tendeixen a separar el que està unit. Són els impulsos d’agressivitat i destrucció que enfronten els humans contra si mateixos i contra els altres.

Les pulsions estan regulades per dos principis:

• El principi del plaer: és la tendència humana a aconseguir plaer i evitar el dolor. Tota l’activitat psíquica busca reduir tensions i evitar patiments.
• El principi de realitat: és l’intent del Jo per adaptar-se a l’ambient i consisteix bàsicament en la renúncia al plaer immediat en favor d’un plaer futur.

Teoria de la identitat personal

Aquesta teoria va ser plantejada per Erik Erikson (1902-1994) com a transformació de les fases del desenvolupament de la personalitat de Freud. Segons Erikson, el desenvolupament no s’atura als 20 anys (fase genital) sinó que dura des de la infantesa fins a la vellesa. En cada etapa de la vida, la persona s’enfronta a una tasca, i el resultat és un èxit o un fracàs. Erikson va treure l’accent dels aspectes psicosexuals i va posar-lo sobre els psicosocials.

Teoria dels trets i els tipus

Un tret representa una forma específica de comportament, és a dir, els trets són qualitats duradores d’una persona que s’infereixen del comportament observat. Els tipus són models de comportament, que no existeixen realment, però cada persona pot ser inclosa dins d’un d’ells encara que no hi coincideixi completament. Hans J. Eysenck (1916-1997) és un dels principals estudiosos de la personalitat i fundador de la teràpia de la conducta. Eysenck proposa un model jeràrquic de la personalitat amb quatre nivells de comportament:

• Respostes específiques: són les conductes que ocorren en una única ocasió (gratar-se el nas).
• Respostes habituals: són les formes regulars de comportar-se d’algú (arribar sempre tard).
• Trets primaris: són les respostes habituals que es relacionen entre si fins a formar un tret (la sociabilitat o la impulsivitat).
• Macrotrets: és l’organització dels trets de forma estable i amb capacitat de predir la conducta. Eysenck va proposar dos: extraversió/introversió, estabilitat/neuroticisme. Posteriorment va afegir-ne una tercera: psicoticisme.

Per a Eysenck, cap persona pertany a una o altra tipologia sinó que té trets de cadascuna d’elles.

Extraversió / Introversió

L’extraversió reflecteix el grau en què una persona és sociable i participativa en les seves relacions socials.

Estabilitat / Neuroticisme

L’estabilitat es refereix a l’adaptació de l’individu al seu ambient. En un extrem es troben persones tranquil·les i sense problemes; i en l’altre, persones ansioses, amb mal humor i inestables (neuròtics).

Psicoticisme

Aquesta tipologia correspon a les persones solitàries i insegures, despreocupades dels altres i insensibles. És a dir, correspon a les conductes antisocials o excèntriques.

La teoria humanista de C. Rogers

Carl Rogers (1902-1987) va desenvolupar una psicologia humanista, l’objectiu bàsic de la qual no era prevenir o controlar la conducta, sinó comprendre i millorar la personalitat. Segons Rogers, la conducta és la resposta que dóna l’organisme a la percepció que té de les seves necessitats. La conducta està condicionada per la constitució biològica, les forces socials i les pròpies experiències viscudes, però, tot i així, existeix la llibertat personal. En conseqüència, cadascú és responsable de les seves accions i de les conseqüències que se’n deriven d’aquestes. La tasca fonamental de l’ésser humà és l’autorealització del jo. El jo sorgeix de la interacció de l’organisme i l’ambient. La persona que no és capaç de dur a terme aquesta tasca es convertirà en una persona inadaptada, rígida i automenyspreadora.

Avaluació de la personalitat

L’avaluació de la personalitat és la descripció i mesura de les característiques individuals a partir de les respostes que donem sobre nosaltres mateixos. Els principals mètodes d’avaluació de la personalitat són:

• Observació directa: consisteix a recollir informació i registrar sistemàticament la idea i durada de les conductes espontànies.
• Entrevista clínica: consisteix a conèixer l’experiència subjectiva de la persona analitzada.
• Qüestionaris de personalitat:
  • Qüestionari de personalitat de Catell, 16 PF-5: consisteix en uns 180 ítems destinats a mesurar 16 trets primaris de personalitat. Es fa servir tant en l’orientació personal com clínica.
  • Qüestionari “BIG FIVE” (BFQ): format per 130 ítems amb cinc respostes possibles. S’utilitza tant en l’àmbit educatiu com clínic.
  • Inventari de personalitat NEO revisat: avalua els cinc grans trets de la personalitat (extraversió, introversió, estabilitat, neuroticisme i psicoticisme).
• Tests projectius: són proves en què el subjecte, a partir de dibuixos, taques de tinta, objectes o paraules, narra les seves històries i interpretacions de manera que projecta en elles les seves necessitats, sentiments i altres aspectes de la seva personalitat.

Trastorns de la personalitat

Els trastorns de la personalitat són formes de conducta desadaptades que es poden donar en qualsevol àmbit: familiar, social o laboral. No és possible establir de forma objectiva on es troben les conductes normals i les anormals, però existeixen criteris que permeten diferenciar les persones que pateixen algun trastorn de la personalitat:

• Presenten una fràgil estabilitat i nul·la capacitat d’adaptació en condicions d’estrès. Provoquen situacions crítiques i perceben distorsionadament la realitat social.
• Sol ser inflexibles. Les persones normals són flexibles i són capaces de prendre la iniciativa i canviar l’entorn.
• Els seus comportaments patològics són repetitius, provoquen nous problemes i perden oportunitats de millorar.

Característiques comunes a les alteracions de la personalitat:

• Són pautes de conducta limitades i rígides que impedeixen nous aprenentatges.
• Causen fragilitat emocional en situacions d’estrès.
• No són desordres homogenis, cada individu que pateix un desordre mostra diferències individuals respecte dels que pateixen el mateix desordre.
• Es produeixen de manera indistinta en totes les cultures i grups socials.

Els principals trastorns de la personalitat són:

• Personalitat antisocial: individu fred, dur i insensible, ambiciós, agressiu i amb poca tolerància a la frustració.
• Personalitat narcisista: individu presumptuós, snob, malcriat i explotador. Sobrevalora la seva importància personal. Vol ser el centre d’atenció i es comporta de forma exhibicionista.
• Personalitat dependent: individu dòcil, de baixa autoestima i sentiments d’inferioritat. Presenta falta d’habilitats per a interactuar en el seu ambient.
• Personalitat histriònica: individu superficial, frívol i capritxós. Manté relacions personals immadures i manipulades.
• Personalitat passivoagressiva: tendència a ser opositor, no complaent, malhumorat, pessimista i queixós. Acostuma a estar descontent i desanimar els altres. Mostra canvis d’humor i de sentiments sobtats.
• Personalitat obsessivocompulsiva: tendència a organitzar la vida en termes de regles i jerarquies. És convencional, reprimit, solemne i seriós; no manifesta els seus sentiments per por a perdre el control.
• Personalitat per evitació: sentiments d’aïllament i soledat barrejats amb la por al rebuig i a la humiliació. És hipersensible, té baixa autoestima i poc inclinat a establir relacions interpersonals.
• Personalitat esquizoide: incapacitat per a percebre l’humor o les necessitats dels altres. Sol ser insensible i poc comunicatiu. No té clares les seves metes, és indecís i viu aïllat socialment.
• Personalitat esquizotípica: conducta erràtica, excèntrica i extravagant. Prefereix l’aïllament social i dur a terme accions estranyes per als altres. Sol ser apàtic i insensible.
• Personalitat límit: sembla impulsiu, desenvolupa crisis espontànies i inesperades. Comportament paradoxal: encara que necessita l’afecte dels altres, actua en sentit contrari. Pot manifestar trastorns d’identitat perquè no sap qui és o què vol.
• Personalitat paranoide: tendència a desconfiar sempre dels altres combinada amb el desig d’estar lliure de relacions personals íntimes. És suspicaç, ressentit i hostil.