Personalismo i Paulo Freire: Fonaments de l'Educació Crítica

El Personalismo: Fonaments i Aplicació Educativa

Les teories personalistes són aquelles que donen prioritat al desenvolupament de la persona com a tal, davant el possible desenvolupament d’un col·lectiu. Aquests corrents consideren que s’han de prioritzar les característiques pròpies de cada infant, per davant de les característiques d’un possible col·lectiu; no es tracta de desenvolupar individus comuns, sinó que cada persona sigui un món capaç d’aportar novetats a la societat.

Què és l'Educació Personalista?

Així doncs, què entenem per educació personalista? L’educació personalista és aquella que considera que l'ésser humà té una naturalesa inacabada, pel que sempre estem duent a terme una construcció personal permanent. És aquí quan podem destacar que el més important dins aquest tipus d’educació és un desenvolupament personal a partir de la llibertat, la qual suposa a la vegada, una certa consciència autònoma per establir una connexió amb el medi, a través de l’acció i el coneixement.

L’educació personalista és aquella que es centra en una democràcia personalista; aquesta democràcia implica una estreta relació entre l’individu i l’Estat, demostrant una contradicció o una necessitat d’assoliments d’aquells moviments burgesos o capitalistes i aquells moviments centrats en els totalitarismes, deixant de banda tots aquells moviments que suposen la divisió de classes o el desvalorar certes classes. Aquesta idea implica que no només es parli d’una educació democratitzada, sinó també d’una estructura social, política i econòmica democràtiques, on es fomenti la llibertat de la persona com a tal.

Corrents al Rerefons del Personalismo Educatiu

És aquí quan podem destacar els principals corrents que es troben al rerefons del personalisme educatiu: l’individualisme de l’Escola Nova i el marxisme. Aquestes dues corrents poden considerar-se com a dues visions totalment distintes de l’educació i de la societat en si mateixa. L’individualisme de l’Escola Nova demostra un excessiu paper liberal de l’infant; en canvi, el marxisme és aquell moviment que lluita per deixar enrere una societat superficial, centrada en la divisió de classes. És el marxisme el que es centra més en la recerca del bé comú que en el de l’individu; és aquell que lluita pel bé de tothom, per l’abolició de la divisió de classes i per aconseguir una igualtat de drets i deures.

És durant el personalisme educatiu que ens adonem que no té per què existir una clara diferència entre l’individu i la societat; que no tenen perquè suposar dos àmbits contraris en tot moment; sinó que més aviat, en algunes ocasions es poden veure com a dos elements complementaris, cada un dels quals pot atribuir certs aspectes a l’altre; aspecte que és demostrable, ja que hi ha certes tendències pedagògiques que consideren que aquests es poden compaginar per poder dur a terme un procés educatiu més complet.

El Rol de l'Educador i l'Alumne en el Personalismo

Una vegada es té clar què entenem per educació personalista i quins són els corrents que hi ha al seu rerefons que ens permeten parlar d’aquest moviment, cal ressaltar que el paper de l’educador i el paper de l’alumne són totalment diferents dels de l’escola tradicional, ja que la finalitat educativa es centra en el desenvolupament integral de la persona humana i les seves característiques principals. El que es pretén és cercar el perfeccionament, la llibertat i l’obertura al diàleg per poder dur a terme un canvi, per poder dur una millora diària pel que fa al món educatiu i social.

L’educador passarà de tenir un paper com a simple transmissor de la informació, a prioritzar altres funcions: coordinació, orientació, ajuda, recerca... Així doncs, el paper de l’infant es centrarà a aprendre dia a dia, a partir de la seva acció i l’ajuda de l’adult.

Paulo Freire: Pedagogia de l'Oprimit i Conscienciació

Paulo Freire es centra en els principis marxistes, existencialistes i personalistes i considera que és a partir de la capacitat de dialogar i comunicar-se que es poden arribar a certs acords o certes reflexions. Aquest autor intenta deixar enrere una realitat cruel, en la qual es veu un grup d’opressors i oprimits, per poder desenvolupar una acció que permeti la igualtat entre aquests; aquest intenta dur a terme una revolució cultural dels oprimits. Ell considera que hauríem de passar d’un ideal de societat basat en la consciència intransitiva (societats explotades) o de consciència transitiva (societats explotades), a poder parlar de societats demòcrates.

Aquest autor parla del programa educatiu, el procés global del qual es denomina “conscienciació”. Paulo Freire va néixer l’any 1921; fill d’un home que no tenia ideals religiosos i mare que tenia un rerefons religiós; aquest autor considera que ha après des de ben petit que els altres poden tenir uns ideals diferents als seus, ja que és el que va aprendre a casa seva.

El Significat Polític de l'Educació segons Freire

Freire considera que per poder dur a terme una acció educativa, s’ha de fer una reflexió clara de la persona i del seu paper en el món que l’envolta; s’ha de tenir un coneixement de l’individu i del món en general; aquest considera que com més reflexionem sobre el món en el qual vivim, més conscients som del que estem fent i el perquè ho estem fent. Així doncs, Freire considera que com més integrats estiguem al context, millor construirem el nostre coneixement i més enllà arribarem com a éssers components d’una societat.

La Concepció de l'Ésser Humà i la Cultura per Freire

Considera que la figura de la persona humana és essencial a la vida, ja que és gràcies a aquesta que podem parlar de cultura. Concep la cultura com el medi a partir del qual arribem a resoldre els possibles reptes que ens sorgeixen al nostre dia a dia; aquest ens serveix de medi per poder conviure; a més de concebre l'ésser humà com el creador de la vida en si mateixa, ja que és gràcies als moviments que anem realitzant al nostre dia a dia, que anem modificant el context en el qual ens trobem.

Si Freire té aquest ideal sobre la concepció d’home, què entén ell per educar? Per ell educar significa que les persones sapiguem desenvolupar una actitud crítica davant la realitat en la qual ens trobem, de tal manera que nosaltres ens veiem capaces de superar els possibles reptes que ens sorgeixen; es tracta d’agafar una percepció de constant millora, de ser conscients que podem transformar la realitat en la qual ens trobem. Es tracta d’aprendre a prendre consciència sobre el món que ens envolta i a reflexionar sobre aquest, per així poder extreure més informació sobre aquests i saber quines possibilitats hi tenim.

Per Freire la funció de l’educador compleix amb l’ideal del corrent personalista, ja que aquest no es centra en la simple concreció d’uns continguts i mètodes, sinó que més aviat, es tracta d’intentar despertar i ajudar a desenvolupar una consciència crítica dels nens plantejant com a problema aquella informació que els emet. És aquí on es pot observar que Freire opta per una educació més alliberadora, deixant de banda l’educació bancària tradicional, concebent-la com un camí entre l’activisme i el verbalisme.

Freire considera que alfabetitzar és conscienciar, és fer que els analfabets puguin expressar les seves experiències com a pas previ a entendre el món i intentar modificar-lo. A la seva obra La pedagogia de l'oprimit ens expressa que ell distingeix entre animals (éssers que no fan res per canviar el món que els envolta, que s’acomoden a la situació en què es troben) i persones (aquelles que prenen consciència de la realitat en la qual viuen i duen a terme aquelles accions necessàries per poder realitzar un canvi). Ell considera que per poder parlar d’educació, cal parlar de comunicació i reflexió; pel que considera que és essencial el fet de poder dialogar amb els altres. Considera que l’analfabetisme no és una condició elegida per l'ésser humà oprimit, sinó que és una imposició duta a terme per un poder autoritari i rígid, que no permet a certes classes desenvolupar aquesta habilitat. L'analfabetisme implica que certes persones no tinguin dret a ser crítiques i desenvolupar accions conseqüents a la consciència que tenen de la realitat en la qual viuen. Aquest tipus de societat que provoca l’analfabetisme és el que ell anomena societat tancada, que se centra en la cultura del silenci, ja que els opressors no permeten als oprimits expressar allò que potser senten en diversos moments i que podria canviar la situació en la qual viuen de manera radical.

Freire vol lluitar precisament per l’eliminació d’aquesta classificació, d’aquesta societat il·lògica que només cerca fer el mal; vol lluitar en contra dels autoritarismes i de les possibles imposicions.

Educació Alliberadora vs. Educació Bancària

Freire opta per un estil educatiu centrat en el que ell anomena l’educació alliberadora, com un format totalment contrari a l’educació bancària. Les principals diferències són les següents:

Diferències Clau entre Educació Bancària i Alliberadora

• Concepció de l'educació bancària i alliberadora: Freire concep la tradicional com un banc en el qual no es fa res més que imposar valors educatius, com una forma en la qual s’aïlla la persona de la realitat en la qual es troba. Considera que és la forma en què es nega a la persona que actuï a partir dels seus propis pensaments o intuïcions; concep l’educació tradicional com una educació detestable i negativa per a la societat. En canvi, es considera que l’educació alliberadora és aquella que permet desenvolupar la personalitat de cada persona, aquella que permet que es valori a cada persona pel que és i no pel que es veu imposat al llarg de la història; ell opta per una educació centrada en la reflexió i en la consciència humana, més enllà d’una educació centrada únicament en coneixements i mètodes predeterminats.

Concepció de l'Ésser Humà en Ambdós Models

• La concepció de l'ésser humà: Mentre a l’educació bancària s’entén l'ésser humà com un ésser passiu, el qual no és protagonista de les seves accions, sinó que aquestes més aviat li vénen imposades en certa mesura. L’educació bancària vol aconseguir desenvolupar una domesticació social, una passivitat dels alumnes i una adaptació i acomodació a la societat que es veu establerta. A l’educació alliberadora s’entén la persona com un ésser crític, conscient del que és, de la realitat en la qual viu i del que vol fer en aquesta realitat concreta. L’educació alliberadora opta per un ésser actiu, capaç de lluitar per millorar la situació en la qual es troba.

El Rol de l'Educador i l'Alumne: Relació i Protagonisme

• La figura de l’educador i de l’alumne i la seva relació amb els alumnes: L’educació bancària és aquella que desenvolupa una acció educativa de tal forma que el protagonista de l’acció és el mateix educador i l’alumne es concep com un simple receptor de la informació; l’educador és qui parla i emet una disciplina, qui decideix com actuar, qui tria els continguts que es duran a terme, a més de considerar-se a ell mateix com el subjecte de l’acció educativa. Així doncs, aquest estil educatiu concep l’infant com l’ésser passiu que només se centra en escoltar, en aprendre allò que se li imposa, a acceptar allò que decideix l’educador i qui s'ha d’adaptar a les diverses situacions que considera el docent. A diferència de l’educació bancària, Freire a l’educació alliberadora parla de fer de l’infant o de l’alumne el subjecte de les seves accions, el protagonista del seu aprenentatge i del seu creixement.

La Transmissió del Coneixement: Diàleg i Creativitat

L'Alfabetització amb Paraules i Temes Generadors de Freire

Aquest autor proposa la pedagogia de la conscienciació, la qual es veu composta per tres moments: investigació temàtica, codificació i descodificació; però per poder complir amb aquesta pedagogia cal parlar de tres condicions: mètode crític i de diàleg, modificació del contingut i adaptació de noves tècniques per codificar i descodificar.

El mètode pel qual opta se centra en dues fases principals: l’alfabetització problematitzadora i la fase de la post-alfabetització. Aquesta primera és quan es comença a dur a terme el mètode i quan es posa en pràctica; pel que podem subdividir aquesta fase en cinc subfases:

Fases del Mètode d'Alfabetització Problematitzadora

1. La primera fase: Aquesta fase consisteix en el descobriment de l'univers verbal dels grups amb els quals s’ha de treballar. Es duu a terme a partir dels contactes informals dels habitants de la ciutat o poble.
2. La segona fase: Aquí es realitza una selecció d’aquelles paraules que es troben dins l’univers verbal, seguint els següents criteris: el de la riquesa sil·làbica, el de les dificultats fonètiques, i finalment, el del contingut pràctic de la paraula (és a dir, concebre el seu paper a la realitat en la qual es viu).
3. La tercera fase: És quan es presenten situacions problemàtiques de tal manera que les situacions provoquen certs reptes (codificats), els quals han de veure’s descodificats per part dels alumnes, juntament amb l’ajuda del coordinador. Serà el moment de plantejar-se com fer-ho, i caldrà conscienciar-se per poder-se alfabetitzar.
4. La quarta fase: Se centra en el desenvolupament de fitxes que puguin servir d’ajuda al coordinador.
5. La cinquena fase: Tracta de fer fitxes en les quals apareixen famílies fonètiques corresponents a les paraules generadores.