La Persistència de la Memòria: Anàlisi de l'Obra Mestra de Dalí

Fitxa Tècnica

Títol:

La persistència de la memòria

Autor:

Salvador Dalí

Cronologia:

1931

Tècnica:

Oli

Suport:

Tela

Mides:

24 cm x 33 cm

Estil:

Surrealista

Escola o país:

Figuratiu

Ubicació:

Museum of Modern Art, Nova York

Iconografia

Paisatge amb força referències al Cap de Creus i amb una pedra ben escairada rectangular a l’angle inferior esquerre, on hi ha una sèrie de rellotges de butxaca.

El primer està tancat i ple de formigues i la resta es presenten sense tapa i desfets, com si fossin tous. El segon, amb una mosca a sobre; el tercer, plegat sobre la branca d’un arbre desfullat; i el quart, al centre de la composició sobre un rostre biomòrfic que Dalí va utilitzar per autoretratar-se en altres ocasions. La resta de la composició és d’una gran nuesa, excepte un enigmàtic tauló blau que enllaça amb el blau del mar i del cel.

Elements Formals i Compositius

Forma:

Dibuixística

Composició:

Oberta pel que fa al paisatge, però la triangulació dels rellotges la tanquen.

Perspectiva:

Lineal

Línia d’horitzó:

Alta

Asimetria:

Present

Geometria:

Triangular

Línies compositives:

Diagonals i horitzontal

Llum:

Natural

Cromatisme:

Predomini dels càlids; a la franja superior, però, hi ha un cromatisme fred.

Iconologia i Funció de l’Obra

El surrealisme figuratiu és ric en significats, però, pel mateix motiu, el seu simbolisme ens és molt difícil de copsar. Les interpretacions són lliures i Dalí no va donar gaires pistes per a la seva interpretació. No obstant això, es poden identificar influències clau com la interpretació dels somnis i del subconscient de Freud, i la teoria de la relativitat d’Einstein.

Aquestes dues teories són presents, ja que per a Dalí les mosques serien la representació onírica de la putrefacció i, alhora, del temps que fuig, mentre que les formigues serien símbols d’obsessions repetitives. Els rellotges tous simbolitzen la teoria d’Einstein, segons la qual el temps és un element relatiu, no fix sinó canviant, i que en l’univers es pot estirar i deformar.

L’obra simbolitza els records que cadascú té i que apareixen de manera obsessiva i repetitiva per explicar el passat.

Característiques de l’Estil a l’Obra

Dalí és un dels màxims representants del surrealisme figuratiu o oníric, juntament amb Ernst i Magritte. Aquesta tendència posa èmfasi en la interpretació del subconscient freudià i, alhora, en el perfeccionament tècnic, sense caure en un hiperrealisme, la qual cosa els permet crear realitats alternatives i deformades de les seves visions particulars.

Aquest domini teòric, juntament amb una temàtica onírica, és el que li permet desenvolupar el mètode paranoicocrític, en el qual associa les seves paranoies a imatges que se li apareixen i crear efectes visuals.

Antecedents i Influències Posteriors

La influència de les visions al·lucinants del Bosch, el gust pel perfeccionament tècnic i la subtilitat de Vermeer de Delft, el tractament del paisatge de Millet com a integrador de la composició amb línies d’horitzó altes i amb colors ocres, o la deformació de paisatges forçant la perspectiva de Chirico, són una mostra dels seus antecedents. La pintura de Dalí també està influenciada per Àngel Planells, Frida Kahlo, Remedios Varo.

Context Històric

Automatisme: La teoria psicoanalítica es basa en l’associació lliure d’idees i defensa l’automatisme, una tècnica d’escriptura i de pintura surrealista. Es deixa la ment en blanc i que la mà traci gargots i línies espontànies, sense guiar-la, cercant després formes que suggereixin elements reconeixibles.

Se suprimeix el control conscient de la ment i tota preocupació estètica i moral, fent aflorar l’inconscient i els elements psíquics que constitueixen la realitat més profunda de l’ésser humà.